Poc
temps abans de portar-se a terme el festival, el 3 de juliol del
1969, moria Brian Jones, guitarra i una de les ànimes de The
Rolling Stones en la dècada dels anys seixanta. Fou trobat
ofegat a la piscina de casa seva amb alt consum d’alcohol i
drogues. Jones estava decebut per haver estat expulsat de la banda
per motius de drogues. Era traspassat un mes després amb tan
sols 27 anys. Fou un cop molt fort per a tots els amants del gènere,
el rock & roll. En aquells dies ja s'estava acabant de gestionar
el que amb el temps esdevindria un festival que seria mític,
pel que va representar i per les estrelles que hi actuarien.
Quatre
amics d'entre vint-i-tres i vint-i-quatre anys sense experiència
van muntar un festival durant tres dies d’agost del 1969, del 15 al
17 i sota el lema pau, amor i música. Aquests tres joves eren:
Joel Rosenman, John P. Roberts, encarregat de la financiació,
gràcies al negoci milionari d'adhesiu per a dentadures que
havia heretat, i Artie Kornfeld, de vint-i-sis anys, vicepresident de
Capitol Records, i finalment, Michael Lang, que aportà
experiència, ja que organitzà el festival de Miami al
68. La idea del festival era per a finançar un estudi de
gravació a Woodstock per a realitzar enregistraments de músics
talentosos de la zona i que no marxessin a l'altra banda del país.
Tots ells sense experiència. Tardaren nou mesos en
organitzar-lo. L'espai era una granja sense llum, electricitat, ni
telèfon. En un parell de setmanes ho prepararen tot. A poques
hores de l'inici del festival, aparegueren ja setanta mil persones
quan encara preparaven la tanca, ni pogueren acabar de posar-la.
Saltaven les tanques per colar-se. Tot s'esdevindria en un camp
obert. Finalment, prengueren la decisió de fer públic
que el festival seria gratuït. Tanmateix, si havies pagat
entrada tenies alguns privilegis, una zona de càmping i cuina,
també eren rebuts els que no tenien entrades. Van vendre cent
trenta-set mil entrades.
El
festival es va portar a terme en una granja de dues-centes quaranta
hectàrees. Es girava vent, però la multitud va superar
les expectatives. Mentrestant, una jove músic nascut a
Minnesota que viva a prop de la localització del festival,
s’ho mirava amb recel, convalescent d’un accident de motocicleta
que a punt va estar de segar-li la vida, parlem de Bob Dylan. D’entre
les actuacions més destacades podem trobar les de Jimi
Hendrix, The Who, Santana o Joe Cocker. El festival de Woodstock va
posar la llavor als festivals que vindrien posteriorment i que
estarien inspirats en aquest. D’entre els més destacats a
les nostres terres, el Festival d’Escalarre al Pirineu, sobretot en
les tres primeres edicions 1996, 1997, 1998.
Les
fonts diuen que en aquells camps de de Bethel s'hi reuniren més
de mig milió de persones, sota el lema “Peace, amor &
music”, és a dir, pau, amor i música, estandard del
moviment hippy. Un moviment que havia sorgit feia pocs anys, a
principis dels anys seixanta al barri de Haight-Ashbury de San
Francisco. Els hippies eren uns individus que s'asseien al carrer i
anaven descalços. Tot i això, formaven part de la
societat, gaudien de la sanitat, i fins i tot, tenien protecció
policial, ara bé, de vegades, insultaven a la policia, no
volien pagar impostos i desitjaven poder gaudir dels parcs. Eren
psicodèlics, portaven cabells llargs, sostinguts amb alguna
cinta i anaven podien anar despullats. Acostumaven a reunir-se en
comunes, perquè de fet eren organitzacions lliures. Volien
viure al camp, amb els animals. Eren unes quaranta mil
persones les que formaven el moviment contracultural. Dins dels
cercles dels hippies s'obria una finestra per al debat sobre el
consumisme, i la dedicació al treball. Els hippies gaudien de
la llibertat sexual, també veien en la popularitat de les
drogues quelcom positiu per a la creativitat, quan cremaven les
neurones del cervell et venia la inspiració.
Si
ens fixem en les xifres del festival. Tingué una durada de
tres dies. S'hi realitzaren trenta-tres concerts. 500 mil persones
reunides s'hi congregaren via boca a boca. La policia de Nova York
havia previst una audiència de 6 mil persones. Els promotors
auguraren unes 60 mil persones i finalment, n'aparegueren 600 mil.
250 mil persones no pogueren arribar per les carreteres comarcals.
Deixaven els cotxes a la carretera. Però hi havia bon ambient
i tothom estava content. No hi havia ni aigua ni menjar. Els
alimentaven els veïns. Amb helicòpters també
facilitaven aliments per als joves. Les monges també els
portaven menjar. Tampoc et podies rentar. Hi hagué 3 morts: un
de drogues, l’altre per còlic nefrític i un darrer
per atropellament d’una màquina mentre dormia per la
borratxera. Més de 3 milions de dòlars gastà
l’organització per a portar a terme el festival i en
pogueren recuperaren prop de 2, per tant, tingueren un milió
de dòlars de deutes.
El
primer en actuar fou Richie Havens, a les 17:07 de la tarda. i amb 6
hores de retard, perquè no hi havia manera que hi arribessin
els artistes. Valens havia finalitzat el repertori i improvisà
amb «Freedom», adaptació del cant dels negres
esclaus de finals del segle XIX. Tenia un temps de quaranta-cinc
minuts o una hora i actuà dues hores quaranta-cinc minuts.
Tocà totes les peces que sabia sobre l'escenari, sortí
i retornà a l'escenari fins a 6 vegades davant del reclam de
la gent que li demanava que toqués quatre cançons més
una i altra vegada.
Posteriorment,
s'obrí oficialment el festival amb Swami Satchitananda, monjo
hindú i mestre espiritual que realitzà una pregària
de pau i amor, que lloava Amèrica. Després pujaren
Sweetwater, que arribaren amb helicòpter. Havien de ser els
primers en actuar, tocaven rock psicodèlic. A continuació,
Bert Sommer cap a les 20:20h de la tarda, versionà “Amèrica”
de Gartfunkel. No aparegué ni a les cròniques ni al
disc. Seguit de Tim Hardin, cantautor folk. Tim Hardin interpretà
la composició seva “If I were a carpenter”molt versionada
per The Four tops, Bob Seger o Johnny Cash, durant els anys 60 i 70.
Cap a les 22h de la nit del 15 d'agost, aparegué Ravi Shankar
amb el seu sitar, en veure barrejada música i drogues, tingué
una decepció, perquè tenia la música com una
religió i no volia que s'associés amb coses negatives.
Poc temps després del festival, Shankar es desvinculà
del moviment hippy. Arribà el torn d'un inesperat
protagonista, la pluja. Els helicòpters de l'exèrcit
americà llençava cartrons amb caixes de menjar, roba i
allò necessari als assistents al festival. Aquests darrers
invocaren a la pluja cridant ben alt “No pluja!”. Cap a les 23h
entrà a actuar Melanie Safka, enlloc de The Incredible String
Band perquè plovia. El seguí Arlo Guthrie i després,
Joan Baez, abans d'encetà el seu recital recordà al seu
marit periodista i activista David Harris arrestat. Baez començà
amb “Oh happy day”, en total tocà 13 cançons
embarassada de sis mesos. Amb ella finalitzà el primer dia a
Woodstock prop de les 2 de la matinada.
A
les 12:15 del migdia del dissabte retornà la música amb
Quill, rock progressiu i psicodèlic, per error tècnic
no aparegueren en l'enregistrament del concert. A continuació,
Country Joe McDonald, i després d'aquest, Santana a les 14h de
la tarda. Una banda desconeguda, perquè editarien el primer
disc dues setmanes després del festival. Michael Shrieve,
bateria de Santana fou el músic més jove en actuar a
Woodstock. L'estil de la banda va sorprendre els assistents.
Destacaren amb “Soul sacrifice”.
Seguí
John Sebastian, un músic no contractat, per suplir alguna
baixa de darrera hora o algun músic que arribaria tard. El
promotor el va fer tocar una hora amb una guitarra prestada. Gràcies
a aquesta actuació va rellançar la seva carrera. Cap a
les 16h finalitzava l'actuació i quaranta-cinc minuts després,
The Keef Hartley Band. A les 18h actuen The Incredible String Band,
entre bandes roqueres, això no agradà el públic.
La formació folk havia d'actuar el divendres amb les bandes
folkies. A les 19:30 de la tarda sortiren a l'escenari Canned Heat.
El cantant s'estava miccionant durant el moment d'inici del concert,
i hagué de sortir uns minuts. Arribaren amb helicòpter
per evitar el col·lapse i cobraren 6500 dòlars. Es
recordada la peça “Going up the country” i sobretot la veu
peculiar del seu cantant, Bob “The Bear” Hite. Actuaren durant
una hora. A les 21h sortiren Mountain, disposats a realitzar el
tercer concert de la seva curta carrera fins aleshores. Nou peces
tocaren també durant seixanta minuts. Després vingueren
The Grateful Dead. Aparegueren tard a escena i amb risc
d'electrocució per l'aigua. L'equipament voluminós va
trencar la plataforma giratòria per a muntar els instruments,
que alleugerava les esperes de muntatges entre concerts. Hi hagué
un silenci dels músics de la banda de deu minuts a causa dels
efectes de les drogues. La banda tingué un mal record d'aquest
concert. Encetaren el concert amb “Saint Stephen”. A dos quarts
d'una de la nit, sortiren a l'escenari la Creedence Clearwater
Revival, com a un dels caps de cartell. Els havien promès que
actuarien davant de molta gent i en una bona hora d'audiència.
Tampoc foren els millors pagats. No els prestaren suficient atenció.
John Fogerty clamà que la banda de Jerry Garcia havia posat el
públic a dormir. A meitat del concert callaren durant una hora
i tornaren a tocar. Arribem a dos quarts de tres de la matinada,
moment en què sortia la Creedence que tocaren clàssics
com “Born on the bayou”, la primera de la vetllada. Finalitzaren
cap a la 1:20 de la matinada. L'estructura de l'escenari estava
malmesa. Els canvis entre artistes eren més lents. Trenta
minuts després, era el temps per a Janis Joplin. Aquesta havia
clos l'etapa amb Big Brother & The Holding Company, i actuaria
amb The Kozmic Blues Band. A Janis no li anava bé la cosa amb
la nova banda. Tot i això, la cridaren per actuar. Demanà
cobrar per avançat com succeí amb The Grateful Dead,
perquè no es fiava que arribés a percebre res dels
organitzadors.
Passaren més de deu hores des de la seva
arribada fins al moment de l'actuació, i durant aquest lapse
de temps aprofità per col·locar-se de drogues. No
afectà a l'actuació, però sortí tipa de
drogues, altrament, demanà als productors que suprimissin la
seva actuació de la cinta per a la història, per aquest
motiu. De totes maneres, els organitzadors, per sort no ho varen fer.
Janis Joplin es va negar a sortir a escena si abans no cobrava en
metàl·lic. Eren les 2:30 de la matinada del dissabte a
diumenge quan sobre l'escenari aparegué definitivament Janis
Joplin. Fou una de les poques dones en actuar. Va arribar en
helicòpter al festival. Un director d’un banc proper va
haver d’obrir a la matinada per fer-ho possible. Una de les seves
peces destacades fou «Try», 5a peça del
concert.
Arriba
el moment funk-rock amb Sly & The Family Stone, que portaren a
terme una de les actuacions més impressionants de la seva
carrera. A les 5 de la matinada, era el torn per a The Who. No atreia
a ningú de la banda el festival. Repassaren l'òpera
rock “Tommy” al complet. Tenien por que Jimi Hendrix els eclipsés
amb la seva actuació. Per no ser menys, ells també
trencaren els instruments i els amplificadors a sobre de l'escenari.
Havien d’actuar el dissabte i ho feien, a les 5 de la matinada del
diumenge. No volien actuar a Woodstock. Estaven deprimits. La
formació entrà al festival amb una furgoneta. Acabaren
cap a les sis de la matinada. Els seguiren Jefferson Airplane, eren
els més hippies. Capitanejats per la cantant Grace Slick. Això
sí, davant un públic esgotat. “White rabbit”, fou
la penúltima peça que tocaren, basada en el personatge
“d'Alícia al país de les meravelles”. Jefferson
Airplane a les 7 del matí del dissabte després de The
Who. Fou la banda amb el 4t catxet més elevat del
festival, cobraren el mateix que Janis Joplin o The Band. Acabaren a
les 9:40 del matí. Cap a les dues del migdia del diumenge 17
d'agost sortiren Joe Cocker & The Greese Band. La banda tocà
dues peces sense el cantant, i posteriorment, Joe Cocker apareixia a
escena. Al músic el beneficià el festival. Denny
Cordell mànager de Cooker va fer els possibles perquè
hi actués, i convèncer a Artie Kornfeld. Cocker arribà
com a molts en helicòpter i meravellà el públic
amb la versió The Beatles “With a little help from my
friends”, que ja havia tocat Richie Havens. En finalitzar
l'actuació tornà a ploure per segona vegada i durant
prop de seixanta minuts als camps de Bethel. Es retardaren de nou les
actuacions de: Country Joe & The Fish que tocava al lloc de
Jethro Tull i la de Ten Years After, que tingueren problemes amb els
instruments que es desafinaven per la humitat. Sobresortí la
interpretació del seu tema “I'm going home”, prop de deu
minuts d'adrenalina sense pausa. The Band també es veié
afectada amb el temps que no acompanyava. Hendrix i The Band
discutiren per a veure qui actuava per la nit o a la matinada. Una de
les peces més recordades d'aquell concert amb The Band, fou
“The weight”, només tenien un disc en cartera. Completaren
el concert amb versions de The Four Tops i Bob Dylan. Uns minuts
després, Johnny Winter i Blood Sweet & Tears. David
Clayton Thomas, líder d'aquests darrers cantà fora de
to. Llavors, l'escenari fou per a Crosby, Stills, & Nash. Eren
les 3 de la matinada de diumenge a dilluns. Neil Young només
participà en un parell de cançons, s'enfadà
perquè enregistraven l'actuació i es posà
nerviós. Explanava que les càmeres el distreien. “See
of madness”, fou una de les cançons que interpretaren amb
Young. A les sis del matí de dilluns, amb els primers rajos de
sol del 18 d'agost, molts ja havien marxat a casa, però
actuaven Paul Butterfield Blues Band, i justament després, Sha
Na Na amb coreografies doo-wop i finalment, Jimi Hendrix entrà
a dos quarts de nou del matí en escena. So de guitarres
electrificades i potents durant una hora i mitja. Allargà el
solo d'una peça i sense saber què fer, parà i
deixà anar un “Ho sento, he oblidat la cançó
que estava tocant”, tothom l'aplaudí. És memorable el
moment en què toca l'himne dels Estats Units instrumental. Es
diu que aquell concert de tres dies va durar mig segle. Foren tres
dies de pau, amor i música, també de drogues, no ens
enganyem i sobretot, el que és més important, tres dies
de rock de per a la història, d'un festival que encara avui
segueix essent recordat en documentals i enregistraments musicals com
un dels més colossals des de sempre, perquè els
artistes que hi actuaren allí foren enormes. El festival de
Woodstock va ser immens.
Finalment,
donem una llambregada a algunes curiositats del festival:
El
New York Times es va lamentar de la falta de previsió de gent.
La premsa espanyola es fixava més en el tema de les drogues en
els reportatges que en qui havia actuat.
Alguns
artistes no hi van voler anar: per desconfiança dels
promotors. La Creedence foren els primers destacats en dir que sí.
D'altres com els que esmentarem declinaren anar al festival de
Woodstock. Absències sonades com les de: Led Zeppelin, que
tres mesos després van a actuar a l'Illa de Wright. The Doors,
el seu líder, Jim Morrison tenia un procés judicial i
no hi pogueren assistir. The Beatles no pogueren actuar perquè
John Lennon també volia actuar-hi amb The Plastic Ono Band i
els digueren que no. Bob Dylan vivia a 1km de l'escena del festival,
s’estava recuperant d'un accident de moto i s’amagava a casa.
Tres mesos més tard actuà al festival de l'Illa de
Wright i els seus fans s'encoleritzen. Portava tres anys sense
realitzar concerts. Steel Mill, banda d'un jovenet Bruce Springsteen,
futura estrella del rock & roll, no pogué actuar al
festival perquè tenien contractat una altra actuació el
mateix dia i el seu mànager, Tinker West havia rebutjat
actuar-hi. Dies després es lamentà de la seva decisió
en veure el ressó que tingué el festival a nivell
mundial.
El
festival tan sols durà tres dies, emperò, foren tres
dies intensos, plens de passió, i amb els grans artistes del
moment, alguns d'aquests mal vistos pels veïns. Val a dir que
els veïns en assemblea refutaren el festival en primera
instància i aquest hagué de desplaçar-se a 40 km
de Woodstock, fins a Bethel, on troben un pagès lliberal que a
canvi d’una quantitat mòdica de diners els deixa els camps
sense cap mena de problema.
Edició
del disc del festival, Fernando Salaverri, edita el disc compilatori
de Woodstock el 1970 per Hispavox a Espanya.
Pocs
mesos després de finalitzar el festival morien amb tan sols 27
anys tres puntals del rock dels anys seixanta:
El
18 de setembre del 1970, moria Jimi Hendrix, per barreja de pastilles
de dormir i alcohol.
El
4 d’octubre del 1970, moria Janis Joplin per sobredosi d’heroïna
i d’altres drogues.
El
3 de juliol del 1971, moria Jim Morrison de The Doors. Aturada
cardíaca per suposat consum d’alcohol i drogues. I ara que
parlem d'estupefaents convé recordar que molts dels artistes
que hi actuaren perderen la vida més endavant pel mateix
motiu: Tim Hardin, morí el 29 de desembre del 1980 amb 38
anys; Paul Butterfield, morí el 4 de maig del 1987 amb 44
anys; Bob Hite, el 6 d'abril del 1981 amb 38 anys; Keith Moon,
bateria de The Who, el 7 de setembre del 1980 amb 32 anys; John
Entwistle, baixista de The Who, el 27 de juny del 2002, amb 57 anys,
que s'uniren a les ànimes de Jimi Hendrix i de Janis Joplin.
El
festival patí moments incòmodes amb la pluja i el fang,
emperò, va continuar endavant i esdevingué un èxit
rotund. A partir de Woodstock els festivals musicals de rock van
esdevenir un negoci. Els artistes també van saber traure suc a
aquest filó i demanaven importants sumes de diners per ésser
contractats. La llegenda de Woodstock segueix ben viva i per molts
anys.
Josep
Maria Corretger Olivart
Agost-octubre
del 2019
La
banda sonora del festival:
Cara
A:
1.
Canned Heat «On the road again»
2.
Scott Mckenzie «San Francisco»
3.
Jefferson Airplane «Somebody to love»
4.
Joe Cocker «With a little help of my friends»
5.
Jimi Hendrix «Star Spangled Banner»
6.
Janis Joplin «Cry baby»
7.
The Who «My generation»
8.
Ten years after «I’m going home»
9.
Grateful Dead “Saint Stephen”
10.
Blood, Sweet & Tears “Spinning wheel”
Cara
B
1.
Santana «Soul sacrifice»
2.
Crosby, Stills & Nash «Suite: Judy blue eyes».
3.
Richie Havens «Freedom»
4.
Creedence Clearwater Revival «Born on the bayou»
5.
Sly & the Family Stone «Everyday people».
6.
Tim Hardin “If I were a carpenter”
7.
Johnny Winter, «Johnny B. Goode», cover.
8.
Paul Butterfield Blues Band “Driftin'”
9.
The Band “The weight”
10.
Joan Baez “We shall overcome”.
Webgrafia:
-“Woodstock:
50 años del festival que cambió el mundo»,
podcast, 4 capítols, abril-juliol 2019, Rock FM.
-BITOUN,
Julien (2019), “Woodstock live”, Cúpula, Barcelona.
-”Diari
de Woodstock”, dins programa Sputnik, 2009.
-Wikipedia.org
(Crèdits fotogràfics: Lourdes Moreno Cazalla, Jim Marshall, Reddit, El mundo, Google imatges, esblogderetro)
EXERCICIS:
1. Aquest escrit en quin gènere
periodístic l’emmarcaries, crònica, reportatge, crítica, notícia. Justifica la
teva resposta.
2. Per què es diu que el festival
de Woodstock va marcar un abans i un després dins dels festivals musicals?
3. Realitza una crònica musical d’un
concert al qual hagis assistit. Adjunta-hi una fotografia en cas que n’haguessis
realitzat alguna.
4. El lema del festival de
Woodstock era “3 dies de pau, amor i música”. Penses que era encertat? Per què?
5. Imagina’t que t’encarreguen
dissenyar un cartell per a promocionar un festival musical amb diversos
artistes, pensa com el faries i realitza’l.
6. Realitza un anunci promocional
per a una ràdio per anunciar el festival del qual has dissenyat el cartell amb
els principals artistes. Pots ajudar-te del mòbil.
7.
Fòrum: t’agraden els festivals musicals? A quins has assistit? Quines
experiències has tingut?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada