dilluns, 14 de juny del 2021

El romanticisme i la Renaixença. Jacint Verdaguer. Adreçat a 2n cicle d'ESO i Batxillerat

 .EL ROMANTICISME i LA RENAIXENÇA


El romanticisme fou un moviment del segle XIX i que va promoure grans canvis en la cultura i en la manera d’entendre l’estètica d’aquell temps. Gràcies a la Renaixença, a Catalunya es van introduir uns ideals romàntics. La Renaixença era un moviment de revitalització nacional i cultural que va fer que la literatura i l’art sortissin de l’ostracisme, una crisi en la qual estigueren immersos al llarg dels tres segles anteriors.

Els principis estètics en els quals es basava el romanticisme eren:

-Valoració de la imaginació, la fantasia i la utopia per damunt de la raó.

-Apreuament de la realitat nacional i de la llibertat del seu poble.

-Les emocions nostàlgiques, melangioses i properes a la depressió com a fets destacats.

-Importància de l’individualisme artístic i de la subjectivitat.

-Rebuig de les normes rígides del moviment anterior, el neoclassicisme.

-Desig de donar una base literària sòlida a la llengua catalana, per tal d’arribar al màxim de societat i que va fer que durant la Renaixença, el 1959 es recuperés l’antiga festa dels jocs florals.

Els jocs florals foren uns certàmens literaris on es premiaven les millors composicions presentades, i alhora, esdevingueren la base de la recuperació de la llengua catalana d’ús culte i l’inici de l’aparició de personalitats literàries de prestigi com ara: Jacint verdaguer, Àngel Guimerà, Narcís Oller...

 

.JACINT VERDAGUER

Nascut el 1845 a Folgueroles, a la plana de Vic. A l’edat de deu anys va anar estudiar la carrera de capellà al seminari de Vic. Començà a sobresortir per les seves composicions poètiques, en les quals tractava tres grans temes que es mantindran permanents al llarg de la seva producció poètica: la fe, la natura i els orígens de Catalunya.

Als vint anys guanyà dos premis als Jocs Florals de Barcelona i als vint-i-cinc anys s’embarcà durant dos anys, com a capellà, a la Companyia Transatlàntica, allí s’inspirà per escriure el seu poema èpic “L’Atlàntida”.

Durant un viatge a Terra Santa va quedar corprès i això generà un canvi d’actitud envers la societat i l’Església. Els alts càrrecs de l’església i de la política del moment no veieren amb bons ulls la posició de Verdaguer i aquest fou desterrat al santuari de la Gleva. Al cap de poc fugí. Arran de la fugida, li fou retirada la llicència per oficiar missa, i féu entrar al poeta en una profunda crisi. Poc temps abans de traspassar es va reconciliar amb el bisbe de Vic i va poder tornar a exercir de mossèn.

Verdaguer va morir a Vallvidrera el 1902. El seu enterrament fou multitudinari.

OBRA

Jacint Verdaguer va destacar com a poeta, emperò, també escrigué prosa amb excel·lència. Els temes que tracta en la seva producció poètica foren els que tocà durant la seva joventut: la religió, la natura i el país. També apareixen en un altre dels seus poemes èpics, “Canigó” (1886). Com a fet anecdòtic, el poemari finalitza amb el diàleg de dos campanars, el de Sant Miquel de Cuixà i el de Sant Martí del Canigó. A la vegada, narra el naixement de Catalunya a través del fill de Tallaferro, Gentil, que abandona la lluita que mantenia contra els musulmans amb el seu oncle Guifré, en sentir-se atret per la fada Flordeneu.

L’altre gran poema èpic fou “L’Atlàntida” (1877), on la natura esdevé protagonista i on també s’explica l’enfonsament d’aquest continent i el descobriment d’Amèrica.

Les seves altres obres pertanyen a la lírica, amb poemes dedicats a la pàtria com ara “Montserrat” (1889), “Aires del Montseny” (1901), “Barcelonines” (1903); de temàtica religiosa com: “Natzaret” (1890), “Idil·lis i cants místics” (1879), i poemes que reflectien el seu malestar pels conflictes amb l’Església durant els darrers anys de la seva vida: “Flors del Calvari” (1896), “Eucarístiques” (1904).

Pel que fa a l’obra en prosa, cal esmentar “Excursions i viatges” (1887) i “Dietari d’un pelegrí a Terra Santa” (1889), o els articles periodístics que va publicar a la premsa barcelonina amb el títol “En defensa pròpia”.

A Verdaguer se l’anomenà “el poeta del poble”, atès que, va ser capaç de connectar amb el poble mitjançant poemes com “L’emigrant” i “Virolai”, aquest darrer esdevenint tan popular que molts no són conscients de qui el va escriure.

(Material adaptat de: DIVERSOS, Llengua catalana i literatura. 3r ESO, Editorial Teide, Barcelona, 2007)

(Imatge extreta de: Vikipèdia, Real Acadèmia de la Història, Iberlibro)

 

EXERCICIS:

1. Sintetitza les principals aspectes del romanticisme.

2. Què era la Renaixença?

3. Per què foren importants els jocs florals?

4. Aporta sintèticament vuit aspectes a tenir en compte de la vida i obra de Jacint Verdaguer.

5. Com anomenaven a Jacint Verdaguer i per què?

6. Quins són els tres grans temes de la poètica verdagueriana?

7. Cerca i llegeix el poema “Virolai” de Verdaguer i respon a les preguntes següents:

-A qui va dirigit el poema?

-Comenta breument de què tracta.

8. Per als més agosarats... llegeix el següent fragment de “En defensa pròpia” i comenta’l.

V
J. M. J.


 A haverhi un rastre de caritat envers aquet pobre ministre de Déu, que no havia fet mal a ningú, s'hauria esperat a llençarme de la casa un més després, en que, al sortir los marquesos cap a Panticosa o a Comillas, jo me'n solia anar també a un recó de montanya. Al passar la porta se'm podia haver tancada honestament ab qualsevol motiu, sens entregarme lligat y indefens a l'horrible pastura de les males llengues y a les suposicions sempre malèvoles y molt sovint grosseres quan se tracta d'explicar una caiguda. Més com no hi havia hagut orelles per escoltarme, ni pietat ni cor per condemnarme, no hi havia d'haver espera ni prudencia per castigarme. ¿No estava ja resolta y determinada ma sortida de la casa? No se m'hi havian d'escombrar les petjades? Donchs vaja a fòra qui fa nosa; prompte, prompte; are meteix; demà ¡Déu nos en guard! se podria rehabilitar y arrelarshi de nou. ¿No's presentarà, per ferho sense escàndol, una bona ocasió? Bona o mala, aquexa's presentà, y si jo'ls havia trobats sórts, ella no 'ls trobà peresosos.


 Lo senyor bisbe de Vich havia sigut nombrat president dels Jochs Florals, y entre'ls primers qui anaren a votarlo no faltava, y molt ben acompanyat, aquest humil capellà seu. Després de la festa poètica fou convidat a dinar a casa López, en companyia del
 capouliè del felibriga D. Felix Gras. Males postres tinguí! Després de les gracies, molt plana, suau y amorosament se'm digué que jo treballava massa; que'm convenia reposar un xich, lluny del confessionari, de l'hospital y dels pobres y malalts que'm marejavan; que'l senyor Bisbe m'oferia una cambra en son palau de Vich si volia passarhi un parell de mesos. No sent jo gaire amatent en pendre la perferta d'aquell repòs forçat, que per altra part no'm convenia per res, m'ho digueren més de dret, afirmant que m'era necessari a totes passades per enfortir mon cervell debilitat, y que si m'hi empenyian era ab lo parer de savis metges y portats únicament pel gran afecte que'm tenian; y vulgas no vulgas, de bon grat o per força, lo senyor Bisbe 'm feu prometre que l'endemà jo sortiria ab ell cap a Vich en lo tren de la tarde. Axò era un dijous. L'endemà, recordant que la nit del dissapte, segon de mes, era de Vetlla al Santíssim en la capella de la Sanch del Pí, aní a demanar dos dies d'allarguis al senyor bisbe. Me'ls concedí lliberalment; més D. Claudi cregué veure en mon piadós compromís les orelles de la desobediencia, y no ho hauria volgut a no rebre una tarjeta del prelat dihentli que no'm trenqués la girada per tant poca cosa, ja que 'l pecat no era grave. Y abans de pendre comiat de Barcelona, poguí passar una nit entre estimats companys d'Associació, assoleyantme a la presencia de Jesús sagramentat, alabet sia per sempre.


 Quan l'endemà 'm vegeren sortir cap a Vich, ab la maleta a la mà, tot sol, ab prou feines arribantme
 'ls diners per pendre bitllet de tercera, per mos enemichs, jo no sabia que'n tingués encare, fou un veritable triomf. La quimera esclatà, llançant derrera meu una carretilla d'insults més que d'acusacions, per acreditar aquell adagi: D'arbre caigut tothom fa llenya. Devan que'm dexava enganyar com un beneit; qu'anava a empobrir la casa ab tanta caritat; qu'ab les almoines, per mi cosa sagrada, sostenia gent perduda y de mal viure; qu'ab elles m'havia fet la barba d'or, retirantme per rich, ab la maleta plena de bitllets de Banch; qu'havia tingut l'atreviment de dir los sants Evangelis a algún malalt (com aconcella l ritual romà), y que fins havia arribat a resar los exorcismes (com si fos pecaminós un reso que 'l sant pare Lleó XIII acabava de publicar), y, per últim, que volia fundar una secta filla, o a lo menos prop parenta, de l'espiritisme. Un de mos companys, que'm deu lo pa que menja, al veure la pedregada sobre meu, me girà l'espatlla, passàntsen ab armes y bagatges a mos acusadors; y ab tant bon atiador y ab la nova llenya que's posà al foch, arribí a ser tingut per un capellà fanàtich y dolent y per un heretge digne de les flames de la Inquisició. Verament me tenien lo peu al coll. Si en aquell tol-le tol-le, crucificaulo, alguna persona de bon seny y de bon cor me volia defensar, què podia respondre? Volia proves de mos delictes? Lo Marquès de Comillas, tant caritatiu y tant bo, m'havia fet desterrar. Volia proves de que jo no estava bé del cap? Se m'havia mig tancat en lo santuari de La Gleva, ahon he estat dos anys, fent lo sórt y el mut, com si fos realment culpable, per donar més força a tant tristos arguments y per meditar la gran lliçó de la Providencia continguda en aquexos vells adagis, que semblan sentencies de la Sagrada Escriptura: De gran pujada, gran baxada, y Qui més alt puja, de més alt cau.

9. Realitza un petit documental de 5’ amb fotografies, fragments de textos i un acompanyament musical adequat sobre la figura de Jacint Verdaguer.

10. Crea la portada d’un llibre de Jacint Verdaguer.

 

 

 

 

 

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;