Els tres tambors: Una cançó per a primer cicle d'ESO.

Avui us adjunto una petita cançó en romanç que em porta molts records de quan estudiava a primer de parvulari, així es deia abans els estudis pre-educació primària. Corria el curs 1980-81 quan els mestres del poble i en totes les excursions mentre anàvem en fila de dos en feien cantar cançons d’aquesta índole, per pur divertimento i entreteniment. L’he extret del cançoner popular de Joan Amades.

El romanç: "Els tres tambors"

Si n’eren tres tambors:
Venien de la guerra;
el més petit de tots
portà un ram de rosetes.
Ram, ram rataplam,
portà un ram de rosetes.

La filla del rei és
al balcó que es passeja.
-Vine, vine, tambor,
porta aquestes rosetes.
-No us donaré jo el ram
si no em deu l’amoreta.
-L’haveu de demanar al pare i a la mare.
Si ells diuen que sí,
per mi no s’ha de perdre.

Tambor se’n va a trobar
el rei i la reina:
-Déu te guard, rei francès,
vols dar-me la filleta?
-Ix-me d’aquí, tambor,
abans no et faci prendre.
-No em fareu prendre vos,
ni cap d’aquesta terra,
que allà en el meu país.
Hi tinc gent que em defensa.

-Digues, digues, tambor:
Qui és, doncs, el teu pare?
-El meu pare és el rei de tota l’Anglaterra.
-Vine, vine, tambor,
que et daré la filleta.
-No em sento grat de vós,
tampoc me’n sento d’ella,
que allà en el meu país
se’n veuen de més belles.

!! EXERCICIS:

-Explica breument de què va la cançó de "Els tres tambors".

-Saps què és un romanç? Argumenta-ho en dues o tres línies.

-Cerca informació de qui era el senyor Joan Amades i en què basà els seus esforços. Ho reescrius amb un mínim de cinc línies i un màxim de vuit.

Mercè Rodoreda: sensacions, símbols i flors. Adreçat a Batxillerat.

1. SENSACIONS

El meu primer contacte amb Mercè Rodoreda fou de ben petit i a inicis dels anys vuitanta. Fou quan la TV3 emetia la sèrie original protagonitzada per Sílvia Munt i Lluís Homar i dirigida per Francesc Betriu. A la meva mare li agradava molt i jo molt interessat li preguntava:

-Qui ha escrit la novel·la en la qual està basada la pel.lícula i de què va l’obra?

Ella em deia, -"Mercè Rodoreda i tracta de la Colometa, una noia que lluita contra les adversitats i el seu home ha d’anar a la guerra".

Recordo que era una sèrie molt trista, amb el rerefons de la guerra i protagonitzada per un personatge femení enfrontat a un entorn que li era hostil i advers, la Guerra Civil, i amb la vida complicada. La sèrie m’encantava, però em deprimia, de tant realista que era, corria l’any 1982 i jo amb sis anys, ja la vivia d’una manera molt seriosa, sense perdre un instant el fil conductor. Poc temps després vaig visualitzar el film complet que no deixava de ser la sèrie ampliada i em van quedar frases mítiques com "Avui, Colometa farem un fill" o imatges simbòliques de quan Colometa allibera els coloms que criava a l’àtic al cap de poc temps d’haver mort el seu marit i així treure’s aquella càrrega feixuga de sobre.

L’any 1994, essent estudiant de COU vaig veure’m obligat a llegir "La plaça del Diamant". La novel·la ja me la coneixia fil per randa gràcies a la sèrie. Em va fascinar, m’imaginava les pàgines i les comparava amb la sèrie, molt ben enregistrada. Aviat vaig adonar-me que el guió d’escriptura de Mercè era sempre el mateix en les seves obres: ella feia novel·la psicològica, explorava els personatges, el seu caràcter, les relacions entre les persones i el marc de la guerra es repetien en la majoria de les seves obres.

Actualment i com a professor, vivint temporalment a Barcelona, sempre m’havia picat la curiositat d’on es trobava la plaça del Diamant. La plaça que havia inspirat la novel·la homònima de Rodoreda, situada al barri de Gràcia, una plaça tranquil·la, rectangular i amb una escultura molt peculiar. Una estàtua amb una mena de noia i uns coloms enganxats. A mi, particularment, el monument no m’agradava gaire, no el trobava prou aconseguit, però veure el nom de la seva novel·la escrit a sobre la pedra em va emocionar i em portava bons auguris. Era un bon lloc agradable per a fer-hi una ruta literària, per a deixar-m’hi perdre una estona o realizar-hi un passeig romàntic i pensar amb tota la literatura que ens va deixar la Rodoreda.

Per un altre costat, és normal que Rodoreda agradi més a les dones que als senyors, i he de dir que per a parlar d’ella com a home no és fàcil, et dóna valentia fer-ho, pel seu afany de feminisme, de posar a les dones al lloc on es mereixien estar, de fer-les valorar més que els homes, cosa que en aquells anys en què escrigué les seves novel·les tenia molt valor proposar-ho, tot i que ella va dir a Carme Arnau en una entrevista (3) que no pretenia fer-ho. Per això , sovint, si observeu tríptics o fulletons de promoció sobre el feminisme, hi trobareu a Rodoreda, un text, una fotografia amb la seva mirada sincera, seductora i propera a tots nosaltres, la que ens volia mostrar la realitat que estava vivint, aquella realitat emmarcada per la guerra i que sempre la preocupava.

Tothom s’estimava Rodoreda, tothom li va fer homenatges. A Rubí, esperant un bus que m’havia de conduir al meu destí de treball, vaig veure un petit atri amb un llibre doblegat i com tenia temps, m’hi vaig acostar. Escrit hi havia un petit fragment de "Mirall trencat", que em dirigia al meu univers, el dels llibres i la literatura.

Com a professor, encara no he tingut el plaer d’explicar-la al meu alumnat, però en tinc ganes. Abans la trobava molt reiterativa amb els seus temes i dèries, però actualment, em sorprenen els seus contes, les poesies, les seves pintures i la seva afició al cinema i flors. Fou una escriptora original i excepcional, que usava la literatura com a via d’escapament, per a fugir de les seves preocupacions. Un estat d’ataràxia on s’hi plasmava la seva ànima, vida i idees en la majoria dels seus personatges femenins, torturats, preocupats, desprevinguts, depressius, lluitadors i valents, que s’enfrontaven a totes les dificultats tant humanes com polítiques, amb ganes de sortir-se’n i seguir vivint. Ara m’interesso cada cop més per les seves obres, potser per l’edat i sobretot pel que representen per a la nostra història. Però no és el mateix llegir Rodoreda amb quinze anys que de gran, quan les paraules i fets et colpeixen més. Va ser una escriptora molt prolífica i Rodoreda continua essent una de les autores més llegides a Catalunya, a partir dels quaranta anys i pel sexe femení. Recordo que la meva tieta sempre em parlava de les seves obres: "Mirall trencat", "Aloma", "Jardí vora el mar".

2. ELS SÍMBOLS

Rodoreda era una senyora de veu dobla, seca i seriosa, amb una forta personalitat, que mostrava un posat dur i parlant amb companys/es de professió concloem que escrivia "bastant informació insignificant" en les seves obres, que era poc depurada i com si escrivís allò que li sortia del pensament, que anava allargant la trama de les seves obres de manera innecessària. De joveneta era d’una noia de caràcter fort i decidit, religiosa i que li fascinava escoltar els contes de l’avi, però tingué una infantesa solitària que s’intensificà en l’adolescència i que caracteritzarà a les seves heroïnes. Una de les causes d’aquests allargaments podia ser la seva inseguretat, per la manca d’estudis, recordem que ella va haver de deixar els estudis als nou anys perquè el seu avi es va ferir i havia d’ajudar a sa mare. Fou una recança permanent al llarg de la seva vida i causa principal del tancament soledat i de l’esdevenir ràpidament adulta. Però també va aportar coses positives, les seves obres estan minades de símbols i de diversos significats:

-Vida i obra avancen íntimament lligades en el cas de Rodoreda. Vist sobretot als contes, on es veu l’angoixa que en envellir s’apodera de la dona, llavors els personatges femenins senten malestar i tenen por que la seva parella els abandoni per una noia jove. Les dones es resignen a la joventut perduda i els homes cerquen reconquerir-la amb una dona jove. Rodoreda rebia molta inspiració passejant. Vist en contes com "Estiu", "La sang" inclosos al volum Vint-i-dos contes. Al conte "Paràlisi", es veu un recorregut per la seva vida autobiogràfica: París, Ginebra, Barcelona de la infantesa marcada per les flors i jardins. Ciutats on visqué l’autora, algunes d’aquestes a causa de l’exili. La mort de la seva mare el 1964 li accentuà els records d’infantesa i una forta depressió, vist en obres posteriors com "El carrer de les Camèlies", "Jardí vora el mar", "Aloma" o "Mirall trencat", com també li encomanà tristesa i tancament la mort del seu company, Armand Obiols, únic home a qui realment estimà.

-Les flors: sempre apareixen a les seves obres. Signifiquen la passió. Els seus personatges femenins estan obsessionats pels jardins, vist a "Aloma", "Mirall trencat", "El carrer de les camèlies", "Jardí vora el mar" o "Viatges i flors", cosa que també demostren els títols d´algunes obres.

-L’avi: apareix en algunes obres encarnat amb uns personatges vells i bondadosos, relacionats amb les flors i la infantesa, com en la realitat.

