dilluns, 16 d’abril de 2018

Mossèn Anton Navarro: el poeta de la natura. Adreçat a tothom


Si en l’actualitat coneixem la vida i els passos poètics de Mossèn Anton Navarro és tot gràcies als literats Joan Cornudella i Xavier Macià. Plegats i ja fa una bona colla d’anys en van resseguir les seves passes vitals, així com també n’editaren una antologia poètica editada a Tremps i que encara avui dia podem trobar en alguna biblioteca de les nostres terres: “Pla i muntanya. Antologia poètica” (1994), o del mateix any, “Antologia de poetes junedencs” (1994), publicada per Pagès Editors.
És interessant aturar-se en la figura d’aquest gran poeta ja que com veurem estava impregnat d’una gran activitat cultural i literària, que anava acompanyada d’una talentosa mà poètica que semblava mai acabar. D’entrada, com glossa Joan Cornudella es troben molt poques dades biogràfiques, emperò, en podem trobar traces a través de la premsa lleidatana d’aquell temps, pel seu activisme, actes on participava o concursos literaris als quals es presentava, i que no eren pocs. La feina de capellà l’allunyà dels centres culturals durant un període de la seva vida, cosa que feia a contracor. Participà en els Jocs Florals de Lleida, aquests darrers tingueren cabuda per primera vegada l’any 1895 per obra de l’Associació Catalanista de Lleida, i sobretot, pel seu president, l’advocat Frederic Renyé i Viladot, però Mossèn Anton també presentà poemes als Jocs Florals de Barcelona, Agramunt, Balaguer o Juneda, així com també entrà en contacte amb personalitats destacades del panorama literari de l’època. Treballà en dos pobles a través dels quals es pot diversificar molt bé i en termes generals dues etapes dins la seva obra poètica: una primera a Montclar (1904-1914): de caire més ruralista, on la muntanya i el paisatge pirinencs en són els principals protagonistes; una etapa d’intensificació poètica gràcies a l’estabilitat laboral, així com d’activisme cultural i una segona a Juneda (1915-1923).
Els estudiosos de la seva obra determinen més clarament quatre etapes dins de la seva producció literària i vital:
1a etapa: de 1894 a 1906. On comença a escriure i es presenta a certàmens literaris com l’acadèmia mariana, Jocs Florals de Lleida, de Barcelona, i on edita els seus dos primers llibres de poesia: “Pirinenques”(1903) i “La balada de l’hivern” (1905). Engega la col·laboració a la revista Catalunya, dirigida per Josep Carner, publicació allunyada del Modernisme en primera instància.
2a etapa: de 1906 a 1914. Participa de manera efectiva al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana on llegeix una comunicació sobre dialectologia. Llegeix un estudi sobre l’obra poètica de Jacint Verdaguer. Treballa de rector a Montclar. Publica dos llibres: “Cançons perdudes” (1912) i “Recitacions. Proses rimades” (1914). Segons Xavier Macià es veu influït per poetes com Mossèn Joan Alcover, Miquel Costa i Llobera, Josep Maria López Picó i Josep Carner, pel que fa a la llengua i al seu to, no en la temàtica, que seguirà estretament casada amb el Pirineu. A poc a poc anirà foragitant el barroquisme poètic gràcies a aquest autors que l’inspiren.
3a etapa: de 1915 a 1921. Es trasllada a Barcelona per ampliar possibilitats literàries i es diu també per desavinences amb el bisbat de Lleida. El més significatiu és que no edita cap recull poètic. Es dedica amb cos i ànima a la traducció de l’obra d’Ausoni.
4a etapa: rep el títol de Mestre en Gai Saber. Edita la traducció de l’obra completa d’Ausoni en dos volums el 1924. Veuen la llum els llibres de poesia: “De l’infinit poema” (1922), “Roses i estels” (1925) i “Medallons” (1927), volum format per sonets. Etapa desvinculada del metaforisme poètic dels primers reculls. El poeta té una altra concepció de la poesia, això fa que millori la qualitat dels seus poemes. El paisatge encara en serà leitmotiv, emperò hi trobarem d’altres temes emergents: l’amor, l’esperança, la mort... l’aparició del jo poètic la fan una poesia d’un to més íntima.
Els dos genis que inspiren en termes generals el poeta són Jacint Verdaguer i Joan Maragall. De Verdaguer en pren el to, l'admiració per la contemplació del paisatge, la utilització de les imatges naturals, les descripcions detallistes i la metaforització. Són de tacte maragallià: la senzillesa expressiva, l'expressió dels estats ànim.
D’altres estudiosos com Xavier Macià simplifiquen aquestes etapes en dues més generalitzadores. Una primera que va de 1894 a 1914, on coincideix amb l’aparició del Modernisme (1891-1912), moviment amb el qual no tingué cap mena de vincle ideològic, únicament rebé inspiració de Joan Maragall i de l’escola mallorquina, aquesta darrera actuava de manera autònoma del moviment. Segons Xavier Macià, la poètica de Navarro es propera a la poesia vuitcentista jocfloralesca i de la poesia de Jacint Verdaguer que no de cap corrent literari que s’imposava en l’època i una segona de 1914 a 1936, on té lloc un altre destacat moviment de les nostres lletres, el Noucentisme (1906-1930). Recordar que entre 1912 i 1922 no edità cap recull poètic, ja que, “Recitacions. Proses rimades” (1914) era un recull en prosa, obra que cavalca entre els dos períodes, un intermezzo creatiu. Obra que representa una nova introducció de paisatge, ara s’inspirarà en les planes de l’Urgell. Recull que inclou diferents materials dins de la seva escriptura: reflexions, rondalles, crítiques, comentaris, poemes, així com també narracions, proses rimades, apunts. Tots els llibres poètics de Mossèn Anton Navarro mostren la petjada maragalliana tret del primer “Pirinenques”.
(Extreta dels arxius del Museu Diocesà de Lleida)
El 8 d’octubre del 1901 després d’haver estat ecònom, el que entenem per un mossèn que ocupa la vacant del titular, a Sant Esteve de Llitera, arriba a Juneda com a interí de la parròquia. Des d’allí pretén remodelar la casa consistorial que té un estat ruïnós, però l’ajuntament de la població ho desestima. El desembre del 1901 guanyà un premi de loteria de Nadal i destinà tots els diners per ajudar als pobres de la comarca i a restaurar l’església parroquial i la rectoria, fet que l’honora. De les obres realitzades destacà l’altar dedicat al Santíssim Sagrat Cor de Jesús i l’entronització de la imatge. La població de Juneda visqué una gran celebració. Mossèn Anton convidà l’ajuntament a través d’una carta de part del bisbe per assistir a la inauguració de la nova capella. D’aquí que n’escriví uns bonics versos:
De la vila de Juneda
bon Jesús sou l’aimador.
Des d’avui, ja vostra queda,
preneu d’Ella, possessió.
Joan Cornudella dins “Antologia de poetes junedencs” (1994) ens el descriu com un mossèn allunyat de tots els béns terrenals, un home inusual en el seu temps, liberal, geniüt, lligat al poble i ple de contradiccions personals que trobarem fins i tot, dins de la seva obra poètica, i que l’havien apartat de la tasca amb l’església. Era un mossèn polititzat ideològicament, seguia les idees de la Lliga Regionalista. Aviat esdevindria un dinamitzador cultural i un reconegut pedagog, a més d’un gran orador, fet que demostrà diverses vegades i n’era sol·licitat per aquesta habilitat que tenia.
Nascut el 12 de setembre del 1867 a Vilaller, era fill d’una família amb orígens humils. El seu pare Francisco Navarro, nascut a Viella, era sabater. La seva mare Joaquima Grangé, natural de Vilaller, era mestressa de casa. Mossèn Anton visqué la seva infantesa i adolescència a cavall de Vilaller, Viu de Llevata i Viella, això el marcarà profundament, atès que, en els seus versos recrearà aquests paisatges muntanyencs de l’Alta Ribagorça i de la Vall d’Aran que tant coneixia.
La seva família es desplaçà a l’Urgell. Curiosament el 1902 casà el seu germà Sebastià amb la junedenca Carme Jové Olivé. Mossèn Anton tenia 6 germans: Antoni, Tadeu (sabater), Agustí, Sebastià (paleta), Moisès (mestre i poeta), Marcel·lí, plegats visqueren al carrer Major com un altre il·lustre poeta de Juneda, Joan Duch.
Per raons d’estudi es trasllada a Barcelona per cursar Batxillerat i per realitzar la carrera eclesiàstica. Tanmateix, als vint anys s’inscriu al Seminari de Lleida. Es gradua a la Universitat de Tarragona, realitza el primer curs de Filosofia i Lletres, i també el servei militar a la caserna de les Drassanes de Barcelona com a assistent del sergent Abarca. Al llarg dels anys professa la tasca pastoral amb temporalitat en diverses poblacions com Camporrells, Sant Esteve de Llitera, Juneda, Montclar, Lleida, Mequinensa i Barcelona.
El 19 de maig del 1894 Mossèn Anton Navarro és nomenat sacerdot a la catedral de Lleida. Ciutat on realitzarà les primeres passes literàries: participació en els certàmens literaris de l’Acadèmia Mariana, que es realitzen des del 1862 i posteriorment, en els Jocs Florals de Lleida i Barcelona. El maig del 1901, ja essent ecònom de la parròquia de Sant Esteve de Llitera, guanya el seu primer premi destacat, és en els Jocs Florals de Lleida. Rep la Flor Natural pel poema “En el cim”, uns actes que foren presidits per Jacint Verdaguer. El mateix 1901 és nomenat altre cop ecònom, aquest cop de la parròquia de Juneda, vila amb la qual mantindrà un estret lligam col·laboratiu i lloc on s’hi està fins al 1904, temps en què rep un altre nomenament. El 26 de juliol del 1903 convida a l’Ajuntament de Juneda a participar en els actes del sepeli en recordança del Papa Lleó XIII en motiu del seu traspàs.
Entre els anys 1902 i 1913 Mossèn Anton Navarro està molt actiu culturalment parlant: participa en revistes com Catalunya (1903-1905), en la qual publica alguns poemes, també edita els reculls poètics: “Pirinenques” (1903) i “La balada de l’hivern” (1905), d’inspiració muntanyenca, col·labora amb la tasca de recerca dialectològica per al diccionari de mossèn Joan Alcover; presenta una comunicació al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906): “El català a-n el Ribagorça”; el 1908 a Sabadell llegeix el seu treball “Mossèn Jascinto Verdaguer y sa obra poética”. El 1910 guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Lleida amb la composició “Pluja de nards”. També publica al Butlletí del Centre Excursionista de Lleida: “La casa encantada de Pinyana”. Navarro mantingué vincle amb l’entitat des del 1911. Aquest mateix any guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona amb el poema “Idil·lis lluminosos”. El 1912 veu la llum una compilació de cançons perdudes i enceta les col·laboracions amb El Diario de Lérida, Lo pla d’Urgell i La Falç. El 1913 és l’encarregat de presidir els Jocs Florals de Lleida, una mena de reconeixement públic. Guanya un premi extraordinari als Jocs Florals de Barcelona amb el poema “Sant Antoni de Gener”. El 1914 publica “Recitacions. Proses rimades” (1914), moltes de les quals ja havien aparegut a El Diario de Lérida o a la revista La Signou de Tàrrega.
Col·laborà amb la junta local de Primera Ensenyança de la població entre els anys 1902 i 1903. El 22 de novembre del 1903 no es presentà a la parròquia de Juneda, ja que arribà el mossèn propietari Ramon Carrera. Aquest fet entristí Mossèn Anton, tanmateix, l’Ajuntament de Juneda n’elogià la tasca feta al poble des de diversos àmbits. El 15 de juliol del 1904 Mossèn Anton prengué possessió de la parròquia de Montclar, pertanyent a l’arxiprestat d’Artesa de Segre, com a capellà-rector, fins al desembre del 1913. Quan disposa de temps lliure s’acosta sempre a Juneda.
D’entre la seva producció poètica d’aquest període trobem les obres: “Pirinenques” (1903), “La balada de l’hivern” (1905), “Cançons perdudes” (1912), o l’obra en prosa, “Recitacions, proses, rimades” (1914).
Els problemes de salut el fan abandonar la parròquia de Montclar l’octubre del 1913 i es trasllada de manera temporal a Barcelona. Passat un mes, mor el seu pare Francisco Navarro Cabiró a Almúnia de Sant Joan. Aquest fet trasbalsa al poeta. El febrer del 1914 el baró de l’Albi el proposarà per a cobrir la vacant a la parròquia de Sant Joan de Lleida, accepta la plaça com a beneficiat i deixa definitivament Montclar. Segueix vinculat als Jocs Florals, com a membre del jurat o bé com a participant. Així mateix, continua col·laborant en publicacions: L’escut, Crònica Targarina, entre d’altres. Ara focalitzarà el seu interès en diverses iniciatives culturals i en posar en funcionament els centres escolars catòlics de Juneda i Mequinensa, com també promoure els ideals catalanistes arreu on viatjava. Mossèn Anton segueix rebent premis literaris, però l’activisme perjudica una mica la seva escriptura poètica.


El 1915 intensifica els seus lligams amb Juneda, tant a nivell humà, com polític i cultural, a més de promoure activitats esportives. És entre 1914 i 1915 que a Juneda s’originà el moviment cultural “La Piula”, que fou instigat per Mossèn Anton. Des d’aquesta associació s’edita la revista satírica local “La Pubilla”.
Però el nostre entranyable mossèn no s’atura aquí. Esdevé membre de l’Associació Nacionalista de Juneda, constituïda el desembre del 1917. Entitat que es donarà a conèixer dins de l’acte d’homenatge a Enric Prat de la Riba, un any després del seu traspàs. En aquest acte Mossèn Anton llegeix una sèrie de poemes: “L’agonia del Maig”, “Cançó de Març” i “Olivada”.
El 4 de novembre del 1918 s’inaugura l’Escola Catalana Nocturna, entitat educativa de l’Associació Nacionalista local, i fan a Mossèn Anton director. Entre els mesos de març i abril del 1919 l’Associació Nacionalista engegà un cicle de sis conferències on Mossèn Anton exercia d’orador. El 31 d’agost del 1919 és una data fonamental per Juneda atès que se celebren els primers Jocs Florals dins dels actes de la Festa Major de la vila, acte fomentat per una comissió de la qual Anton Navarro en formà part. Recordem que aquest certamen literari fou creat a Tolosa de Llenguadoc per la Sobregaya Companhia dels Set Trobadors l’any 1324. Els actes foren presidits pel poeta lleidatà Magí Morera, per cert, casat amb Eloïsa, una cosina d’Eugènia Lamarca, esposa del futur president de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià. Curiosament, vencé la Flor Natural el poeta Josep Carner amb “Ram de tres roses”. El 3 de setembre del 1919 Mossèn Anton guanya la Flor Natural als Jocs Florals de Granollers amb el poema “Cançó de Maig”. L’1 d’octubre del mateix any abandonà per un temps el món polític i cultural de Juneda per dirigir una escola catòlica de Mequinensa. Quan podia retornava al poble que tant estimava, ni que fos per uns mesos. L’estiu del 1920 decideix anar a Juneda per reposar. El 29 de juliol del 1920 propulsa els actes d’homenatge al dramaturg Àngel Guimerà amb la descoberta d’una placa al seu nom a l’antic carrer de la floresta amb el convit de l’autor, al qual va rebre tot el poble a l’estació de tren i la representació de l’obra “Maria Rosa” al Teatre Foment. El 4 de juliol del 1921 Mossèn Anton es desplaça a Juneda a la cerca altre cop de repòs, l’estada dura tot l’estiu.
Mossèn Anton persistia amb la seva activitat, ara participava en els actes de l’Associació Protectora d’Ensenyança Catalana el 29 de juliol del 1922, juntament amb Francesc Macià i Magí Morera, a Borges Blanques. Les actuacions s’esdevenen a l’escola que dirigeix Mossèn Anton, que a la vegada és premiada. El setembre del mateix any Mossèn Anton pronuncia una xerrada sobre literatura contemporània al local de la Joventut Nacionalista de les Borges Blanques, in situ, llegeix fragments d’un llibre que té en ment, però que encara és un projecte: “De l’infinit poema” i que veurà la llum uns mesos després. Rep l’Englantina i la Viola als Jocs Florals de Lleida sota el pseudònim de Hug de Ribagorça, i a la ciutat comtal assoleix la Flor Natural amb “Quan les pomes floriran” i la Viola amb “Els camins sense camí”. Això el fa assolir la distinció de Mestre en Gai Saber als Jocs Florals de Barcelona.
A les acaballes del setembre del 1922 finalitzen les col·laboracions de Mossèn Anton amb Juneda i els seus voltants a nivell presencial. Tanmateix, continua vinculat amb la vila que tant adora i en la mesura que sigui possible hi continuarà lligat i enviant poemes en dies puntuals de celebracions, com mai tindrà un no per paraula si li ofereixen de realitzar un escrit a pesar de les distàncies i si és per a Juneda, la terra on tenia tants amics i part de la seva família menys.
Transcorren vuit anys sense que el nostre poeta editi cap recull poètic, emperò el 16 de novembre del 1922 trenca aquest silenci i veu la llum “De l’infinit poema”, amb un bon grapat de poemes inspirats a Juneda, com per exemple, l’anomenat “El poema de les hortes” i d’altres de les hortes de l’Urgell, o de les estades estiuenques al balneari de Vallfogona de Riucorb. És a causa de la imparable activitat política i cultural per les terres de l’Urgell que ha de reduir la seva producció poètica entre els anys 1915 i 1923. S’apropà a les idees estètiques del Noucentisme. La seva poesia ara es caracteritzarà per ser més ideològica. D’aquest període són els poemaris: “De l’infinit poema” (1922) i els que li seguiran, “Roses i estels” (1925), “Medallons” (1927). El setembre del 1923 esclata la Dictadura del general Primo de Rivera, i desapareixen les petjades per conèixer la vida del nostre protagonista, tampoc trobem cap pista en els principals periòdics que en donaven fe com per exemple, El Ideal, El Pallaresa, de Lleida, Sang Nova de Borges Blanques o Lo Pla d’Urgell de Bellpuig. Literàriament parlant, cau un altre premi de la banda d’Anton Navarro, aquest cop guanya un premi extraordinari als Jocs Florals de Balaguer.
Se sap que el 1924 es traslladà a Barcelona a la recerca d’un ambient cultural més adient a les seves característiques. Viurà al carrer Urgell número 92. Nogensmenys, Mossèn Anton pateix té algunes discrepàncies amb el bisbat de Lleida, fet que possiblement va accelerar aquest desplaçament. Allí exerceix tasques pastorals a la parròquia de Sant Josep Oriol i també fa de capellà adjunt a l’església de Nostra Senyora de Pompeia, emperò sense ésser-ne mossèn de manera oficial. No atura per res les seves col·laboracions, encara que ara més distanciades i per encàrrec, per tant, encara podrem llegir els seus escrits a les publicacions: L’Escut, Crònica Targarina, Segarra, Lleida, Vida Lleidatana, Acció, Oc, entre d’altres. Tampoc abandona per res del món els seus lligams amb el grup junedenc de Palestra. El 4 de maig del 1924 Mossèn Anton guanya l’Englantina i la Viola als Jocs Florals de Barcelona, celebrats per raons polítiques a Tolosa de Llenguadoc, curiosament, la població on s’originarà aquest certamen literari al segle XIV.
A la ciutat comtal s’incorporà a la penya literària del Café Colón, entitat que presidia el mestre Francesc Matheu, amo i senyor dels Jocs Florals de Barcelona fins al 1936. Col·labora en el projecte d’Arxiu de Tradicions Populars presidit pel seu amic, Valeri Serra i Boldú. Temps en què tradueix “Obra completa d’Ausoni” (1924) juntament amb Carles Riba per a la Fundació Bernat Metge. El 1925 apareix un nou poemari, “Roses i estels”, que inclou tres poemes a tres amics junedencs i homenots de la vila amb els quals va compartir nacionalisme, i promoure diferents actes polítics i culturals dins de l’Associació Nacionalista Local: “Cançó de goig momentani”, per a Josep Cornudella; “Cançó de desesperança”, per a Lluís Olivé i “Clarificavit me...”, per a Josep Maria Xammar.
Mossèn Anton havia fet escola dins de la població de Juneda i aviat li sorgiren un seguit de poetes deixebles seus: Joan Duch Arqués, Ramon Bosch Bellmunt, Jacint Rosinach Figueres, o Pere Bellmunt Beà, entre d’altres.
El 1929 el nostre poeta elogià amb uns mots el jove poeta Joan Duch i Arqués, en motiu de la seva prematura mort al diari La Veu de Catalunya. Amb ell havia compartit incomptables tardes de tertúlies patriòtiques dins de l’Associació Nacionalista de Juneda i moments d’intercanvis poètics a cal Torres. Segons Joan Cornudella, Duch aprengué de Mossèn Anton Navarro a captar la senzillesa de la paraula, la humanitat del paisatge, a encarar amb simplicitat el tema amorós, a captar allò quotidià de la ruralitat: l’esperança, la mort, la solitud, el desengany. És l’any en què Mossèn Anton ens deleix amb el seu darrer poemari, “Poema del Ribagorça” (1929), que parteix d’un fet natural, el seguir el pas fluvial del riu la Noguera Ribagorçana.
Tot i l’allunyament de Juneda, Mossèn Anton prosseguia col·laborant amb la vila que li tenia el cor robat, enviant poemes des de Barcelona per als programes de cada festa major que podia. Així doncs, envia poemes com la “Perpetuïtat” (1934) o “Davant d’una font” (1935). Dissortadament, aquest activisme cultural arribà al seu desenllaç. Mossèn Anton traspassava el 26 de desembre del 1936 a Barcelona, com a tantes vides truncades per l’esclat de la guerra civil. Morí assassinat a conseqüència d’uns grups incontrolats en l’esclat revolucionari dels primers mesos de la Guerra Civil. Amb tan sols 69 anys. És indubtable la seva gran aportació a la renaixença literària des de les terres lleidatanes, juntament amb d’altres noms com Magí Morera, Josep Estadella, Jaume Agelet i fent-la extensiva fins arreu de les contrades catalanes,. Aquest deixeble de Jacint Verdaguer o de Joan Maragall, ens parlava com a tants d’altres, des de la interioritat de l’ànima, des del paisatge muntanyenc que tan bé coneixia, tot emmirallat en una personalitat que es feia estimar perquè havia arrelat en la gent de Juneda. Així mateix, el professor i poeta Xavier Macià l’anomenava el poeta de la natura.
Mossèn Anton Navarro va realitzar una grandiloqüent tasca sobretot per les terres lleidatanes, i com no, Juneda, fent amics, gaudint de la vida al poble, fent cultura i activisme quan el temps li permetia. Fou un veritable rodamon dels premis literaris, on gairebé sempre on es presentava aconseguia esser-ne guardonat. D’un home que ens llegà poemes, tertúlies literàries, comunicacions, quaderns de cançons escolars com “Cantos escolares”, no deixà de col·laborar en revistes com Catalunya, La Falç, Lo Pla d’Urgell, Vida Lleidatana, entre d’altres, i que de ben segur, i si els esdeveniments de la maleïda guerra li haguessin permès s’hagués convertit en un dels poetes més excepcionals de la literatura catalana contemporània, per si algú ho dubta, a l’alçada de tants altres i tot i ja ésser un dels capitostos de la renaixença catalana des de les terres lleidatanes, bastint uns versos d’innegable qualitat, altrament, com clamava el filòleg Joan Cornudella en el moment del seu traspàs ja havia assolit la seva plenitud poètica. A través de la trajectòria del poeta per Juneda podem conèixer la realitat del moment per les entitats culturals i polítiques de la població en els quals participava i dels principals esdeveniments d’aquella època, que contrasta amb les poques fotografies que tenim del poeta. Mor l’home, emperò, no l’obra, recentment, el Consell Comarcal de l’Alta Ribagorça n’ha editat una “Llibreta poètica il·lustrada” (2017), que inclou dotze poemes del poeta il·lustrats per Sebastià Jordà per commemorar els cent cinquanta anys del seu naixement a Vilaller, i divulgar alguns dels seus poemes entre els més joves, sobretot entre els participants del Premi de narrativa infantil i juvenil Anton Navarro per obrir-los horitzons poètics, d’aquest home detallista poèticament parlant, un descriptor de muntanyes, avets, estanys, les flors muntanyenques, els salts d’aigua, els xaragalls, les ermites, el rossinyol, els fallaires, els pastors, els cirerers, les oliveres... als quals ha dedicat versos, d’una poètica que copsa allò terrenal dels llocs on va viure i per on va passar, amb senzillesa i autenticitat, d’una manera sincera i directa, planera, ancorat en la renaixença literària, i que com hem dit, va estar molt lligat a Juneda tot i no ser-ne fill. Mossèn Anton Navarro, sacerdot, poeta, educador i activista cultural, fou un tòtem de la seva època. A l’alçada dels grans poetes de la nostra literatura. Us convido a cercar els seus poemes, d’aquest homenot enamorat de la muntanya.
Josep Maria Corretger Olivart
Març del 2018

*Tast poètic:
PROFECIA DEL CIRERER
Per a Lluís Noguera
Flor de neu al març geliu,
i a l’abril, de mel i rosa,
el cirerer canta i riu
dintre l’horta lluminosa.


De la flor rosada i blanca
brollaran els rics tresors,
i el dolç maig a cada branca
penjarà milers de cors.


Vindran els ocells cantaires,
vindran infants i captaires,
a la flòria del convit,


i a ple juny les caderneres,
de la sang de les cireres,
en tindran vermell el pit.
(Inclòs a “Llibreta poètica il·lustrada, 2017)


CANÇÓ DEL GOIG MOMENTANI
Per a Josep Cornudella
Ara tinc un amor,
ara tinc una vida,
ara tinc en mon cor
una dolça ferida,
i en el pit la dolçor
d’una bresca exquisida
i en els ulls la claror
d’una estrella florida.


Més demà, orb i mut,
restarà en solitud
mon cor las que ara canta
i, mig vida i mig mort,
sols tindré per record
la ferida sagnanta.


(Dins “Rosa i estels”, 1925)


A LA FONT DEL ROSSINYOL
A la font del rossinyol,
em plau anar-hi tot sol
en morir el dia,
tot sol pel secret camí,
car ja porto dins de mi
la companyia.
L’aigua dolça de l’amor
des dels llavis fins al cor
mon ser arbora,
i mon somni aixeca el vol
escoltant el rossinyol
que canta i plora.


(Dins “De l’infinit poema” (1922)
[Poema inspirat en una font de Vallfogona de Riucorb]





*BIBLIOGRAFIA:
-DIVERSOS, (1994). “Antologia de poetes junedencs”, a cura de Joan Cornudella Olivart, Pagès Editors, Lleida.
-CORNUDELLA OLIVART, Joan, “Mossèn Anton Navarro i els Jocs Florals d’Agramunt de l’any 1912”, versió digital.
-NAVARRO, Mossèn Antoni, (1994). “Pla i muntanya. Antologia poètica”, edició a cura de Joan Cornudella i Xavier Macià, Garsineu Edicions, Tremp.

-NAVARRO, Mossèn Antoni, (2017), “Llibreta poètica il·lustrada”, Consell Comarcal de l’Alta Ribagorça.


(Imatges extretes de: Arxiu Diocesà de Lleida, Todocolección i Consell Comarcal de l'Alta Ribagorça)

!!EXERCICIS:
1. Esmenta cinc aspectes destacats de la vida i obra de Mossèn Anton Navarro.
2. Cerca un poema de Mossèn Anton Navarro i comenta'n la seva temàtica.
3. En què es basava la poètica de Mossèn Anton Navarro?
4. Podem incloure la poètica de Mossèn Anton Navarro en algun moviment literari? Quin? Per què?
5. Explica què eren eren els Jocs Florals i quina era la seva finalitat.




Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;