Joan Maragall publicà l’obra “Visions i cants” (1900), al
tombant del nou segle. Fou una de les seves obres més modernistes, el seu segon
llibre de poemes, justament, cinc anys després del recull “Poesies” (1895). En
anys posteriors, en vingueren tres llibres més: “Les disperses” (1904), que
inclou poemes originals i traduccions de Goethe, “Enllà” (1906), i finalment,
“Seqüències” (1911).
Quan veu la llum “Visions i cants” (1900), Maragall no és
un poeta reconegut públicament, cosa que sí que succeí en els darrers anys de
la seva vida. Amb aquest volum de poemes, Maragall pretén incidir en els afers
públics del país, ésser un far qui guiava a la resta.
Les “visions”
En una carta que Maragall va adreçar al músic Felip Pedrell,
que podem llegir dins del volum “Obres completes”, II, explanava el sentit que
tenia aquest mot dins del llibre. És una primera part formada per cinc poemes
que corresponien a “figuras de personajes legendarios tales cuales verlas un
poeta de hoy”. Hi ha una clara intenció de revisar amb nous ulls aquests
personatges que tracta. Maragall segueix justificant “Visions”, quan glossa: “…
dentro de estas “visiones”, de su conjunto, se podría encontrar algo de “las
madres” del alma catalana y de su evolución”.
Maragall empra la paraula “visió” com a ‘intel·lecció’, i
que a la vegada es contraposa a la visió simple i reveladora. Desitja depurar
temes del cançoner tradicional i que havia estat recuperat feia unes dècades
pels homes de la Renaixença. És una empresa complicada entendre els poemes si
no coneixem la font original. Maragall realitza una relectura dels mites
romàntics a través de cinc personatges del passat històric català.
“El mal caçador”: és una llegenda d’origen germànic que
s’extengué per tot Europa, sobretot pels Pirineus. Aquesta donava explicació a
certs fenòmens meteorològics nocturns, protagonitzats per la boira i el vent,
associats a una cavalcada d’un cavaller que persegueix les feres amb els
gossos. També existia una versió
cristianitzada, encara més popular: on un noble assisteix a missa, mentre el
sacerdot aixeca l’hòstia, els gossos escolten passar una llebre, la
persegueixen i el noble, que ha abandonat la missa, els segueix. Llavors, com a
càstig diví, és arrabassat per un vendaval amb els gossos i condemnat a vagar
eternament, a la captura d’un animal impossible.
La llegenda de Joan Garí, popularitzada per Jacint
Verdaguer, narra la història d’un eremita de Montserrat que és temptat per
Riquilda, filla de Jofre el Pilós i posseïda pel dimoni. Garí la viola i la
mata. Com a condemna, el papa l’obliga a caminar de quatre potes i a convertir-se
en semibèstia. És capturat pels soldats de Jofre, i el fill petit de Jofre,
acabat de néixer, es posa a parlar i en demana el perdó. Al poema de Maragall,
l’autor parla del pecat, però no diu quin és.
El poema del comte Arnau parteix d’un personatge de la
mitologia popular catalana. El poeta cerca trets característics que representin
tots els catalans. El personatge inclou elements del folklore europeu: el del
cavaller aparegut que purga els seus pecats vagant eternament, el del mal
caçador, o el dels monestirs condemnats per escàndols. A Catalunya aquest
personatge apareix en una cançó del segle XVIII, i diversos poetes romàntics en
desenvolupen la llegenda: el comte Arnau visita les monges de Sant Joan
caminant a través de conductes subterranis; quan mor, és condemnat a vagar
eternament per les muntanyes, i s’apareix sovint a la seva dona, desitjant
veure les seves filles. Maragall recrea el personatge a través de la versió
dels poetes romàntics, però Maragall no explica la història, sinó que la comenta,
com a les altres “visions”.
“L’estimada de Don Jaume” és un poema narratiu, una
balada, basat en la conquesta de Mallorca, setembre-desembre del 1229. Aparegué
per primera vegada a la crònica de Jaume I. Maragall en fa al·lusió.
Serrallonga també és un personatge històric: un bandoler
del segle XVII adscrit al bàndol dels nyerros. Al segle XIX, Víctor Balaguer va
novel·lar la seva història a partir de les actes del judici que condemnaren en
Serrallonga a mort per bandolerisme. Al poema es veu com el bandoler vol
especificar els pecats que ha comès, les acusacions falses i si està disposat a
penedir-se.
Segons Joan-Lluís Marfany, Maragall vol donar forma a
algunes idees fonamentals del catalanisme: resistència a la dominació,
pragmatisme i contacte amb la terra. També presenta la imatge modernista de
l’intel·lectual com a heroi, un “infatigalbe explorador d’idees noves”. També
hi apareix el tema de l’amor.
Maragall podia haver escollit d’altres herois
individualistes dins de la mitologia nacional, però opta per aquests. Tots els
cinc personatges d’acció estan al mateix nivell.
El pecador, que va a cavall d’una i altra vida, és una
constant d’aquests poemes. El pecat que Maragall atribueix al comte Arnau és el
mateix que el dels altres protagonistes, a excepció del rei Jaume I, que rep
una caracterització positiva d’allò que en els altres és pecat i defecte.
A les “visions”, quatre dels cinc protagonistes són homes
que han “profanat” de manera diversa la “llei d’amor”, i que lluiten per la
redempció, per deslliurar la seva ànima d’un error amorós. El mal caçador ha
pecat contra l’amor diví, ha menyspreat Déu en un moment molt delicat d’una
cerimònia religiosa: la consagració, i ha de córrer eternament.
Joan Garí ha caigut en el parany diabòlic i ha seduït
Riquilda, i com el comte Arnau, a la tercera part del poema, és redimit per una
veu innocent. El comte Arnau sedueix sedueix una abadessa i no se salva, i a
través d’un diàleg amb les veus de la terra s’autoafirma, en termes
nietzscheans, com a vitalista i com a rebel individualista. Joan Serrallonga ha
viscut una amor desordenat i il·lícit, tot i que se’n penedeix en la darrera
confessió. Serrallonga no serà executat fins que hagi manifestat que creu en la
resurrecció de la carn.
Els quatre personatges que apareixen a les “visions”
tenen possibilitats de redempció. Són personatges transgressors, és a dir, que
se salten una llei, un precepte, una ordre. Jaume I se’n lliura. Maragall amb
aquests poemes posa un repte als seus contemporanis, que estimin a personatges
emblemàtics de la història nacional. Esdevindrien temes del cançoner
tradicional, caracteritzades per un individualisme i un materialisme. Són
personatges que han pecat per amor i cerquen redimir-se.
L’”Intermezzo”
A mode d’interludi, serveix de nexe entre les altres dues
parts, “les visions” i “els cants”. Tenen la finalitat d’acompanyar. Aquest
segona part de “Visions & cants” se la considera una mena de calaix de
sastre, on l’autor col·loca diverses composicions escrites després del seu
primer llibre “Poesies” (1895). Una prova n’és l’ordenació cronològica segons
la data de composició. Els poemes mostren estats de contemplació, on el poeta aboca
emocionalitat interior.
Molts d’aquests poemes foren escrits a propòsit de
festivitats religioses que el van impressionar: “Els reis”, “Dimecres de Cendra”,
“Lo Diví en el Dijous Sant”, “La nit de la Puríssima”. En canvi, d’altres van
ésser escrits després d’haver viscut un fet, com per exemple, un concert, a “La
cançó de Sant Ramon”, la mort d’un cunyat a “En la mort d’un jove”, i fins i
tot, fenòmens atmosfèrics que el van marcar: “A muntanya”, “Després de la
tempestat”. També hi trobem l’encisament per la feminitat: “La Dona hermosa” i
a “L’esposa parla”.
Per un altre costat, hi ha poemes que des del punt de
vista temàtic mostren proximitat a les altres parts del llibre, d’aquí que es
vegi el caràcter unitari del volum. Així doncs, “A la Mare de Déu de Montserrat”
hi ha coincidència geogràfica amb “Joan Garí”. Per a Maragall Montserrat és un
dels símbols de catalanitat.
D’altres poemes mostren el vitalisme: “En la mort d’un
jove”, Dimecres de Cendra”. El poema “En la mort d’un jove” té vincle amb “Cant
de novembre”, on un jove esportista traspassat és transfigura en un guerrer.
Molts poemes d’ “Intermezzo” mostren quotidianitat.
Maragall empra models de vers de la poesia popular en
molts poemes de “les visions” i “dels cants”. Maragall estableix un vincle
entre aquest món i el del més enllà.
“Els cants”
Maragall cerca el caràcter misteriós i revelador de la
poesia. Pretén fer un programari i un memorial de greuges. S’hi veu la
influència de Nietzsche. A “Cant dels joves”, s’hi observa la joventut com a
moment de canvi. Presenta els joves com a lluitadors en relació a l’estació de
l’any. També hi ha un rebuig del decadentisme. Són crides eufòriques a un
joventut que s’ha de formar sobre bases noves.
Pel que fa a “Els tres cants de guerra”, hi ha la
intervenció maragalliana en els afers polítics espanyols o el trencament de
lligams. Maragall escriu poesia de crítica política. Presenta un dubte
compartit amb d’altres intel·lectuals del seu temps, i que condicionarà el
catalanisme polític durant el primer terç del segle XX. Els cants de guerra
provocats per la darrera guerra colonial presenten “el problema d’Espanya”, des
d’un posició estrictament catalana. Ho podem veure a les dues darreres estrofes
de “Oda a Espanya”.
“La sardana” i “El cant de la senyera” exhalen el sentit
de patriotisme. La dansa característica i la bandera com a símbol material i
que representa un lligam amb el passat. “El cant de la senyera” inicialment,
fou l’himne de l’Orfeó Català. Esdevingué símbol del catalanisme arran del 1960,
fins a convertir-se en un himne nacional alternatiu. Maragall poetitza sobre
temes que constitueixen catalanitat com a proposta vitalista, oposats al
decadentisme. La doble catalanitat: des del punt de vista regeneracionista i
vitalista està contraposada a “les visions”, per allunyar-se de les tensions de
la quotidianitat.
[Adaptació de: QUINTANA, Lluís, i Enric Bou, (2011), “Estudi
preliminar”, dins “Visions & Cants”, Educaula 62, Barcelona]
.Obra
en format digital:
https://ca.wikisource.org/wiki/Visions_%26_Cants
N.B. Per a saber-ne més:
https://lallenguacatalana.files.wordpress.com/2013/06/visions-i-cants-guia-de-lectura1.pdf
[Imatges extretes de: Wikipèdia i Nacional.cat]
EXERCICIS:
1. Explica com
s’estructura l’obra “Visions & Cants”.
2. Quins temes
apareixen a les “visions”? I a “Intermezzo”? I als “Cants”?
3. Escull un
poema de cada part i comenta de què tracta.
4. Per què
Maragall a les “visions” toca temes romàntics?
5. Dins “Intermezzo”
apareixen poemes amb vincle religiós, per què?
6. Fòrum: Maragall va rebre influències de la vida
quotidiana per aplicar-les posteriorment en la seva poesia? Esmenta’n alguns i
posa exemples de l’obra “Visions & Cants”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada