dijous, 9 de gener del 2020

Maria Aurèlia Capmany: la intel·lectual feminista. Adreçat a tothom


Nascuda el 3 d’agost del 1918, a la Ronda de Sant Pere de Barcelona, aviat es traslladà a la vivenda que hi havia a sobre de la cistelleria dels seus pares, situada a la Rambla de les Flors número 83. La família paterna provenia de Rubí. Maria Aurèlia Capmany era filla del folklorista i escriptor Aureli Capmany i de Maria Farnés, professora de taquigrafia, neta del periodista i polític Sebastià Farnés, alhora, àvida lectora de Honoré Balzac. La casa dels seus pares va ésser un element clau en la seva formació, atès que, era una llar envoltada de llibres. Aviat es traslladaren a viure a la Rambla de Barcelona. Maria Aurèlia va iniciar els seus estudis a l’Escola Montessori, és aquí on li nasqué l’afició pel teatre, tant de veure’l com de fer-ne, atès que a l’escola en feien sovint. Posteriorment, amb els pares anaven al Teatre Romea i al d’aficionats del barri. Passió que li llegà el seu pare, amant de tot allò que vingués de l’escena teatral: music-hall, òpera, ballet…

A l’edat de nou anys, va suspendre l’ingrés al Batxillerat. Després d’haver passat un període de desorientació que va fer que estudiés en nombroses escoles en poc temps, convení encetar un període en què seria més d’oci, i en el qual assistiria als cursos que impartiria Pompeu Fabra a l’Ateneu de Barcelona, així com a les classes de taquigrafia que impartia la seva mare. Els seus pares no volien que es malbaratés la seva formació, i per això van matricular-la a l’Institut-Escola de la Generalitat de Catalunya, un centre de renovació pedagògica i que fou fonamental per a forjar la seva futura personalitat. On els propis alumnes es feien els llibres de text i on no hi havia espai per a realitzar exàmens. En temps de la guerra, Maria Aurèlia hagué d’interrompre els seus estudis de filosofia iniciats el 1937. Finalment, aconseguí finalitzar-los cinc anys després, mentre els compaginava amb la feina en un taller de gravació de vidre, ofici après abans de la guerra en una escola. Tenia la pretensió de realitzar el doctorat però la manca de motivació en aquella etapa de postguerra la feu desistir. Període de temps en què engegà la tasca docent en diversos instituts.

Durant la dècada dels quaranta, Maria Aurèlia participà en diverses activitats clandestines i estigué en contacte amb el grup d’Ariel. Entre els anys 1944 i 1956 dona classes de grec, alemany i filosofia a l’Escuela de Enseñanza Media Albéniz de Badalona. La feren dimitir de la direcció de la secció de noies, arran de les seves idees rompedores i modernes.

És precisament durant l’any 1946 i quan feia de professora a Badalona que decidí dedicar-se en cos i ànima a la literatura, per tal de tenir llibertat dins d’aquells anys de la dictadura franquista. Ella prengué la determinació de combatre contra la dictadura a poc a poc i no de manera col·lectiva. Escrigué “Necessitem morir”, durant els trajectes que la portaven a l’institut per treballar com a docent, la primera novel·la, que fou finalista del premi Joanot Martorell al cap d’un any i que finalment s’edità el 1952. El 1948 ara sí, va rebre el premi Joanot Martorell amb la novel·la “El cel no és transparent”, que no va publicar-se per problemes amb la censura fins al 1963, amb el títol de “La pluja als vidres”. El 1952 va editar un llibre de narracions curtes intitulat “Com una mà”. El curs 1952-53 va rebre una beca de l’Institut Francès al Collège de France i va poder continuar els estudis de filosofia a la Universitat de la Sorbona de París. Allí coneix d’altres estudiants com Aina Moll o l’exiliat Josep Palau i Fabre. En aquesta etapa, llegí Simone de Beauvoir, que posteriorment la influiria en la seva obra. A mitjan dels cinquanta combinava les classes a Badalona amb l’escola Isabel de Villena de Barcelona. A partir d’aleshores, Maria Aurèlia no deturà l’escriptura, les obres no paraven de cobrar vida i de vegades, sort d’alguna parenta que la visitava perquè així podia reposar, fer petar la xerrada i sobretot deixar reposar els seus dits adolorits de picar a sobre de la màquina d’escriure: “L’altra ciutat” (1955), “Betúlia” (1956), “Tana o la felicitat” (1956) o “Ara” (1958). Durant aquests primers anys d’escriptura, Capmany hagué d’enfrontar-se a diversos inconvenients: el règim franquista, poques editorials existents, la censura, que empenyia a què moltes obres s’editessin posteriorment. D’aquí que per tal de vindicar-se, cinc autors escrigueren un assaig molt original on cadascun parlava sobre l’obra de l’altre, a “Cita de narradors” (1958), Maria Aurèlia Capmany, Manuel de Pedrolo, Joan Perucho, Josep Maria Espinàs i Jordi Sarsanedas, es donaren a conèixer alhora que renovellaven la literatura de postguerra. L’obra fou premiada amb el Josep Yxart d’assaig.

A les acaballes de la dècada dels cinquanta, Maria Aurèlia s’introduí dins del món teatral. Fou directora, professora, actriu i autora. Juntament amb Ricard Salvat, el 1960 fundà l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, fet que va incitar un canvi en la seva vida.

En aquest període, Capmany va estrenar diverses obres, tant pròpies com forànies: les dramatúrgies a “Tu i l’hipòcrita” (1959), escrita per comanda de Jordi Sarsanedas; o  “Dos quarts de cinc” (1963), “Vent de garbí i una mica de por” (1965).  Les novel·les “Ara” (1958), “El desert dels dies” (1960). També escrigué una primera novel·la negra, “Traduït de l’americà” (1963). A més de les novel·les i les obres teatrals, aviat s’hi sumaren els llibres d’assaig, de caire literari i feminista; cançons, poemes, les traduccions, sobretot de l’italià i el francès, les col·laboracions en mitjans de comunicació, els guions per a la ràdio i la televisió, així com també els articles de premsa, els cursos de divulgació, les conferències o les presentacions i mítings dels polítics. Maria Aurèlia qualsevol acció que emprenia la realitzava essent compromesa a la seva historicitat, governada pel feminisme, l’intel·lectualisme i la política, una fidelitat completa als seus ideals. En aquesta fase, la seva novel·la que sortirà de la seva ploma passarà per adoptar temes individualitzats a d’altres de caire més col·lectiu. Prendrà Barcelona com a lloc de les seves ficcions, ciutat que canviarà per Badalona, espai on treballava anteriorment. La ciutat serà vista com a un personatge més dins de les seves obres.


A mesura que s’encaminava cap a la maduresa, la seva obra va fer un gir de cent vuitanta graus i emprà la història com a rerefons per tal que cobressin vida els seus personatges. Quedà exemplificat en obres com: “El gust de la pols” (1963), “Un lloc entre els morts” (1967), que rebé el premi Sant Jordi el 1968, quan ja premiaven una obra publicada. Novel·la que està considerada una de les seves millors novel·les. Dins d’aquesta s’hi plasma l’evolució de la Barcelona entre els segles XVIII i XIX. Aporta com a novetat la relativització del temps. Posteriorment, l’adaptà al teatre. El 1967 abandonà definitivament l’ensenyament i es dedicà plenament a l’escriptura. Fou mentora i referent de joves autors dels anys setanta com Montserrat Roig, amb qui la lligà una gran amistat, o d’altres com Terenci Moix, Maria Antònia Oliver, Jaume Fuster, Oriol Pi de Cabanyes, entre d’altres. Maria Aurèlia tenia somnis de llibertat, defensa els incompresos i lluitava contra els elements repressors, a la vegada, vetllava pels drets humans i per la igualtat de la dona. Això la feu realitzar conferències sobre la dona arreu de Catalunya. També participava més de la vida cultural i a la vegada de la política, atès que, en aquell període anaven molt lligades una amb l’altra.

Posteriorment, arribaren obres com “Feliçment, jo soc una dona” (1969), on posa en denuncia les desigualtats a les quals són sotmeses les dones al llarg dels anys i posa en escac i mat els homes davant d’aquesta situació. Així doncs, els temes intuïts en obres de la primera etapa literària de l’autora: temps, memòria, intimitat i història, ara seran desenvolupats en la segona etapa de l’autora, on quedarà plasmada la seva maduresa. El 1968 Capmany convisqué amb Jaume Vidal Alcover. Amb aquest autor i Josep Anton Codina, Capmany estrenà algunes obres de cabaret a la Cova del Drac de Barcelona, les podem trobar dins de “Varietats” (1969-1971). Capmany retornà a un gènere que estimava, el de la novel·la negra amb “Vitrines d’Amsterdam” (1970) i “Jaqué de la democràcia” (1972). Aquesta darrera no obtingué bones crítiques, fet que va apartar Capmany de la novel·la per un temps, i sobretot dirigí els seus esforços cap al teatre, l’assaig i a recopilar els articles de premsa. Durant aquest període també publicà “Cartes impertinents de dona a dona” (1971), on desempolsa els problemes socials que viu la dona; d’altres obres similars seran “Coses i noses” (1980) i “Aquelles dames d’altres temps” (1990). L’any 1982, Maria Aurèlia torna de nou a escriure novel·la amb les obres: “Lo color més blau” i “El malefici de la reina d’Hongria”.

Pel que fa al teatre, el seu primer contacte fou mitjançant un paper en l’obra “Primera història d’Esther” de Salvador Espriu al Cercle Literari de l’Institut Francès. Des d’on es realitzaven tertúlies literàries dins de la postguerra. Posteriorment, tingué un paper a “Ronda de mort a Sinera”, dirigida per Ricard Salvat l’any 1965 i també a “Adrià Gual i la seva època”. Maria Aurèlia també va aparèixer en dues filmacions cinematogràfiques: “El vicari d’Olot” (1981) de Ventura Pons, i a “Del amor y otras soledades” (1969).

Va estar a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual fins a l’any 1967. Allí va passar per les diferents fases teatrals: va ésser actriu, professora, va dirigir obres, va estrenar-ne com a dramaturga. L’escola tingué alumnes com Carme Sansa i Montserrat Roig. Capmany va experimentar dins del teatre, vist en obres com “Dones, flors i pitança” (1968), “La cultura de la Coca-cola” (1969), “Cadascú el que és seu i robar el que es pugui” (1971), “Botxirel·lo, botxirel·lo” (1974), obres escrites en col·laboració de Jaume Vidal Alcover i que foren escenificades a la Cova del Drac de Barcelona. Va adaptar teatralment la novel·la de Joanot Martorell “Tirant lo Blanc”.

Capmany dedicà els darrers anys de la seva vida al càrrec de regidora i consellera de cultura de l’Ajuntament de Barcelona i també a la Diputació de Barcelona pel Partit dels Socialistes de Catalunya a petició de Pasqual Maragall. Formen part d’aquesta darrera etapa els dos llibres de memòries: “Mala memòria” (1987), “Això era i no era” (1989). Són d’aquesta darrera fase literària, la novel·la “El cap de Sant Jordi” (1989), “La rialla del mirall” (1989), llibre de caire infantil; o el llibre de narracions curtes “Aquelles dames d’altres temps” (1990) com a obra final dins la seva producció. Dedicarà bona part del seu temps a recordar els fets que ha viscut: els seus orígens familiars, la Barcelona on ha viscut, les seves vivències. El 2 d’octubre del 1991, uns mesos després de la mort del seu marit, Jaume Vidal Alcover de pneumònia, el càncer de pit que patia s’agreujà i s’emportà Maria Aurèlia Capmany a l’edat de 73 anys. L’autora tingué temps per a finalitzar la traducció de Jaume Vidal de l’obra “A la recerca del temps perdut” de Marcel Proust, que havia deixat inacabada, fet que li havia comportat molta il·lusió, ja que, la mantenia lligada al seu marit. Capmany ens llegà divuit novel·les, quatre reculls de narracions, un dietari: “Dietari de prudències” (1981), de la qual s’extreu en aquesta cita la seva concepció assagística:

 “L’assaig ha de ser, simplement, una meditació lliure d’algú que té coses per dir, sense pedanteria, amablement, elegantment, amb un alt sentit de la bellesa. Un resultat que ha de ser llegible per tothom, no per una minoria d’erudits”.

També ens ha deixat vint obres d’assaigs, on s’inclouen quatre volums de memòries: “Pedra de toc I” (1970), “Pedra de toc II” (1974), “Mala memòria” (1987), “Això era i no era” (1989). En aquestes dues darreres obres, Capmany s’amaga com a un personatge més de l’obra. Dins d’aquesta vessant assagista, sobresurt el seu posicionament sobre la situació que viu la dona, fet que la fa pionera en aquest àmbit social amb obres com: “La dona a Catalunya: consciència i situació” (1966), on toca temes prohibits com l’orgasme o l’homosexualitat femenina. Una obra demanada per encàrrec d’Edicions 62, perquè feia dos anys que s’havia publicat “La mística de la feminitat” de Betty Friedan, i es volia tenir una visió més catalana. Fou una guia referencial per als joves d’aquella època; “La dona catalana” (1968), “El feminismo ibérico” (1970), “De profesión mujer” (1971), “Carta abierta al macho ibérico” (1973), “El feminisme a Catalunya” (1973), “La dona i la Segona República” (1977), “Dona i societat a la Catalunya actual” (1978) o el llibre que va il·lustrar Tísner, “Dona, doneta, donota” (1979) foren d’altres obres de la mateixa tipologia. Aquest activisme social per defensar els drets de les dones ja no va tenir aturador. Maria Aurèlia participava en conferències, debats, jornades, com les Jornades Catalanes de la Dona, el maig del 1976 juntament amb Montserrat Roig i Teresa Pàmies. D’aquesta trobada destaquen unes paraules seves manllevades del poeta Salvador Espriu i incloses dins “La pell de brau” del mateix autor:

“A vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol”.

El compromís de Maria Aurèlia amb la societat també el traslladà al món dels joves en obres com “La joventut és una nova classe?” (1969). Maria Aurèlia es preocupava per la cultura i la societat catalana; vuit obres de dramatúrgia, com ara “Tu, l’hipòcrita” (1959), estrenada per Ricard Salvat. Obra que li demanava Jordi Sarsanedas per a l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, o “L’ombra de l’escorpí” (1972), ambientada al cabaret i que va rebre el premi Crítica Serra d’Or de teatre; dins del gènere teatral també destacaren “Vent de garbí i una mica de por” (1967), “Preguntes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc Layret, advocat dels obrers de Catalunya” (1970), escrita en col·laboració de Xavier Romeu i estrenada en la clandestinitat a París per les Edicions Catalanes de París o l’espectacle de cabaret “Ca, barret! o varietats de varietat i tot és varietat” (1984); dins de la seva producció, també trobem un còmic, set obres de narrativa juvenil, entre les quals: “Anna, Bel i Carles” (1971), “Àngel i els vuit mil policies” (1981),  o “El malefici de la reina d’Hongria o Les aventures dels tres patrons de nau” (1982), que obtingué el premi de la Crítica Serra d’Or de literatura infantil i juvenil un any després i un recull d’articles, així com també no podem oblidar-nos de les col·laboracions en la premsa escrita, que comporten que l’autora fou una ploma inquieta i que abastava diversos gèneres literaris. Emperò, segons l’estudiosa Marta Nadal, la Maria Aurèlia es considerà més una novel·lista que una autora d’assaig, emperò, d’un assaig ple de pensament i sobretot feminista. Escrit de manera senzilla i directa per arribar al màxim de gent. És un fet memorable la tasca de Maria Aurèlia com a traductora de francès d’autors com: Marguerite Duras, George Simenon, Honoré Balzac, Marcel Proust, de l’italià: Italo Calvino a “El baró rampant” (1965), Pier Paolo Passolini, Cesare Pavese, Luigi Pirandello, en són alguns o d’autors anglesos com James Cain. Maria Aurèlia es declarava admiradora de Henry James.

Altrament, també deixà ben clars els seus ideals quan es posicionà el entre el 9 i l’11 de març del 1966 en els coneguts actes de la Caputxinada, on una sèrie d’intel·lectuals com Salvador Espriu, Joan Oliver, Jordi Rubió i Balaguer, Antoni Tàpies, Josep Maria Benet i Jornet, Montserrat Roig, entre d’altres, es tancaren al convent dels pares caputxins de Sarrià, Barcelona convocats pel Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona, que comportà el setge i assalt al convent de la policia franquista. 


D’altra banda, Maria Aurèlia també va ésser col·laboradora en el “Míting de la Llibertat”, el 22 de juny del 1976 i en el procés constituent del Partit Socialista de Catalunya, el novembre del mateix any. Més endavant, com ja hem dit, l’autora s’involucrà en l’Ajuntament de Barcelona com a regidora i responsable de les àrees de Cultura i d’Edicions durant les primeres legislatures del Partit de Socialistes de Catalunya i membre de la Diputació de Barcelona des del 1983 fins el 1991. Aquesta acció va suposar que Maria Aurèlia ens llegués menys obres literàries en la maduresa. També formà part de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i esdevingué presidenta del Centre Català del Pen Club entre els anys 1979 i 1983.

És evident que Capmany va ésser fidel als seus ideals, una experimentadora en el camp de la novel·la, per exemple, a “Feliçment, jo soc una dona”  (1969), on glossa gran part de la novel·la en primera persona en boca de la protagonista, Carola Milà, per posteriorment, optar per la tercera persona i deixar distància amb la protagonista. En d’altres obres com “Betúlia” (1956), qui narra la història és una bibliotecària, una obra que per primera vegada va sentir ben seva, i que s’acompanya del “Pròleg a Guardiet”, guardonat amb el Premi Narcís Oller de narrativa breu l’any 1952 als Jocs Florals de la Llengua Catalana a Tolosa de Llenguadoc; i a “Un lloc entre els morts” (1967), ho fa una biògrafa. A “Lo color més blau” (1982), ens relaten la història de caire epistolar una dona de classe menestral, Dèlia Marcet, que es carteja amb una altra de l’alta burgesia, Victòria Oliver. Dos destins que se separen a causa de la Guerra Civil, emperò que s’entrecreuaran durant el maig francès del 1968, acte que per per cert, interessava molt a Maria Aurèlia. Les protagonistes experimentaran les diferències que han sofert al cap dels anys, i que a la vegada, els canviaran radicalment. També es veu l’originalitat a “Quim/Quima” (1971), on realitza un homenatge a “Orlando” de Virginia Wolf. On un personatge ambigu, mig home, mig dona va canviant de sexe segons el moment i viu la història de Catalunya des de l’any mil fins a l’edat contemporània. Obra emmarcada dins del gènere fantàstic, on Maria Aurèlia, juntament amb Aurora Bertrana, va ser una de les pioneres del gènere a Catalunya. És a través de les pàgines de la seva narrativa on podem trobar unes dones, heroïnes que esdevenen protagonistes, moltes vegades en construcció i que s’enfronten a tot un seguit d’adversitats.

El 1972 la seva parella, Jaume Vidal Alcover va ésser nomenat professor de literatura i cultura catalanes de la Universitat de Tarragona, això féu que plegats passessin bona part de la setmana a la ciutat i que hi tinguessin un estret vincle.

Ja entrada a la dècada dels anys setanta, Capmany escrigué guions per a la ràdio: “Història de Catalunya” (1977-1978), “Temps passat, notícia d’avui” (1979) o per a la televisió: “Tereseta-que-baixava-les-escales” (1977-1978), o “Les nits de la tieta Rosa” (1980), en són algunes.

A finals dels anys setanta, Maria Aurèlia vivia en un àtic a la Rambla de Catalunya de Barcelona. A la vegada, casa seva era un espai de trobada per a tothom qui volia, una casa que estava oberta les vint-i-quatre hores del dia, i que això sí, calia telefonar i avisar-la abans d’anar-hi. Un dels seus millors amics era Salvador Espriu. Allí intercanviaven experiències i intel·lectualisme.

Maria Aurèlia Capmany tocà la novel·la des de diferents àmbits: el psicològic, la intriga, l’històric, o la picaresca. També realitzà alguns llibres sota comanda editorial. Una autora que no aturava d’explorar el fet literari per a obtenir noves formes que la complaguessin. Sovint, apareixia el mar que tant estimava com a un element positiu. en les seves obres.

Dins de la seva primera etapa de producció novel·lística, les seves novel·les són protagonitzades per dones que presenten un conflicte intern marcat pel moment històric en el que viuen. Hi apareixen els temes que desenvoluparà en obres posteriors: la situació de la dona, els canvis socials, la complexitat per manifestar les pròpies idees, el sentit de la història, el record personal. Capmany, una dona compromesa, polèmica i rebel, que expressava ben alt allò que volia dir sense pensar com se sentirien els sectors culturals catalans, d’aquí que alguns fomentin el seu oblit. Maria Aurèlia escrigué assaig, ens deixà traduccions, escrigué cançons, col·laborà amb els mitjans e comunicació amb guions, escrigué articles de premsa, realitzà cursos, conferències, participà en jurats de premis literaris... tasca que li fou reconeguda. Va defugir el destí de la maternitat per esdevenir lliure i tenir la seva pròpia llibertat i identitat. Una dona que va arribar lluny tot i que detestava estudiar. Li agradava escriure, però no la literatura, perquè les històries de la literatura l’avorrien, així ho explanava en una entrevista. S’interessava per obres de diferents segles i no únicament per tot un període literari. Primer va aprendre a escriure que a llegir, com deia ella. Atreta per la burgesia catalana en la novel·la, tanmateix la rebutjava en la realitat. Desitjava una escola de teatre estable, però va fracassar. Va desistir de fer la tesi doctoral pel vincle intel·lectual amb la universitat i perquè no tenia diners. Va llençar les fitxes que havia escrit per la tesi. Això sí, sense posar fi a la tasca educativa, perquè va començar a treballar com a professora d’institut.

Durant els darrers anys de vida, Maria Aurèlia visqué a la plaça reial de Barcelona. Sempre va estar lligada a la Rambla que tan estimava i des de l’àmbit polític va batallar per recuperar el centre històric de la ciutat comtal, atès que sentia la Rambla com si fos casa seva. Sempre va ésser una dona lliberal i avançada al seu temps, trencadora de les normes establertes i desimbolta com ella mateixa, com ho mostren el fet que en un moment puntual de la seva vida decidís fer-se un monyo o fumar puros.

Segons Agustí Pons, el seu biògraf, Maria Aurèlia aplicava la idea que tenia del món a tot allò que feia i escrivia. Es podria definir a l’autora com a una activista cultural i que va tocar la majoria de gèneres literaris existents i va defensar fins a la fi dels seus dies els drets de la dona. També una autora que va saber obrir uns camins per a les dones de la seva època i per a les que vingueren després. Maria Aurèlia deixà petjada en tota una generació d’autors dels anys setanta que s’havia escolaritzat en llengua castellana i que esdevingueren deixebles seus. Les seves obres foren traduïdes a diverses llengües: alemany, anglès, castellà, italià i rus. Sempre mantingué un afany per innovar dins del camp literari. De la seva escriptura tenim en herència uns assajos que no tenen pèrdua i que val la pena recuperar per la simplicitat i reflexió que destil·len.

Josep Maria Corretger Olivart
Desembre 2019-Gener 2020

Fragment d’obra:
"Vaig somriure, doncs, una vegada més, i vaig dir-li:—Ets tan comprensiu! No sé pas per què porto una vida tan inútil. I en aquell moment, l'àngel de la llar, satisfet, em mirava, des de l'altre cantó de la sala, des del fons del mirall. No vaig deixar de somriure, ni de fer la veu dolça, perquè no volia que aquell endimoniat àngel de la llar se m'escapés. Havia comprès que si deixava de somriure desapareixeria. Mai no havia estat tan amable com aquells dies. Em sentia a mi mateixa dient: «Sí estimat... Sí, estimat», com en les traduccions de les novel·les angleses. Somrient així vaig perseguir el meu àngel per tots els racons de la casa. I una tarda, una de les tardes més avorrides de la meva vida, mentre el meu marit feia migdiada, bo i assegut a la butaca, vaig veure l'àngel estintolat a la paret, entre la televisió i el cove de la roba neta. Vaig fer un salt elàstic i vaig engapar-li just el coll. Vaig prémer fort, amb tota la meva ànima i vaig veure, amb els meus propis ulls esverats, com l'àngel es fonia. Hi va haver una lleugera escampadissa de plomes, res més. Quan el meu marit es va despertar em va dir:—Ja t'ho deia jo, que s'havien de recosir aquests coixins.—I tant —vaig contestar—. Els homes de la casa haureu d'apuntar-vos a un curs de recosir coixins, estimat. L'«estimat» em quedava com un tic nerviós que ja quasi ha desaparegut del tot. He de confessar que, al primer moment, em vaig sentir una mica desemparada. Sense el meu somriure habitual i sense la meva contesta amable, havia de resoldre a cada instant què contestaria, quina havia de ser la meva opinió.—Com has canviat! —em deien parents i amics. Al primer reclam del marit ja vaig saber contestar-li:—Tinc una feina urgent, amor meu. Quan acabi estaré per tu. I quan arriben els meus fills de col·legi els dic:—Quan truquin per telèfon, pregunteu primer de part de qui, i si no és ningú de la llista digueu que no hi sóc. I ara tanqueu la porta, tresors de la mareta. Em queden encara frases fetes dels vells temps d'amabilitat, però ja no soc dolça i comprensiva, i he recobrat a poc a poc el meu propi rostre. Cada u hi diu la seva, és clar, i hi ha qui afirma que m'he tornat insuportable. Però em suporten, naturalment, com jo abans els suportava. Aplica't la història, senyora de bé, i creu-me: si vols fer alguna cosa de bo en aquest món, i no et resignes a ser un esbós de persona, assassina l'àngel de la llar; només així començaràs a viure."

(CAPMANY, MARIA AURÈLIA, "D'una assassina a una dona de bé", dins del llibre Cartes impertinents. Palma: Moll, 1971)


(Crèdits fotogràfics: Meteora, Club de lectura, Pilar Aymerich)

EXERCICIS:
1. Realitza una lectura del present article sobre Maria Aurèlia Capmany i posteriorment presenta la seva figura amb una presentació digital.

2. En quins gèneres literaris va destacar?

3. Quina és la gènesi del seu estil d’escriptura?

4. Cerca una de les seves obres i escull un paràgraf on es vegi que defensa els drets de les dones, i justifica el perquè.

5. Imagina’t que treballes per TV3, i en l’apartat de novetats literàries ens has de recomanar una obra de Maria Aurèlia Capmany. Quina escolliries i per què? Pots fer-ho breument en format de vídeo.

6. Fòrum: com vas conèixer literàriament a l’autora? Quina va ser la primera obra que vas llegir i a on?

7. Realitza un punt de llibre o un full publicitari sobre Maria Aurèlia Capmany.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;