-L’oncle: es veu en els personatges egoistes i mancats de sensibilitat, que malmeten la vida de noies innocents i somniadores.

-La dona: generalment, és una dona fràgil però lluitadora i valenta, amb una gran força interior, vist a "La plaça del Diamant", "Aloma", "Mirall trencat", "El carrer de les Camèlies". La vessant contrària de la dona cercarà la mort al no saber afrontar aquestes dificultats.També podrem observar un altre tipus de dona, la dona exiliada que mostrarà en moltes obres. Ha viscut tants anys fora de les seves contrades que se sent desarrelada.

-L’home: serà tractat negativament, de manera mediocre, incapaç d’enfrontar-se amb decisió a la vida. Esdevindrà tancat, egoista, poc comunicatiu, sense afecte i incomprensiu.

-Els colors: adquireixen molta importància, en veiem alguns exemples:
"Tot era vermell de sang" de "La plaça del diamant".
"Com un riu de plors l’aigua lliscava avall del vidre" de "La plaça del diamant".

-Els àngels: apareguts en bona part de les seves obres de manera involuntària. Podria ser perquè el seu avi sempre li recordava que ella sempre tenia un àngel de la guarda que la protegia, això li agradà i com a record, els feia aparèixer. Apareix a "Aloma", "La plaça del Diamant", El carrer de les camèlies", "Mirall trencat" o el conte "Semblava de seda".

"I damunt de les veus que venien de lluny i no s’entenia què deien, es va aixecar un cant d’àngels, però un cant d’àngels enrabiats que renyaven la gent i els explicaven que estaven davant de les ànimes de tots els soldats morts a la guerra i el cant deia que miressin el mal que s’havia fet perquè tots resessin per acabar amb el mal".

-La guerra: emmarcarà diverses novel.les com "La plaça del Diamant", "Quanta, quanta guerra". Una guerra que l’autora visqué en primera persona. Carme Arnau (2) escriu "com que ja era la segona vegada que la guerra es creuava en la seva vida i la trastocava, a gairebé totes les seves novel.les que escriurà, la guerra hi fa acte de presència, d’una manera o d’una altra".

-L’aigua: Adquireix un entorn negatiu. Molts personatges la usen per a suïcidar-se, sobretot les dones. Per tant, mort i aigua aniran relacionades en la seva narrativa. El protagonista de "Jardí vora el mar" se suicida al mar perquè no pot recuperar la felicicitat de la infantesa perduda. O personatges de "Mirall trencat", mort d’infants vorejats d’aigua (el petit Jaume), o Bàrbara als canals d’aigua.

-El metge: d’ulls blaus i bondadós que la va operar en vida serà una imatge recurrent dins la seva producció.

-Solitud: Natàlia-Colometa és òrfena de mare i no té lligams afectius ni amb el pare ni amb la mare adoptiva o Cecília Ce, del Carrer de les Camèlies, serà una nena trobada. Dos personatges que no saben que han vingut a fer en aquest món.

-L’angoixa, com diu Carme Arnau, vindrà de dintre d’ella mateixa. Serà el mirall el causant principal del seu profund malestar un objecte que apareix a gairebé totes les seves novel.les.
"El misteri d’aquest pes que porto a dintre i que no em deixa respirar"
("La mort i la primavera")

-La metamorfosi. Vist a les obres.És la metamorfosi de la dona, que té canvis de temperament al llarg d’una obra, fins i tot dels seus noms: Aloma és Rosa o Àngela, Colometa és Natàlia. També és com una fugida, alliberació dels seus personatges i seva. Per tant, una metamorfosi natural i de l’ànima personal. Característica de la literatura fantàstica i que crearà marginació en el personatges perquè no podran aconseguir tot allò que volen, les seves obsessions personals. Tema estretament relacionat amb la mort, que produirà un alliberament d’aquestes passions i desitjos no aconseguits pels personatges. També vista en un conte intitulat "La salamandra", d’estil kafkià, on la protagonista morirà cremada en una foguera i pateix una metamorfosi, una transformació en una salamandra, animal que pot viure a l’hora en un entorn de calor i aigua. En Rodoreda, aquestes metamorfosis es produeixen en un entorn de vegetació i humitat.

-La innocència: la fa sentir bé, com als seus personatges. Rodoreda deia: "Em desarma i m’enamora". Similar als personatges de Ernest Hemingway o William Faulkner. Vist en personatges com Colometa, Cecília, Armanda, Eladi Farriols.

-La mort: serà un dels temes principals de la seva producció apareixerà de diverses maneres, com a suïcidi, mort natural, accident.

Josep Maria Corretger i Olivart

Bibliografia:

-Vint-i-cinc anys de la Lletra D’Or. Edicions 62, Barcelona, 1980. (1)
-Riquer, Comas, Molas, Història de la literatura catalana, Ariel, Barcelona, 1986.
-Arnau, Carme, Mercè Rodoreda. Una biografia, Edicions 62-Proa, Barcelona, 2007. (2)
-Rodoreda, Mercè, Mirall Trencat, Club Editor Jove, Barcelona, 2007.

Revista virtual en llengua catalana: Migjorn. Adreçat a Batxillerat i alumnat universitari.

Des de fa un temps, concretament des del desembre del 2008 ja podeu llegir notícies, cursos, articles vinculats a la llengua catalana per Internet: llengua, literatura, dialectologia, sociolingüística, crítica. Només cal que us subscriviu de manera gratuïta al Migjorn. També podeu entrar en petits debats amb els autors dels articles i a més si ho desitgeu hi podeu col·laborar. L'únic requisit és que no es pot debatre la unitat de la llengua catalana. Les revistes anteriors queden arxivades i en pots recuperar la informació. Aquí us adjunto el link:

http://www.migjorn.cat/



!! EXERCICI:


-Entra a la pàgina web de la revista Migjorn i cerca el darrer número, llavors pots fer una ullada dels seus continguts i resumir l'article que més t'ha captat l'atenció.

Gramàtica d'estiu (2): El perquè de tot plegat. Adreçat a tot l'alumnat.

Sovint, una falta que és molt reiterada per l’alumnat és el perquè. De ben segur que és per la influència del castellà i per tenir a més a més, mal apresos els usos en castellà. A l’hora d’aplicar-ho en català els confonem i penso que són més senzills. Anem a veure-ho:
Hi ha quatre possibles 'perquès':

-Per què? (pregunta) va separat i amb accent obert a la E.

Perquè (resposta) va junt i amb accent obert a la E.

-El perquè de les coses (equival al ‘porqué’ castellà), aquest va junt i amb accent i té l’equivalència d’un substantiu, és a dir, el pots substituir per ‘el motiu’, ‘la causa’, ‘la qüestió’, entre altres expressions. Aquesta forma va junta i amb accent obert a la E.

-Per què no véns. (Va separat, amb accent obert a la E i sense símbol (?).

Aquest ‘perquè’ té funció d’interrogativa indirecta, vol dir que té funció d’interrogació, però el seu signe no apareixerà mai atès que és indirecta, però com si portés el signe, perquè té la mateixa funció sense portar-lo.

Per un altre costat, una altra qüestió destacada que implica als ‘perquès’ és el tema dels sinònims. Quan escrivim un text la majoria de vegades utilitzem un abús de la partícula ‘perquè’, i és que no sabem més equivalències o estructures similars? Doncs, n’hi ha diverses, per tant, hem d’evitar sigui com sigui la repetició de la partícula ‘perquè’ i usar-ne d’altres de similars perquè enriquiran el text en lloc de devaluar-lo en lèxic.

Estructures per utilitzar al lloc del famós ‘perquè’ (causa, explicació) o si més no del ‘ja que’, del qual també abusem:

‘atès que’, ‘ja que’, ‘per tal com’, ‘per tal que’, ‘com que’.

.En resum:

Si cerquem al diccionari del DIEC 'perquè' observarem que té dues ascepcions i tres valors possibles:

1. Perquè: conjunció que introdueix una clàusula subordinada en què es diu el motiu o bé el fi o l'objecte de l'acció expressada en l'oració principal. Funció causal i final.

Ex:

-No ho pot fer, perquè no té temps.

-No han sortit perquè plovia.
-T'ho dic perquè li ho facis saber.
-Vaig cridar ben alt, perquè ells em sentissin.

2. Perquè: raó per la qual. En plural seria 'perquès'. Aquest 'perquè' està substantivat.

Ex:

-No te'n sabria dir el perquè. (el motiu)
-No acabo d'entendre els perquès de les teves reaccions.
(motius, raons)

Josep Maria Corretger

!! EXERCICIS:

-Substitueix el ‘perquè de cada oració per una fórmula equivalent o similar, si pots sense repetir-la en cap oració.

.No vindré al cinema perquè faré tard.
.El perquè de les coses era molt evident.
.No ho sé segur perquè la Maria al final arribarà.
.En Joan és molt agradable perquè ja li ve de família.
.Si pogués ho faria ràpidament perquè em fascina.

-Corregeix els ‘perquès’ que creguis convenient:

.Perquè no véns al teatre a Barcelona?
.Per què segurament soparé amb la xicota.
.Has llegit el llibre de Quim Monzó El perquè de tot plegat?
.Encara no, però m’han dit que el seu perquè és divertit.
.Perquè no m’estimes.
.Per que t’he de conèixer una mica més.

La Torre de Babel: Mite, història, controvèrsia i diversitat lingüística. Adreçat a Batxillerat.

Per explicar l’origen de la diversitat lingüística partim del mite de la Torre de Babel. Una torre que fou construïda per Nimrod a Babilònia, fa 4500 anys. La seva arquitectura era tan complexa que l’anomenaren Babel (que significa ‘confusió’ en hebreu), i a la Bíblia apareix com una al·legoria de la falta de la comunicació i unió entre els homes:

“En tota la terra es parlava una sola llengua i es feien servir les mateixes paraules. Els homes van emigrar des de l’orient, trobaren una plana al país de Xinar i la van poblar. Llavors parlaren entre ells de fer maons i coure’ls al forn. Així començaren a fer servir maons en lloc de pedra, i asfalt en lloc de morter. Després van dir:

-Vinga, edifiquem-nos una ciutat i una torre que arribi fins al cel; així ens farem un nom i no ens dispersarem per tota la terra.

El Senyor va baixar per veure la ciutat i la torre que construïen els homes, i es digué:

“Tots formen un sol poble i parlen una sola llengua. Si aquesta és la primera obra que emprenen, des d’ara cap dels seus projectes no estarà fora del seu abast. Baixem a posar confusió en el seu llenguatge perquè no s’entenguin entre ells”.

Així el Senyor els va dispersar des d’aquella regió per tota la terra, i van abandonar la construcció de la ciutat. Per això aquella ciutat porta el nom de Babel, perquè allà el Senyor va posar la confusió en el llenguatge de tota la terra, i des d’allà el Senyor va dispersar els homes arreu de la terra”. Gènesi 11, 1-9.

I el cert, és que el Senyor no va concebre aquest desafiament de construir una torre que pogués arribar al cel, per això, com que ell era l’únic ser que tenia capacitat per realitzar obres magnes, els va castigar amb la confusió lingüística per sempre, això diu la llegenda, el mite de Babel.

Si fem una mica d’història, un arqueòleg, Robert Koldewey, el 1913 va trobar una estructura a les ruïnes de Babilònia que eren considerades els fonaments de la Torre de Babel original. Una torre que hauria estat destruïda i reconstruïda en nombroses ocasions, a causa del canviant destí de la zona. La destruïren els assiris i els arameus. I fou reconstruïda pels prínceps caldeus, entre ells Nabopolasar (625-605 a. d. C.).

La primera Torre de Babel s’anomenava Etemenanki, que volia dir ‘casa del fonament del cel i de la terra’ i es va construir durant el III mil·lenni a .d. C. La seva base era un rectangle de 91’55 metres de costat i la seva altura original fou aixecada en temps de Nabopolasar i Nabucodonosor II (605-592 a. D. C.). Es diu que l’altura debia tenir entre 60 i 90 metres. Avui dia només es conserven ruïnes perquè fou construïda amb materials molt sensibles a la intempèrie. Nemrod fou el gestor de portar a terme la construcció de la torre. Alguns l’han identificat amb Sharrukin o Sargó I de Akkad, el fundador del primer imperi semita (arcadi). Altres veuren aquest caçador com la figura del déu assiri Ninurta, déu de la guerra i de la caça, que com Nemrod, tenia plaer per caçar als seus enemics. Al no disposar de pedra per a la construcció va decidir fabricar totxos i com que tampoc tenien calç, van utilitzar betum com a argamassa.

El temps de la seva construcció es dedueix de Pèleg (nom del qual va perpertuar-se en una ciutat en la confluència de l’Èufrates amb el Khabor, anomenada a les tabletes de la ciutat de Mari, a l’Èufrates mitjà i en l’època grecoromana va portar el nom de Phaliga) que hauria viscut des de 2269 fins a 2030 a. d. C. i el seu nom significava ‘divisió’, perquè “en els seus dies va dividir la terra”, vol dir “la població de la terra”, i “els hauria expandit Yahmeh per tota la superfície de la terra” (Gènesi 10:25, 11:9). Un text cuneïforme de Shar-kali-Sharri, rei d’Akkad (i successor de Sargó I d’Akkad), qui visqué en temps de patriarques, menciona que va restaurar una torre-temple a Babilum (Babel, Babilònia), amb el que es dóna a entendre que tal edifici existia abans del seu regnat.

Curiosament, durant quatre segles, arqueòlegs occidentals van intentar ubicar aquesta famosa edificació en la zona de l’actual Irak. Entre altres llocs, fou buscada a Akar Quf (a l’oest de Bagdad) on va existir Dur Karigalzu (les ruïnes tortes del zigurat, identificat per alguns viatgers com la Torre Babel). I a Birs Nimrud, on es troben les restes de l’antiga Borsippa, situada a prop de les ruïnes de l’antiga Babilònia, al sud-oest. Es conserva una detallada descripció d’aquest zigurat (zikkurratu) als escrits d’Heròdot, el pare de la història que visità Babilònia en més d’una ocasió.

Quant a la seva imatge, la més coneguda de la torre és la immortalitzada pel pintor flamenc Pieter Brueghel el vell, el 1563, influenciat per les ruïnes romanes i que la va plasmar molt allunyada del seu aspecte original, una d’idealitzada, atès que l’original tenir forma escalonada, una mena de piràmide amb esglaons. La propera a la realitat té forma de zigurat, el típic temple-muntanya mesopotami massís, de planta quadrangular, estructura piramidal i esglaonada, coronat amb el santuari del déu. Els materials eren de rajoles cuites al foc en l’exterior. El seu record va romandre com a símbol de la vanitat dels homes, culte al déu observatori astronòmic, centre d’endevinament i representava una gran escala per on la divinitat podia baixar a la terra i conviure amb els mortals.

Per un altre costat, i si ens fixem en la controvèrsia, observarem que la destrucció de la torre només s’insinuava al Gènesi, i que apareixia al capítol 18 de l’Apocalipsi, representada amb grans vents o rajos del cel.

Segons Hernán Toro (2000) en un article intitulat “Babel y la confusión de las lenguas” explica els inconvenients que portava aquest origen mític de la diversitat lingüística com un càstig diví amb una sèrie de retrucs a la teoria:

El llibre del Gènesi arranca amb una contradicció: “cadascuna de les tribus de Noè tenia la seva pròpia regió i la seva pròpia llengua”.

Diu que cada família tenia la seva pròpia llengua, i més tard que la terra era d’una llengua i unes mateixes paraules.

L’objectiu dels homes era fer una torre que arribés al cel amb totxos i betum, cosa impossible. Jehovà va castigar-los. Com que l’home tenia la mateixa llengua el millor que va pensar fou confondre les llengües i diversificar-los per la terra, acabant així cada regió amb la seva llengua. Això ho veu ridícul. Ni nosaltres amb la nostra tecnologia podríem fer una torre que arribés al cel. Si hi hagués un Déu omniscient, hagués sabut que allò era clarament impossible. I no hagués dit “res els aturarà amb el que estan pensant fer”. Un Déu omniscient ja hagués sabut que els homes acabarien desistint en veure aquella labor tan complicada. Tampoc no hagués pres part d’una acció per a evitar una cosa que mai succeirïa. Si els homes no podien edificar una torre que arribés al firmament, ja no calia prendre accions per a evitar-ho.

Tothom sap que les llengües evolucionen. Que el romanç deriva del llatí i llur evolució pot veure’s al llarg dels segles. I els lingüistes han trobat que pràcticament tots els llenguatges occidentals deriven de l’antic indoeuropeu. Hernán Toro explica que no cal origen mític sobre l’origen dels llenguatges, perquè les poblacions s’aïllen, els dialectes divergeixen i van acumulant variacions que amb el pas del temps mostren diferències entre els llenguatges.

L’antromorfització de la deïtat totpoderosa, “que ha de descendre des del cel per veure la ciutat i la torre”. Si és totpoderós, ja ho sap tot. O va atansar-se perquè tenia mala visió o miopia? Aquests són els petits entrebancs en què topa aquesta teoria de l’origen mític de les llengües que segons Hernán Toro (2000), és un acudit, un intent mediocre d’explicar l’evolució dels llenguatges en un temps que no se sabia que els llenguatges evolucionen i en la qual es pensava que la terra era com un disc pla i el firmament era un domus sòlid sobre el disc de la terra. Era una errònia cosmovisió bíblica.

DIVERSITAT LINGÜÍSTICA

Els lingüistes van decidir classificar les llengües per tal de facilitar l’estudi d’aquestes i la seva localització. Llavors, van establir les llengües que tenien un mateix origen, i trets semblants de vocabulari, morfologia i estructura sintàctica dins d’una mateixa família establint una classificació. Les principals famílies lingüístiques són les següents:

A) LLENGÜES D’EUROPA (INDOEUROPEU)

Llengües romàniques:

.Iberoromànic: català, castellà, galaicoportuguès. 

.Gal·loromànic: francès, occità, retoromànic. 

.Italoromànic: italià, sard. 

.Balcanoromànic: romanès, dàlmata –extingit-.

Llengües germàniques:

.Nòrdiques: noruec, suec, islandès, danès, feroès. 

.Occidentals: anglès, alemany, neerlandès, frisó, scots, luxemburguès, alsià. 

.Orientals: gòtic –extingit-, vàndal.

Llengües eslaves:

.Meridional: eslovè, serbocroat, macedònic, búlgar.

.Occidental: txec, eslovac, polonès, sòrab, caixubi. 

.Oriental: rus, bielorús, ucraïnès, rutè.

Llengües cèltiques: gal·lès, gaèlic (escocès i irlandès), bretó. 

Llengües bàltiques: letó, lituà, prussià –extingit al s. XVIII-.

Llengües aïllades: grec, albanès, armeni. 

Llengües indoiràniques: farsi, kurd, afganès, turc.

(*) L’Euscar, llengua del País Basc, és inclassificable.

(**) Llengües uràliques: finès, lapó, estonià, hongarès, mordvà, txeremís, votiac.

(***) Llengües caucàsiques:

.Septentrionals: abkhaz, circassià, txetxè. 

.Meridionals: georgià.

B) LLENGÜES D'ÀSIA

Semítiques: àrab, hebreu, assiri, babiloni, fenici. Monosil·làbiques tonals: birmà, vietnamita, thai, xinès, japonès, coreà. Llengües malaies: indonesi, filipí, malai.

C) LLENGÜES D'ÀFRICA

Camítiques: l'antic guanxe (parlat a Canàries), iber (abans dels romans). 2. Sahel tropical: peul, hausa, yoruba. 3. Bantus: swahili.

D) LLENGÜES D'OCEANIA

Llengües d'Austràlia, llengües papus de Nova Guinea, llengües de la Melanèsia.

E) LLENGÜES D'AMÈRICA

Amèrica del Nord: hoka-sioux, cherokee, apatxe, navajo. Hispanoparlants: llengües asteques o el maia (Mèxic), guaraní (Brasil, Paraguai), el quítxua (Perú).

F) LLENGÜES ARTIFICIALS

L'esperanto, creada a la segona meitat del segle XIX per Ludwik Zamenhof, que agafà arrels i lexemes de les llengües romàniques, amb la intenció d'establir una llengua comuna, però que no triomfà.

En conclusió, els lingüistes calculen que es parlen a l'entorn de sis mil llengües, entre les més parlades hi ha el xinès mandarí (874 milions), l'indi (366 milions), l'anglès (341 milions), l'espanyol (340 milions), de les quals el català té 7 milions de parlants, per cert, i una de les llengües amb més vida a la xarxa d'Internet. Cada llengua té un número uniforme de parlants, que no té res a veure amb l'extensió del territori on es parla. També hi ha llengües que són minoritàries.

Entre els factors que posen en perill una llengua hi ha: la falta de reconeixement oficial, la marginalitat dels costums, la manera de viure de la comunitat, la pressió d'una altra llengua amb més prestigi i l'actitud dels parlants, que segons on hagin nascut tindran unes actituds o unes altres a l'entorn d'una nova llengua, està marcada pel destí del naixement; o la feina dels governs, sobretot en política lingüística en seran una part important en l'esdevenir de la protecció de la llengua i de fomentar el seu ús social.

Per un altre costat, una llengua perviurà si és transmet de generació en generació, és a dir, de pares a fills. Sovint, l'alumnat em pregunta per la salut del català. Està estable, però podria millorar. Segons Carme Junyent a “Vida i mort de les llengües” (1992), explica que “una llengua no mor fins que desapareix o mor el darrer parlant”. Així doncs, depèn de nosaltres. El conèixer llengües forma part de la riquesa i cultura d'un país. Cada parlant decideix la pervivència d'una llengua. Cal cuidar i practicar tota llengua sempre que es pugui, sobretot la que pateix riscos de desaparició, i expandir-ne el seu coneixement.

Josep Maria Corretger Olivart

[Quadre de: Pieter Brueghel el Vell, segle XVI]

!! EXERCICI:

1. Realitza un text expositiu de cent vint paraules sobre una llengua d'una família lingüística.

2. On s'explica el mite sobre la Torre de Babel?

3. Dibuixa la Torre de Babel. A on es troba segons aquest article?

4. Cerca informació sobre una llengua que desconeguis: a on es parla, nombre de parlants, algunes curiositats.

Gramàtica d'estiu (1): ho reconec o ho reconeixo. Adreçat a 2n cicle d'ESO, Batxillerat i PPAS.

En primer lloc, per a resoldre aquest primer tema d’aquesta secció, he d’explicar que es tracta d’un aspecte interessant sobre la nostra llengua, el català, i que de ben segur que es desconeix. Parem-hi doncs, una mica d’atenció.

Si ens endinsem en la tipologia de les formes verbals dels verbs de la tercera conjugació, observarem que poden ser de dos tipus ben diferenciats:

Un primer anomenat pur, i que seguiria el model del verb ‘dormir’, Ex: jo dormo, (lexema verbal + desinència verbal de persona) i d’un altre anomenat incoatiu, i que per tant, seguiria el model del verb ‘servir’, Ex: jo serveixo (lexema verbal + infix EIX+ desinència verbal de persona).

Però, què entenem per un verb incoatiu?

Doncs, és aquell verb que en el present d’indicatiu i de subjuntiu, i en l’imperatiu insereix l’increment -eix- entre el radical i la desinencia de les tres persones del singular i de la tercera persona del plural. Vegem-ne alguns exemples:

-Present d’indicatiu: ofereixo, ofereixes, ofereix, oferim, oferiu, ofereixen.

-Present de subjuntiu: ofereixi, ofereixis, ofereixi, oferim, oferiu, ofereixin.

-Imperatiu: (no té 1a persona), ofereix tu, ofereixi ell/a, oferim nosaltres, oferiu vosaltres, ofereixin ells/es.

La majoria de verbs de la tercera conjugació es conjuguen com ‘servir’, uns quants com ‘dormir’, i molt pocs admeten ambdós models:

-Amb formes incoatives trobaríem verbs com ara ‘agrair’, ‘assentir’, ‘beneir’, ‘constituir’, ‘diferir’, ‘discernir’, ‘dissentir’, ‘dissuadir’, ‘elidir’, ‘encarnir’, ‘engelosir’…

Ex: agraeixo, assenteixo, beneeixo, contitueixo.

-Amb formes pures (sense l’increment -eix-) hi hauria verbs com ‘ajupir’, ‘bullir’, ‘collir’, ‘consentir’, ‘contradir’, ‘convenir’, ‘cosir’, ‘dormir’, ‘eixir’, ‘escopir’…

Ex: ajupo, bullo, cullo, consento.

-D’altra banda, també trobarem verbs que admeten la doble conjugació, és a dir, tant serien vàlids com a purs (sense –eix-) o incoatius (amb -eix-):

Acudir: acudo / acudeixo

Arrupir-se: arrupo / arrupeixo

Brunzir: brunzo / brunzeixo

Consumir: consumo / consumeixo

Lluir (*): lluo / llueixo

Mentir: mento / menteixo

Percudir: percudo / percudeixo (copejar, pegar, incidir)

Presumir: presumo / presumeixo

Resumir: resumo / resumeixo

Després d’explicar això, i entrant més en matèria observarem que es poden confondre els verbs acabats en –èixer pertanyents a la segona conjugació, amb les formes incoatives de la tercera conjugació. No hem de fer-ho.

Infinitiu: desconèixer, conèixer, reconèixer, aparèixer, desaparèixer.

Present d’indicatiu: desconec, conec, reconec, aparec, desaparec.

I finalment, també caldria anar molt amb compte amb alguns verbs de la segona conjugació que tendiesen a ésser conjugats erròniament –igual que els anteriors- com a verbs amb formes incoatives de la tercera conjugació:

Infinitiu: concebre, corrompre, emetre, excloure, incloure, interrompre, irrompre, percebre, transmetre.

Present d’indicatiu: concebo, corrompo, emeto, excloc, incloc, interrrompo, irrompo, percebo, transmeto.

Pareu compte, doncs, quan utilitzeu alguna forma verbal de la tercera conjugació o els acabats en –èixer de la segona. No cometeu errors, atureu-vos i raoneu, i paraula de filòleg que no us en penedireu.

Josep Maria Corretger


N.B.

(*) El verb ‘lluir’ canvia de significat segons que es conjugui com a pur o incoatiu:

1/ Lluir (pur): Emetre reflexos lluminosos.

Ex: -El sol lluu (o llu) amb força.

2/ Lluir (incoatiu): Mostrar a la vista de la gent.

Ex: -Jo llueixo el vestit amb elegància.


!!EXERCICI:

-Subratlla la forma correcta dels següents verbs fixant-te en si són purs o incoatius. Llavors realitza una oració amb cadascuna de les formes subratllades.

Percudo / percudeixo; dormo / dormeixo; elideixo / elido; mento / menteixo;
cuso / cuseixo; lluo (reflex) / llueixo (reflex); percebo /percebeixo;
interrompo / interrompeixo; engeloso / engeloseixo; arrupo / arrupeixo.

Exposició dedicada a Màrius Torres. Adreçat a 2n cicle d'ESO, Batxillerat i PPAS.

La Biblioteca Pública de Lleida dedica aquest estiu una memorable exposició a un dels poetes estel·lars de les lletres catalanes, Màrius Torres. En aquest exposició hi ha una una sèrie de cartells explicatius amenitzats amb fotografies i un petit llibre de poemes de regal. És una mostra molt entenedora i didàctica del poeta lleidatà per excel·lència, les restes del qual reposen a Sant Quirze de Safaja. Aquí us deixo amb un dels seus poemes més coneguts.

CANÇÓ A MAHALTA

Corren les nostres ànimes com dos rius paral·lels.

Fan el mateix camí sota els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:

entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,

sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,

de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—.

Març 1937

Màrius TORRES, Poesies, Ed. Ariel, Sant Joan Despí, 1981

Podeu llegir més poemes de Màrius Torres a:

http://perso.wanadoo.es/lipmic/Poecat/torres.htm

!! EXERCICI:

-Cerca informació de la vida personal i poètica de Màrius Torres. Trobar les concomitances entre les dues en la seva obra. Agafa un poema d'en Màrius i llavors explica el seu significat.