“LA VÍCTOR C.”
És
una obra teatral portada a terme per la companyia del Teatre Nacional de
Catalunya, sota la direcció de Carme Portaceli en la qual s’entrellacen
diversos elements de la pròpia
vida de la nostra protagonista, l’autora empordanesa Víctor Català, pseudònim
de Caterina Albert, amb una selección dels
principals textos que la representen, com per exemple: “Diàleg prismàtic”, “En
Met de les conques”, “L’Aleixeta” o “La infanticida”, textos que formen part
del recull “Tots els contes” (2018), editats en tres volums, les proses
literàries de “Mosaic” (1946), publicats per Club Editor, així com també una
lleu referència a “Solitud” (1905), una de les seves grans obres, totes
introduïdes d’una manera original, tanmateix, les petites referències que es
mostren en pantalla, guien a l’espectador/a.
L’obra es representa a la sala gran del Teatre Nacional
de Catalunya, amb una escenificació innovadora pel que fa als decorats mòbils i
a mode d’edificació de Pablo Azorín, on els personatges van fent acte de
presència o bé desapareixen de manera original i dissimulada. Amenitzada per
uns lleus elements sonors que faciliten l’ambientació de l’escena.
Com ens glossa el seu títol, l’obra “La Víctor C.”,
focalitza totalment en els elements esdevenidors de la seva vida, com ara, quan
el tribunal s’escandalitza davant de l’atorgament del premi dels Jocs Florals
d’Olot de 1898 a l’obra “La infanticida”, atès que havia estat escrita per una
dona. L’estratègia del jurat havia estat notificar a l’autora que en suavitzés
els monòlegs, rebaixant la duresa de les seves paraules i d’aquesta manera el
text pogués ésser llegit en l’acte de lliurament de premis sense ferir
sensibilitats, tanmateix, Caterina Albert va negar-s’hi. I davant d’aquest fet,
s’obre una reflexió de la seva autora de si ha d’anar o no a rebre aquest
premi. I arriba a la conclusió que és millor amagar la seva identitat sobre un
nom d’home per a evitar judicis. L’obra “La infanticida” va representar-se
seixanta anys després de la seva escriptura. Un altre fet cabdal de l’obra és
quan el torero Màrius Cabré decideix anar a trobar a casa Víctor Català, amb
aquesta ja malalta. Deien que els seus darrers anys de vida se’ls havia passat
al llit mostrant una imatge de fragilitat i de malaltissa quan en realitat no
era així. Cabré anhelava portar les seves obres al teatre i que l’autora ho
pogués veure. Gràcies a l’obra també redescobrim alguns passatges de la vida de
l’autora més desconeguts: com ara que únicament va escriure quatre monòlegs, o
que va crear “Solitud” al llit de l’habitació, a disgust i per encàrrec.
Sobresurt que es presenta davant de qualsevol com a una afeccionada a l’escriptura
i decideix allò que vol mostrar en les seves obres en un temps en què la
societat era intolerant amb les dones i on el seu univers literari no és gens
d’amable, emperò, que és una escriptora que lluita pels seus ideals i això
lentament la va desplaçant del món. També es veu la complicitat familiar, sobretot de sa germana, que l'ajudaven a viure millor.
A mesura que avança l’obra, entenem una mica més com era
el pensament i la manera de fer de Víctor Català. Una autora que sempre anava a
la seva a pesar de les modes, que escrivia i actuava com li semblava, i que
defugia “el què diran de la gent”. Una lletraferida que davant de la facilitat
d’escriure sobre el món urbà i la mar, que tenia a la vora, es decantava per un
entorn rural i el paisatge de muntanya. Una dona que glossava allò fosc de la
vida humana, com va plasmar als seus “Drames rurals” (1902), cercant allò
impactant i que podia foragitar més la gent, i que, en alguns casos es tractava
l’amor d’una manera peculiar, amb l’estil de Català, i no tal i com el
coneixem, arribant a fer pensar que l’autora era masclista. Al llarg de l’obra
és visible que creadora i personatges que han sortit de la seva ploma formen un
tot, i ella els veu cobrar vida mentre jau al llit, en una habitació-escenari
on a mesura que van passant els minuts hi podem trobar més exemplars de llibres
apilonats i que van portant els diferents personatges.
L’obra està molt treballada i baixa el teló després de
dues llargues hores i set minuts, que poden arribar a esgotar a més d’un/a
espectador/a, potser pel seu llenguatge literari elevat, i és clar, són
fragments d’una obra literària, ara bé, la comoditat dels seients de la sala
te’n faciliten una perfecta estada, tanmateix, és innegable la qualitat de
l’obra i l’esforç dels actors i actrius que la representen: Ferran Carvajal,
Lluïsa Castell, Oriol Guinart, Olga Onrubia, Rosa Renom, Manel Sans, Anna
Ycobalceta.
Així com també és evident, que algun fragment d’obra
presentat dins “La Víctor C.” pot pecar d’ésser massa llarg, recordem el monòleg
de “L’Aleixeta”, quan apareix tota sola, i que ens parla dels seus enamoraments
amb els militars i de com la seva vida personal es clou com una tragèdia grega.
Val a dir, que si s’hagués indagat més en el fet que provoca l’obra “La
infanticida” o en alguns dels “Drames rurals”, la dramatització hagués estat un
pèl més aconseguida, emperò, val a dir, com a curiositat que ja hi havia
preparada en cartell al mateix teatre la mítica “La infanticida”, d’aquí que la
seva referència hagi estat breu. Ha de ser la directora i els seus intèrprets
els qui reviuen els personatges dins de la seva pell, fer-se’ls ben seus, i si
això s’aconsegueix, l’obra va prenent forma, va endavant, altrament, la
recepció del públic serà una altra cosa, enfront de l’entreteniment o bé de
l’ensopiment en dictarà la sentència final.
Josep Maria Corretger Olivart
Octubre del 2021
(Crèdits fotogràfics: May Zircus)
EXERCICIS:
1. Esmenta els aspectes més destacats de la vida i obra
de Víctor Català.
2. Realitza un Booktràiler d’una obra de Víctor Català
que hagis llegit.
3. Fòrum: has vist l’obra teatral “La Víctor C.”? Què t’ha
semblat? Per què? Digues la teva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada