A la recerca del temps perdut és un cicle novel·lístic
escrit per l’autor francès Marcel Proust (1871-1922). Està amanerat per un
conjunt de set obres literàries concebudes entre 1913 i 1927: “Pel cantó de
Swann” (1913), “A l’ombra de les noies en flor” (1919), “El cantó de
Guermantes” (1921), “Sodoma i Gomorra” (1922), “La presonera” (1923), “La
fugitiva Albertine desapareguda” (1925), “El temps retrobat” (1927). Les tres
darreres aparegudes pòstumament. A través d’aquestes novel·les hi podem veure l’evolució
dels personatges en forma seriada i on el temps esdevé un dels protagonistes, a
través dels records del narrador. Però principalment, també hi apareixen l’amor i la gelosia,
en la relació Swann i Odette, o la del narrador amb Albertina; l’art en les
seves diferents formes: pintura, música, literatura, teatre, arquitectura,
escultura; la condició existencial i la subjectivitat; el vincle entre el temps
i la memòria; les diferents esferes socials i àmbits, com per exemple, la
família i els amics, la ciutat i el poble, els salons burgesos i els
aristocràtics; l’homosexualitat a través dels personatges Robert de Saint-Loup,
el Baró de Charlus i Carles Morel.
Veiem un fragment d’aquesta
gran obra de la literatura universal.
(Imatge
extreta de: Muy interesante, Amazon)
***
La magdalena
Feia molts anys que, de Combray, tot el que no fos el
teatre i el drama d’anar-me’n al llit, ja no existia per a mi, quan, un dia
d’hivern en tornar a casa, la mare, en veure que jo tenia fred, em va proposar que
prengués, contra el meu costum, una tassa de té. De primer vaig refusar, però
llavors, no sé per què, vaig canviar d’opinió. La mare va fer anar a buscar un
d’aquells pastissets rodanxons anomenats «petites magdalenes» que semblen haver
estat fets amb el motllo corrugat d’una petxina de pelegrí. I, tot seguit,
maquinalment, afeixugat per aquell dia tan gris i per la perspectiva d’un trist
endemà, em vaig dur als llavis una cullerada del té on havia deixat estovar un
tros de magdalena. Però, tan bon punt el glop barrejat de molles de pastisset
va tocar el meu paladar, em vaig estremir, atent a allò extraordinari que
m’estava passant. Un plaer deliciós m’havia envaït, m’havia aïllat, sense saber per què. Un plaer que de seguida va fer que les vicissituds de la
vida em fossin indiferents, els seus desastres inofensius, la seva brevetat
il·lusòria, i, de la mateixa manera que actua l’amor, em va omplir d’una
preciosa essència. O bé, més aviat, aquesta essència no era en mi, era jo.
Havia deixat de sentir-me mediocre, contingent, mortal. ¿D’on m’havia pogut
venir aquella joia totpoderosa? M’adonava que estava lligada al gust del te i
del pastisset, però l’ultrapassava infinitament, no podia ser de la seva
mateixa natura. ¿D’on venia? ¿Què significava? ¿Com podia copsar-la i
entendrela? Faig un segon glop i no hi trobo res més que al primer, i un tercer
glop m’aporta menys que el segon. És hora que m’aturi, l’efecte del beuratge
sembla disminuir. És ben clar que la veritat que busco no es troba en el te,
sinó en mi mateix. L’ha despertat, però no la coneix i tan sols pot repetir
indefinidament, cada cop amb menys força, aquest mateix testimoniatge que no sé
interpretar i que, almenys, vull poder tornar-li a demanar i tornar-lo a trobar
després intacte a la meva disposició, per aclarir-ho definitivament. Deixo la
tassa i em giro cap al meu enteniment. A ell li correspon trobar la veritat.
¿Però com? Gran incertesa quan l’enteniment se sent, ell mateix, ultrapassat;
quan ell, el qui l’ha de buscar, és al mateix temps el fosc país on ha de buscar
i on tot el seu equipament no li servirà de res. ¿Buscar? No solament això:
crear. Es troba davant d’alguna cosa que encara no existeix i que només ell pot
realitzar i després il·luminar-ho amb la seva llum. I torno a començar a
preguntar-me quin pot ser aquest estat desconegut que no aporta cap prova lògica,
tret de l’evidència de la seva felicitat, de la seva realitat davant la qual
les altres realitats s’esvaeixen. Provaré de fer-la reaparèixer. Retrocedeixo de
pensament al moment en què he pres la primera cullerada de te. Hi trobo la
mateixa sensació, sense cap nova claredat. Demano al meu esperit un altre esforç,
que em torni altra vegada la impressió fugissera. I, perquè res no entorpeixi
l’impuls amb el qual provarà d’aferrar-la de nou, aparto tots els obstacles,
totes les idees alienes a la sensació, em tapo les orelles i protegeixo la meva
atenció contra els sorolls de la sala del costat. Però, en sentir que l’enteniment
es cansa sense aconseguir-ho, l’obligo a fer el contrari, a prendre’s aquella
distracció que li negava, a pensar en una altra cosa, a refer-se abans d’una
temptativa suprema. Després, una segona vegada, li faig el buit al davant, li
torno a posar el gust encara recent d’aquell primer glop i sento que dintre meu
alguna cosa que s’estremeix, que es remou, que voldria aixecar el vol, alguna
cosa que hauria esta desancorada a una gran profunditat; no sé què és, però
puja lentament; noto la resistència i sento la remor de les distàncies que ha
travessat. És veritat, això que batega d’aquesta manera al fons de la meva
ànima deu ser la imatge, el record visual que, lligat a aquest sabor, tracta de
seguir-lo fins a arribar a mi. Però es debat massa lluny, massa confusament; a
penes en percebo el reflex neutre on es barreja l’inabastable remolí dels
colors remoguts, però no puc distingir-ne la forma, demanar-li, com demanaria a
l’únic intèrpret possible, que em transmeti el testimoniatge del seu
contemporani, del seu inseparable company, el sabor, demanar-li que m’expliqui
de quina circumstància particular, de quina època del passat, es tracta. Aquest
record, aquest antic instant que l’atracció d’un instant idèntic ha vingut de
tan lluny a sol·licitar, a commoure, a desvetllar al fons del meu jo, ¿arribarà
fins a la superfície de la meva consciència clara? No ho sé. Ara ja no sento
res, s’ha aturat, potser se n’ha tornat al fons, qui sap si mai tornarà a
sortir de la seva nit! Deu vegades he hagut de tornar a començar, a estirar-me
cap a ell per veure’l. I, cada vegada, la covardia que ens aparta de tota
empresa difícil, de tota obra important, m’ha aconsellat que ho deixés estar,
que em begués el te tot pensant senzillament en les preocupacions del present,
els desitjos del demà, que es deixen rumiar sense problemes. I, de cop i volta,
el record ha emergit. El sabor era el d’un trosset de la magdalena que a
Combray, el diumenge al matí (perquè aquest dia jo no sortia abans de l’hora
d’anar a missa), quan anava a l’habitació de la tia Léonie a dir-li bon dia,
m’oferia després d’haver-lo sucat a la seva infusió de te o til·la. La vista de
la petita magdalena no m’havia recordat res abans de tastar-la, potser perquè,
com que després ja n’havia vist molt sovint, sense menjar-ne, als prestatges de
les pastisseries, la seva imatge havia abandonat aquells dies de Combray per
unir-se a d’altres més recents; potser perquè, d’aquells records que la memòria
havia deixat de banda tant de temps, no en sobrevivia cap, tot s’havia disgregat;
les formes —i també la de la petxina de pastisseria, tan grassament sensual
sota els plecs severs i devots— havien quedat abolides, o bé, endormiscades, havien
perdut la força expansiva que els hauria permès arribar a la consciència. Però,
quan, després de la mort dels éssers, després de la destrucció de les coses, no
subsisteix res d’un passat remot, l’olor i el sabor sols, més fràgils, però més
vius, més immaterials, més persistents, més fidels, continuen encara molt de
temps, com ànimes, remembrant, esperant, indefallents, damunt les ruïnes de
tota la resta, portant sense doblegar-se, damunt del seu granet gairebé
impalpable, l’edifici immens del record.
[Proust, Marcel, (1990). “Pel cantó de Swann”, A la recerca del temps perdut I, Columna,
Barcelona]
EXERCICIS:
1. Llegeix el present
fragment que forma part de l’obra “Pel
cantó de Swann”, inclòs en l’obra A la
recerca del temps perdut i comenta’l.
2. Realitza una cerca sobre
Marcel Proust i crea una presentació en format digital sobre la vida i obra
d’aquest autor.
3. Crea un booktuber donant
algunes pistes sobre aquesta obra de Marcel Proust.
4. Escull un dels fragments de
sota i explica què et suggereix el fragment de sota.
Homosexualitat: "Raça sobre la
qual pesa una maledicció i ha de viure en la mentida i el perjuri perquè sap
que es considera punible i vergonyós, inconfessable, aquest desig seu, això que
constitueix per a totes les criatures la magna dolçor de viure; que ha de
renegar del seu Déu, ja que, per molt cristians que siguin, quan compareixen
davant d'un tribunal com acusats, no els queda més remei, en presència de Crist
i en nom seu, que defensar-se, com si d'una calúmnia es tractés, d'això que
constitueix la seva vida mateixa; fills sense mare, aquesta mare a qui han de
passar-se la vida mentint, fins i tot arribada l'hora de tancar-li els ulls;
amics sense amistats, malgrat totes les persones a qui inspira amistat aquest
encant seu que sovint es els reconeix [...]. Amants, en fi, [...] que tenen
gairebé tancada la possibilitat d'aquest amor l'esperança els dóna forces per
suportar tants riscos i soledats ". (Vol.
IV)
Felicitat "El que ens fa tan
feliços és la presència al cor d'alguna cosa inestable que ens en sortim
contínuament perquè duri i del que no som ja gairebé conscients fins que no es
mogui de el lloc". (Vol. II)
Música "La música, molt
diferent en això del tracte amb Albertine, m'ajudava a embadalir-me i a
descobrir coses noves en mi: aquesta varietat que havia buscat en va en la
vida, en el viatge, la nostàlgia em feia sentir no obstant això aquella marea
sonora i les seves ones banyades de sol que venien a morir al meu costat
". (Vol. V)
Metamorfosi "Quan hem passat ja
de certa edat, l'ànima d'aquest nen que vam ser i l'ànima dels morts dels quals
procedim van a tirar-nos a cabassos seves riqueses i els seus maleficis i
exigeixen tenir art i part en els nous sentiments que notem i en què, esborrant
la seva antiga efígie, tornem a fondre en una creació original. És així com tot
el meu passat, des dels meus anys més remots, i, encara més enllà, el passat
dels meus pares, barrejaven amb el meu amor impur per Albertine la dolçor d'un
afecte filial i maternal a el temps. Hora arriba en què hem d'acollir a tots
els nostres avantpassats, que vénen de tan lluny i es reuneixen al voltant
nostre". (vol. V)
[Fragments de l’obra: “A
la recerca del temps perdut”, de Marcel Proust]
5.
Esmenta els aspectes de la vida personal d’en Marcel Proust que hagin pogut
influir dins del seu univers literari.
