Vicent Andrés Estellés va
destacar per ser un poeta proper, era un individu més del seu poble.
Un autor inspirat per obres de Carles Riba o el mateix Josep Pla. Com
molt bé explanava ell mateix en una entrevista, començà a escriure
versos a l’entrada dels milicians durant la guerra civil, de molt
jovenet, ara bé, la seva producció poètica es publicà durant la
postguerra. Al llarg de la seva vida, Estellés havia patit una sèrie
de fets que l’havien afectat a nivell personal i que d’una manera
o altra apareixeran en els seus versos: quan tenia un any, al seu avi
el va assassinar d’un tret d’escopeta un germanastre enfadat per
una qüestió d’una herència quan feia de mitjancer en un plet
entre germans. Uns anys després, perdé un oncle per culpa d’una
tuberculosi. La guerra, juntament amb la mort de diversos familiars
marcaren la seva poètica posterior, així com també un altre fet
transcendental a nivell personal tingué repercussions en la seva
escriptura: perdé una filla de ben petita, amb tan sols quatre mesos
de vida. La tristesa d’aquest fet, el d’un pare que veu morir una
filla, fet contradictori des del punt de vista de l’evolució de
l’espècie, queda reflectida en els poemes: «La nit» i «Primera
soledad». Heus aquí una mostra d’aquest poemari:
Encima
de esta mesa donde estuvo tendida […] / y se me van los dedos y se
me van las manos, / y toco esta madera y acaricio esta mesa, / y
siento un gran deseo de llorar, y no puedo, […] / y tengo un gran
deseo de dulzura, de paz […].
Fins a l’arribada de Vicent
Andrés, com un dia va deixar anar: «València capital encara no
havia produït el gran poeta». Davant d’això, el nostre poeta es
motivà per escriure sense pausa, a més, de sobretot fer-ho perquè
estava freturós de diners: «La necessitat em va fer escriure molt.
Hi ha llibres millors i d’altres pitjors». Vicent Andrés era un
home senzill, un poeta que es definia com a proletari, i que sense
ser un tot terreny cultivà diversos gèneres literaris. Un
periodista amb dots poètiques i que va saber recollir millor que
ningú la veu del poble.
Nascut a Burjassot el 4 de
setembre del 1924, era fill d’una família de flequers, allí hi va
transcorre la seva infantesa. Fou a l’edat de dotze anys quan
esclatà la guerra, i Estellés ja no la deixarà de banda, en serà
un dels temes recurrents. En obres com «L’ofici de demà» o
«Coral romput» on recordarà morts familiars dels seus primers anys
de vida. És durant aquests temps de joventut que aprèn diversos
oficis, com ara el de forner, orfebre o també mecanografia, eina que
li facilitarà l’escriptura. Visqué la joventut a la ciutat de
València, allí i de manera autodidacta s’afeccionà a la
literatura. Llegí autors com Baudelaire, Pablo Neruda, Eluard,
Pavesse, Walt Whitman, Jacint Verdaguer, Josep Carner, Carles Riba,
Santiago Rusiñol, Ausiàs March, Màrius Torres, Joan
Salvat-Papasseit o Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Aviat treballà com a
periodista i és a l’edat de divuit anys que veu la llum el seu
primer escrit, un article al diari Jornada. Arran d’això, Estellés
s’animà i anà a estudiar a l’Escola Oficial de Periodisme a
Madrid, mentre cursava els estudis treballava com a becari. El 1945
realitzà el servei militar a Navarra. És al 1948 quan retorna a
València per treballar com a periodista dins del diari Las
Provincias, on realitzava reportatges de tota mena. És en aquesta
publicació que coneix a l’escriptor Joan Fuster i al filòleg
Manel Sanchis Guarner. Al voltant dels cenacles literaris coneix
Xavier Casp, poeta i activista polític, fundador de la editorial La
torre. També coneix a la seva muller, Isabel, que influenciarà en
l’obra literària. El 1955 Vicent Andrés es casà amb Isabel, amb
la qual tingué una filla que traspassà als quatre mesos. D’aquesta
manera, es diu que la mort ja no va separar-se de la seva obra,
plasmada en obres com «Coral romput», «La Primera Soledad», «La
nit». Posteriorment, arribaren dos fills més, Carme i Vicent.
L’experiència dins de Las Provincias fa que el 1958 esdevingui cap
del periòdic fins al 1978, any en què com explanà Estellés: «Fou
arbitràriament substituït sense la menor delicadesa». Aquest fet
va marcar-lo profundament. Altrament, va fer que es pogués dedicar
amb cos i ànima a la seva obra, així com participar en activitats
culturals. És en aquest mateix any que Vicent Andrés rep el Premi
d’Honor de les Lletres Catalanes. Durant uns anys decideix anar a
viure a Benimodo (La Ribera alta) acceptant el convit de les
autoritats. Període en què el nostre poeta combina l’escriptura
de la poesia amb la prosa. El 1982 rebé la Creu de Sant Jordi. El
1984 obté el Premi de les Lletres Valencianes. El 1990 li atorguen
el premi de la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent.
Morí amb tan sols 68 anys, el 27 de març del 1993. L’adéu a un
dels poetes més grans, propers i originals.
En
el moment de la seva mort deixà una nombrosa obra inèdita.
Estellés, generalment, és conegut com a un gran poeta, emperò, no
escrigué únicament poesia, també va experimentar amb la novel·la,
la dramatúrgia, el guió cinematogràfic i les memòries. Els temes
més recurrents al llarg de la seva obra són la mort, l’amor, el
sexe, la pàtria, tots des d’una vessant quotidiana, propera,
senzilla, directa i sovint vulgar. Els estudiosos es troben amb
dificultats per catalogar la seva extensa producció, atès que,
Estellés reelaborava obres a partir de llibres com «Manuscrits de
Burjassot», «Cançoner» o «Mural del Poble Valencià», dels
quals només n’editava els fragments que el deixaven més
convençut.
Si donem una ràpida visió a la
seva trajectòria trobarem obres de la següent tipologia:
trenta-sis poemaris publicats en
vida i entre els anys 1953 i 1993: d’entre els quals trobem:
«Ciutat a cau d’orella» (1953), «La nit» (1956), «L’amant de
tota la vida» (1956); «Coral romput» (1957), «Donzell amarg»
(1958), «L’amant de tota la vida» (1966); amb el temps va cercar
referents culturals dins de la seva poesia, que segons ell calia
traspassar a les altres generacions i fins i tot, actualitzar:
«Primer llibre d’èglogues» (1953-58), «Horacianes» (1963-70),
«Les acaballes de Catul». L’entrada als anys setanta el portà a
editar de manera habitual i a poc a poc li anaren arribant els
guardons literaris, esdevingué un símbol: «Lletres de canvi»
(1970), «Primera audició» (1971), «L’inventari clement»
(1971), «L’ofici de demà» (1971), i «La clau que obri tots els
panys» (1971), que inclou «Coral romput» i del mateix any és
«Llibre de meravelles». Aquestes dues darreres estan d’entre el
més destacat de la seva producció. El 1972 es comença a publicar
la seva obra completa, formada per deu volums. Posteriorment,
arribaren els poemaris «Boix, Heras, Armengol» (1972), «Recomane
tenebres» (1972), «Hotel París» (1973), «Hamburg» (1974), amb
«Antibes», «Les pedres de l’àmfora» (1974), «El gran foc dels
garbons» (1975), «Tancat a l’Alter» (1975), «Manual de
conformitats» (1975), «Antibes» (1976), «Balanç de mar» (1978),
«El procés» (1978), «Festes llunyanes» (1978), «Lletra al
pintor Josep Renau» (1978), «Ofici permanent a la memòria de Joan
B. Peset que fou afusellat a Paterna el 24 de maig del 1941» (1979),
«Document de Morella» (1979), «El corb» (1979), «Les cançons
d’Ariadna» (1979), «Manuscrits de Burjassot: Llibre de
meravelles» (1979), «Cant temporal» (1980), «Les homilies
d’Organyà» (1981), que tornava a incloure «Coral romput», o
d’altres obres que anaven arribant: «Poemes preliminars» (1983),
«Versos per a Jackeley» (1983), «Vaixell de vidre» (1984), «Cant
a València» (1984), «Cançoneret de Ripoll» (1985), «Ram diürn»
(1986), «El forn del sol» (1986), «La lluna de colors» (1986),
«Primera Soledad» (1988), «Odes temporals: La casa de música vora
el mar» (1989), «Puig Antich» (1989) i «Sonata d’Isabel»
(1990), «Mare de terra» (1992), «Testar» (1993), «Mural del País
Valencià» (1996) o les pòstumes «L’inventari clement de Gandia»
(2012) i «Antoni Miró» (2014). Totes aquestes eren obres
poètiques. També era un clar exponent de l’erotisme, un erotisme
emprat sense embuts, així com també cantà a cada racó de la seva
comunitat. «Hotel París» (1973) i «Hamburg» (1974) són obres de
poesia eròtica que sovint s’han llegit en clau pornogràfica, on
l’autor parteix de la passió per arribar al súmmum, a la passió
més extrema, al sexe. Aquests elements més primaris, fins i tot
vulgars, naveguen per gran part dels seus llibres i sobretot, de la
seva poètica. Estellés com a observador del món, l’admira, el
jutja, l’analitza amb detall, atès que en forma part.
L’amor que trobem en Estellés
és degradat i vulgar que apuntava Parcerisas. La temàtica eròtica
i sexual abunda en la seva poesia. El sexe com a mercaderia. Per
tant, dins de la poesia estellesiana trobem que etapes en què ens
parla de l’amor, del sexe, del cos, del coit, de la masturbació. I
els vincles amb l’estimada, l’amor per tota la vida, el sexe,
l’amant passatger, la prostituta, les parts del cos, i sovint
s’acosta a la vulgaritat: la visió més pornogràfica, els
objectes vinculats al sexe, el semen, els condons, calces. Apareixen
dins les poesies més passionals d’Estellés. L’amor platònic,
ideal, impossible gairebé no apareix en la seva poètica.
Per un altre costat, dins de
l’obra prosística sobresurten la novel·la «El coixinet» (1988),
l’obra teatral, «L’oratori del nostre temps» (1978), o les
seves memòries: «Tractat de les maduixes» (1985), «Quadern de
Bonaire» (1985), «La parra boja» (1988) o «Animal de records»
(2013) pòstuma. En els darrers anys, gràcies a l’editor Eliseu
Climent s’ha lograt reunir complet «Mural del País Valencià»
(1996).
Dins
de l’obra literària de Vicent Andrés destaquen dues obres per
sobre de tota la resta: «Llibre de meravelles» (1971), on realitza
un recorregut per la València del seu temps, la de la guerra i la de
la postguerra. Estellés relata la València que ha conegut amb els
espais i personatges, perquè té la finalitat d’acostar-se al
poble, de ser un d’ells. D’aquí que dins la seva poesia hi
apareguin descrits des dels espais més universals als més secrets.
Una altra de les seves obres magnificents és «Mural del País
Valencià» (1996), un conjunt de seixanta llibres on el poeta evoca
personatges i fets històrics, la geografia, la natura, els rius, els
productes, de les terres valencianes. En aquesta Estellés canta a
tots els pobles de València. Una altra obra interessant és
«L’inventari clement de Gandia» (2012), que rebé el premi Ausiàs
March de poesia el 1966, emperò tot i editar-se el 1971, no era la
versió inicial presentada per l’autor. No fou fins trenta-nou anys
després que n’aparegué la versió original; més endavant
vingueren un llibre de poesia infantil i juvenil: «La vida contada a
un nen del veïnat» (2012), editada pòstumament, on a través
d’aquests poemes presenta de nou els temes que apareixen un i altre
cop en la seva poètica: cants a la gent, a la terra, als pobles, a
la llengua; la novel·la eròtica a «El coixinet» (1988); les obres
de dramatúrgia: «Oratoris del nostre temps» (1978), llibre on
dedica oratoris a Marilyn Monrou, per la mort de Víctor Jara, entre
d’altres i on la mort fa acte de presència un i altre cop i «Dos
drames i una farsa» (2002); un volum de contes adreçat al públic
infantil i juvenil: «Aventura d’un dia de mercat» (1987); els
llibres de memòries a: «Tractat de les maduixes» (1985), «Quadern
de Bonaire» (1988), «La parra boja» (1988) i finalment, «Animal
de records» (2013). Vicent Andrés Estellés ha estat traduït a
dotze llengües i es manté com un dels poetes més musicats.
Cantautors com Ovidi Montllor, Celdoni Fonoll, Paco Muñoz, Maria del
Mar Bonet, Santi Arisa, Bertomeu, Marquet & Marc Egea, Remigi
Palmero, Dropo, Vicent Torrent, Lluís Miquel, Els Pavesos, Lluís el
Sifoner, Feliu Ventura, VerdCel, Miquel Gil, Andreu Valor, Joan
Americ, Obrint Pas, Esteve Ferre, Entre Soques i Rebrotins, Carles
Barranco, Pau Alabajos, Borja Penalba, Al Tall, Soul Atac, n’han
fet arribar els seus poemes a través de la seva veu. Foren Joan
Fuster i Eliseu Climent els que s’encarregaren de divulgar la seva
poesia i arribés a les grans masses. Una poesia on sovintejaven els
dialectalismes, o els topònims.
La seva obra és caracteritza per
vindicar la llengua i el poble. Totes dues actituds donen sentit a la
seva vida, queda plasmat en la utilització d’un registre directe i
personal, fins i tot, quan aspira al cultisme, glossa allò viscut a
través de la literatura, veure tot el que envolta el món amb
dignitat, passió per la terra, l’obsessió per l’amor, pel cos,
i ens ho explana tendrament i sense tabús. Una obra que ens relatava
com des del realisme com veia la postguerra. Amb això s’acosta a
Josep Pla, amb la pretensió de fer perviure allò viscut entre les
noves generacions. Tal i com apuntava Francesc Parcerisas en un
article de fa uns anys.
"He
tingut des de sempre la voluntat d'arribar a tothom: al conductor del
tramvia, al treballador de la cantonada, a la dona del supermercat.
Vull arribar a tothom; pense que és el que cal. Potser serà molt
efímer el que faig, però jo sempre m'he proposat això i he cregut
en les coses que feia. Encara que siga retòrica o puga estar mal
mirat, tinc una idea que predomina en mi secretament: em sent
valencià,
i valencià de poble.»
(Xavier Febrés, "Mural del País Valencià", Serra d'Or, febrer, 1980)
La mort és un dels altres temes
que no flaqueja dins la poètica estellesiana, atès que, en alguns
poemes fins i tot, s’atreveix a preveure la seva mateixa. Un home
que com explanava la seva filla Carmina: «Va assumir els patiments
col·lectius, el franquisme, la fam, la censura i també els
sofriments personals». Va ser un renovador de la poesia catalana
contemporània. D’ell es va dir que era el poeta valencià més
important després d’Ausiàs March i Joan Roís de Corella.
Estellés, un esplèndid cronista de la realitat del nostre temps,
d’un poeta que parlava com la veu del poble, de fet, n’era la
veu, i no hi ha millor exemple que el monument al seu poble natal on
Estellés està esculpit a sobre d’un banc de pedra, i et pots
asseure al seu costat per compartir uns moments simbòlics a la vora
del poeta. La d’un home compromès amb la
llengua, també políticament, que mai abandonà ni l'humor ni la ironia, un poeta senzill i cantat per
infinitat de cantautors, que n’avalen el seu prestigi. Estellés
tingué una vida productiva i dedicada amb cos i ànima al gènere
que tant estimava, el poètic. En Estellés, la poesia cercava la
poesia.
Josep Maria Corretger Olivart
Alcarràs, abril - Terrassa,
maig del 2018
*Tast
poètic:
ASSUMIRÀS
LA VEU D’UN POBLE
Assumiràs
la veu d'un poble
i serà la teua veu
i seràs per a sempre poble
i patiràs i esperaràs.
I aniràs sempre entre la pols
i et seguirà una polseguera
i tindràs fam i tindràs set
i callaràs tota la nit.
Paraula viva tu seràs,
la paraula viva i amarga.
Tot deixarà, doncs, d’existir,
en la llarga nit del poble.
No t’han parit per a dormir,
a tu et pariren per vetllar
en la llarga nit del teu poble
que avui s’està despertant.
Seràs un poble caminant,
entre una amarga polseguera.
Vida amunt, nacions amunt!
La llibertat t’està esperant.
No tot serà, però, silenci,
car diràs allò que vols
i no ho faràs volent lloances,
car la diràs honestament.
Iradament, sense pensar,
què allò que val és la consciència,
de no ser res si no s’és poble,
comencem a caminar!
No t’han parit per a dormir,
a tu et pariren per vetllar
en la llarga nit del teu poble
que avui s’està despertant.
Seràs un poble caminant,
entre una amarga polseguera.
Vida amunt, nacions amunt!
La llibertat t’està esperant.
No t’han parit per a dormir,
a tu et pariren per vetllar
en la llarga nit del teu poble
que avui s’està despertant.
Seràs un poble caminant,
entre una amarga polseguera.
Vida amunt, nacions amunt!
La llibertat t’està esperant
i serà la teua veu
i seràs per a sempre poble
i patiràs i esperaràs.
I aniràs sempre entre la pols
i et seguirà una polseguera
i tindràs fam i tindràs set
i callaràs tota la nit.
Paraula viva tu seràs,
la paraula viva i amarga.
Tot deixarà, doncs, d’existir,
en la llarga nit del poble.
No t’han parit per a dormir,
a tu et pariren per vetllar
en la llarga nit del teu poble
que avui s’està despertant.
Seràs un poble caminant,
entre una amarga polseguera.
Vida amunt, nacions amunt!
La llibertat t’està esperant.
No tot serà, però, silenci,
car diràs allò que vols
i no ho faràs volent lloances,
car la diràs honestament.
Iradament, sense pensar,
què allò que val és la consciència,
de no ser res si no s’és poble,
comencem a caminar!
No t’han parit per a dormir,
a tu et pariren per vetllar
en la llarga nit del teu poble
que avui s’està despertant.
Seràs un poble caminant,
entre una amarga polseguera.
Vida amunt, nacions amunt!
La llibertat t’està esperant.
No t’han parit per a dormir,
a tu et pariren per vetllar
en la llarga nit del teu poble
que avui s’està despertant.
Seràs un poble caminant,
entre una amarga polseguera.
Vida amunt, nacions amunt!
La llibertat t’està esperant
(Dins
«Llibre de meravelles», 1952)
ELS
AMANTS
La
carn vol carn
AUSIÀS MARCH
AUSIÀS MARCH
“No
hi havia a València dos amants com nosaltres.
Feroçment
ens amàvem del matí a la nit.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Que voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.
Han passat anys, molts anys; han passat moltes coses.
De sobte encara em pren aquell vent o l'amor
i rodolem per terra entre abraços i besos.
No comprenem l'amor com un costum amable
com un costum pacífic de compliment i teles
(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).
Es desperta, de sobte, com un vell huracà,
i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.
Jo desitjava, a voltes, un amor educat
i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,
ara un muscle i després el peçó d'una orella.
El nostre amor és un amor brusc i salvatge,
i tenim l'enyorança amarga de la terra,
d'anar a rebolcons entre besos i arraps.
Que voleu que hi faça! Elemental, ja ho sé.
Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.
Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.
Després, tombats en terra de qualsevol manera,
comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,
que no estem en l'edat, i tot això i allò.
No
hi havia a València dos amants com nosaltres,
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.”
car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs.”
(Dins
«Llibre de meravelles», 1952)
TESTAMENT
MURAL
...de
la mellor que mai vestís camisa.
Jordi de Sant Jordi.
Jordi de Sant Jordi.
El
teu nom i el meu nom, escrits en la paret,
en aquella paret plena de cors i rúbriques,
en aquella paret de voluntats darreres,
mentre s'agonitzava de l'amor o la pena;
en aquella paret de la fosca escaleta,
entre paraules tendres i paraules obscenes,
paraules que parlaven d'un amor invencible,
paraules que parlaven d'un record de carn viva,
paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals,
i la pornografia delirant d'uns dibuixos,
en una convivència que m'agrada pensar.
En aquella paret suada dels amants,
amarada d'amors com un dur matalàs,
en aquella paret de friccions ardentes.
El teu nom i el meu nom feroçment enllaçats
quan també s'enllaçaven les nostres cames, fosca
escaleta que evoque i que no diré on és,
encara que em torturen, encara que em degollen.
El teu nom i el meu nom, ardents, en un arrap
sobre els algeps suats de la paret aquella.
El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles,
arrapats en la bruta paret de l'escaleta,
amb una voluntat de viure, de perviure,
amb una agonitzant cal.ligrafia dura,
entre coses obscenes i coses delicades,
exclamacions brutals d'un sexe poderós,
notacions ingènues de quadern escolar,
notes sobre la marxa dels esdeveniments,
aquell luxe d'autògrafs autèntics i primaris.
El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats,
aquell amor, l'amor, amor d'ungles i dents.
en aquella paret plena de cors i rúbriques,
en aquella paret de voluntats darreres,
mentre s'agonitzava de l'amor o la pena;
en aquella paret de la fosca escaleta,
entre paraules tendres i paraules obscenes,
paraules que parlaven d'un amor invencible,
paraules que parlaven d'un record de carn viva,
paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals,
i la pornografia delirant d'uns dibuixos,
en una convivència que m'agrada pensar.
En aquella paret suada dels amants,
amarada d'amors com un dur matalàs,
en aquella paret de friccions ardentes.
El teu nom i el meu nom feroçment enllaçats
quan també s'enllaçaven les nostres cames, fosca
escaleta que evoque i que no diré on és,
encara que em torturen, encara que em degollen.
El teu nom i el meu nom, ardents, en un arrap
sobre els algeps suats de la paret aquella.
El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles,
arrapats en la bruta paret de l'escaleta,
amb una voluntat de viure, de perviure,
amb una agonitzant cal.ligrafia dura,
entre coses obscenes i coses delicades,
exclamacions brutals d'un sexe poderós,
notacions ingènues de quadern escolar,
notes sobre la marxa dels esdeveniments,
aquell luxe d'autògrafs autèntics i primaris.
El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats,
aquell amor, l'amor, amor d'ungles i dents.
(Dins
«Llibre de meravelles», 1952)
No
puc dir el teu nom. O el dic negligentment.
No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits,
em passen certes coses. Tinc el desig de tu.
Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria.
No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.
Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.
No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l'he de dir
amb certa negligència. No puc dir el teu nom.
No és un desig tan sols sexual, conjugal.
És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.
És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre,
i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l'argila.
De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria.
I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.
No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits,
em passen certes coses. Tinc el desig de tu.
Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria.
No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.
Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.
No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l'he de dir
amb certa negligència. No puc dir el teu nom.
No és un desig tan sols sexual, conjugal.
És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.
És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre,
i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l'argila.
De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria.
I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.
(Dins
«Llibre d’exilis», 1971)
CANÇÓ
DE LA ROSA DE PAPER
Ella
tenia una rosa,
una
rosa de paper,
d’un
paper vell de diari,
d’un
diari groc del temps.
Ella
volia una rosa,
i
un dia se la va fer.
Ella
tenia una rosa,
una
rosa de paper.
Passaren
hivern i estiu,
la
primavera també,
també
passà la tardor,
dies
de pluja i vent.
I
ella tenia la rosa,
una
rosa de paper.
Va
morir qualsevol dia
i
l’enterraren després.
Però
al carrer on vivia,
però
en el poble on visqué,
les
mans del poble es passaven
una
rosa de paper.
I
circulava la rosa,
però
molt secretament.
I
de mà en mà s’hi passaven
una
rosa de paper.
El
poble creia altra volta
i
ningú no va saber
què
tenia aquella rosa,
una
rosa de paper.
Fins
que un dia d’aquells dies
va
manar l’ajuntament
que
fos cremada la rosa,
perquè
allò ja estava bé.
Varen
regirar les cases:
la
rosa no aparegué.
Va
haver interrogatoris;
ningú
no en sabia res.
Però
com una consigna,
circula
secretament
de
mà en mà, per tot el poble,
una
rosa de paper.
(Primer poema, d’Estellés)
CANÇÓ
DE BRESSOL
Jo
tinc una Mort petita,meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita,
i és, d’allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se’n ve.
És la meua ama, i és l’ama
del corral i del carrer
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.
TEORIA
I PRÀCTICA DE LA FLOR NATURAL
Un
entre tants com esperen i callen.
Un
entre tants.
Un
entre tants com esperen, treballen.
Un
entre tants.
Un
entre tants com esperen, badallen.
Un
entre tants.
Un
entre tants.
Un
entre tants com esperen, gemeguen.
Un
entre tants.
Un
entre tants com esperen, s’ofeguen.
Un
entre tants.
Un
entre tants com esperen i preguen.
Un
entre tants.
Un
entre tants.
Un
entre tants com esperen, barallen.
Un
entre tants.
Un
entre tants com esperen i tallen.
Un
entre tants.
Un
entre tants com esperen i callen.
Un
entre tants.
Un
entre tants.
FONTS
CONSULTADES:
-escriptors.cat
-lletra.uoc.edu
-PARCERISAS,
FRANCESC, (1993), «La poesia de Vicent Andrés Estellés», article
de premsa.
-PARCERISAS,
FRANCESC, (1983), «Un aspecte de la poesia de Vicent Andrés
Estellés», dins revista Reduccions: revista de poesia, n. 18.
-MARTÍN,
DANIEL; JUANICO, NÚRIA, (2018), «25 anys sense el poeta. Vicent
Andrés Estellés vist pels amics», dins el diari Ara, 27 de març.
!!Enllaços recomanables:
(Imatges extretes de: Amazon.es, Todocoleccion.net, El diario)
!!EXERCICIS:
1. Realitza un powerpoint d'un màxim de vuit pàgines on resumeixes els principals trets biogràfics i estil literari i obres destacades de Vicent Andrés Estellés.
2. Escull un poema de Vicent Andrés Estellés que t'agradi i comenta'n els versos.
3. Quina és l'aportació literària que fa Vicent Andrés Estellés a la literatura catalana?
4. Esmenta els temes principals que apareixen en l'escriptura de Vicent Andrés.
5. Opinió: penses que és un dels grans poetes de la nostra literatura? Per què? Raona la teva resposta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada