La plaça del Diamant. Fragment literari. Adreçat a Batxillerat

En Quimet m’havia dit que ens trobaríem a dos quarts de quatre i no va venir fins a dos quarts de cinc; però no li vaig dir res perquè vaig pensar que potser l’havia entès malament i la que s’havia equivocat era jo i com que ell no va dir ni mitja paraula d’excusa... Ni vaig gosar dir-li que els peus em feien mal de tant estar dreta perquè duia sabates de xarol, molt calentes, i que un jove s’havia pres llibertats. Vam començar a pujar amunt sense dir-nos ni una trista paraula i quan vam ser a dalt de tot em va passar el fred i la pell se’m va tornar a fer llisa com sempre. Li volia explicar que havia renyit amb en Pere, que tot estava llest. Ens vam asseure en un banc de pedra en un racó perdut, entre dos arbres fins de fulla, amb un merlot que pujava de baix, anava d’un arbre a l’altre fent un crit petit, una mica enrogallat, i estàvem una estona sense veure’l fins que tornava a sortir de baix quan ja no hi pensàvem i sempre feia el mateix. Sense mirar-lo, per la cua de l’ull, veia en Quimet que mirava les cases, petites i lluny. A l’últim va dir, no et fa por, aquest ocell?

Li vaig dir que m’agradava molt i ell em va dir que els ocells negres, encara que fossin merlots, la seva mare sempre li havia dit que portaven desgràcia. Totes les altres vegades que amb en Quimet ens havíem trobat, després del primer dia a la plaça del Diamant, la primera cosa que em preguntava, tirant el cap i el cos endavant, era si ja havia renyit amb en Pere. I aquell dia no m’ho preguntava i jo no sabia de quina manera començar a dir-li que ja havia dit a en Pere que, amb mi, no podia ser. I em sabia molt greu d’haver-li-ho dit, perquè en Pere s’havia quedat com un llumí quan, després d’haver-lo encès, el bufen. I quan pensava que havia renyit amb en Pere sentia una pena per dintre i la pensa em feia adonar que havia fet una mala acció. Segur: perquè jo, que de dintre sempre havia estat molt natural, quan em recordava de la cara que havia fet en Pere, sentia la pensa dolenta molt endins, com si al mig de la meva pau d’abans s’obrís una porteta que tancava un niu d’escorpins i els escorpins sortissin a barrejar-se amb la pena i a fer-la punxent i a escampar-se’m per la sang a fer-la negra. Perquè en Pere, amb la veu escanyada i les nines dels ulls amb el color entelat que li tremolava, em va dir que li havia desfet la vida.

(Fragment extret del capítol II)

Rodoreda, Mercè. (1982). La plaça del Diamant, Edicions 62, Barcelona.

(Imatges extretes de: Todocoleccion i Prezi)

!Realitza un viatge ràpid pels capítols més destacats de la vida de Mercè Rodoreda:

https://prezi.com/i1cemzdbdfdr/merce-rodoreda-1908-1983/

!!EXERCICIS:

1. Contextualitza el present fragment de l'obra de "La plaça del Diamant" dins de l'obra. Què ens relata Rodoreda? Quines conseqüències es poden generar i per què?

2. Visualitza la presentació en prezi o realitza una cerca per la xarxa i escull cinc aspectes destacats de la vida i obra de l'autora.

3. Cerca un altre fragment de "La plaça del Diamant" que t'hagi agradat i enganxa'l aquí. Cita el capítol del qual l'has extret.

4. Si algun alumne ha enganxat algun fragment a l'exercici anterior, comenta'l.

5. Explica el significat de: xarol, merlot, renyir, pensa.

6. Contextualitza les següents expressions dins del text. Per què es diuen? A què es refereixen?

-"Segur: perquè jo, que de dintre sempre havia estat molt natural".

-"de xarol, molt calentes, i que un jove s’havia pres llibertats".

7. Qui ens explica aquest fragment? En quina persona ho fa? Demostra-ho amb exemples.

8. Busca un fragment d'una obra en prosa, poesia o teatre que t'hagi fascinat, enganxa'l i escriu la seva referència a sota.

9. Tens passió per les arts? Realitza un punt de llibre sobre Mercè Rodoreda o sobre alguna de les seves obres emblemàtiques.

10. Escull una obra del catàleg de Mercè Rodoreda i realitza una ressenya de vuit a quinze línies.