dimecres, 21 d’abril de 2010

Poemes de tercer d'ESO per fer ambient de Sant Jordi. Adreçat a tot l'alumnat.


A l’hivern tot és nadalenc,
plou i neva, fins i tot
a Jerusalem.
Les aus emigren
a un lloc més calorós.
Cauen flocs de neu,
fins tapar tota
la pradera,
on les vaques
pasturen a l’estiu.

Arnau Zapata
3r d’ESO C



EL TEMPS

El temps passa corrent
i nosaltres no ens adonem.

El temps no és un rellotge,
és un tic-tac.
El tic-tac no para
perquè no descansa.

No ens adonem
i sinó no viurem.

El temps i la vida
estan relacionats.
Poca vida, poc temps,
poc temps, poca vida.

El temps és or perquè
com més ho desitgem,
més ens costarà.

Ferdaus Oudlad
3r d’ESO B



El temps no passa inútilment.
El camí és llarg i no pas sempre
recte. Quan vegem el sol
que va cap a ponent,
deixant enrere
tanta llum i ombra,
no ens tanquem a
l’estança dels records.

Miguel Ángel Oliver
3r d’ESO B



UN AMOR PER SEMPRE

Eren tan sols dos nens quan va començar.
Mirades innocents, jugant els dos.
No pensaven mai que farien amistat.
Van passant els anys i anaven junts al col·legi.
Es van fer adolescents, mirant-se es van besar
i ell li va dir a ella:
“Jo et prometo estimar-te amor meu, no ho oblidis.
Tu ets el meu cor, no existeix més vida,
perquè la meva vida ets tu”.

Marta Romero
3r d’ESO C



No sabia que existies
Fins que un dia ens vam creuar.

El primer petó que em vas donar
a mi, no se m’oblidarà mai.

I ara que no et tinc,
tinc un buit per dintre de mi.

Però aquesta història
teva i meva,
no se m’oblidarà mai.

Hem fet la promesa
que ens tornarem a trobar.

Perquè aquesta història,
aquí no s’ha d’acabar.

Irene Sayavera
3r d’ESO B



Els gira-sols dels camps
molt bonics i groguencs,
amb els seus pètals blancs,
grossos com un plat.
I reclòs d’un prat verd
i amb flors de colors
molt boniques, perquè
les veu tothom.

Mario Pazmiño
3r d’ESO B


N.B. Cerca dins del blog l'altra carta de cors, allí podràs llegir un poema i a sota escriure'n més. Pista: està escrit dins dels darrers sis mesos.

Passeu una bona diada del nostre patró envoltats de llibres i roses!!

!!EXERCICI:
-A sota podeu escriure un poema de temàtica lliure, tant és si sou alumnat d'ESO, Batxillerat o PPAS. O si ho desitgeu podeu crear una petita narració del tema que més us agradi. Gràcies per participar.

8 comentaris :

Ainoa ha dit...

Hitòria d'Ainoa Morales del curs PPAS.

[b]La meva primera vegada[/b]

Em vaig despertar, estava estirada al meu llit, desorientada en l’hora que em trobava. Vaig incorporár-me de forma que em quedava asseguda al llit.
No recordava res de la passada nit, nomes sabia que em feia molt mal el cap. Vaig d’haver esta una estona, ja que el meu cap superava el qualsevol raonament que pogués fer. Volia aixecar-me, però em sentia una mica marejada i afamada. Al final em vaig aixecar, les cames em tremolaven, sentia la fatiga dintre del meu cos, el mal de cap feia que un mínim s’assemblés a una explosió. Caminant per l’habitació vaig arribar fins a la finestra, on podia veure tot el bosc que envoltava la meva casa, podia veure la fosca nit, el que em va sorprendre més era el meu reflexa al vidre. Estava pàl•lida, tenia bosses sota els ulls, com si no hagués dormit res, i una marca estranya al coll.
Necessitava menjar la fam començava a embriagar-me i no ho podia suportar. Em vaig dirigir a la cuina, però res em venia de gust i me’n vaig anar a comprar. Pel carrer no hi havia ningú, però una fragància va fer que, se’m fes la boca aigua. No sabia ben bé que era aquella olor, però em vaig deixar portar pels meus instints. Vaig anar a para al costat d’un noi mig ferit i sense coneixement. Al veure’l vaig caure de genolls al terra, involuntàriament vaig agafar el canell i al mirar-li el pols em va desprendre una corrent d’electricitat al cos.
Aferrant al seu cos, l’essència de la sang va envair els meus sentits. Poc a poc vaig apropar-me al seu coll, vaig obrir la boca i el vaig mossegar. La sang la inunda la meva boca, i em va provocar una explosió de sentiments que mai havia sentit.
Em apartar-me d’aquell cos sense vida , ja no era la mateixa de sempre, era una noia nova, una persona diferent, un ser diferent, un monstre, un vampir....

Josep Maria Corretger Olivart ha dit...

Hola Ainoa!
molt bona història, gràcies per participar i ànims!!

A mi m'ha agradat molt, tens imaginació!

Una abraçada.

JM.

Ainoa ha dit...

Soc l'Anna Maria montes, a caus d'un problema no he pogut posar-ho, i l'Ainoa ho ha fet per mi.

[b] Amor que renaeixen [/b]



Tot va començar una tarda d’hivern, feia molt més fred de lo normal però no hem vaig adonar d’aquest fet ja que m’havia estat a casa amagat durant tot el dia.
La meva xicota estava de viatge y no hem venia gens de gust sortir. I allà estava jo, estirat al sofà amb el televisor encès però amb la mirada perduda. De sobte un calfred va recórrer el meu cós. Sentia una sensació dolenta, però no hi vaig fer cas. Quan el rellotge del menjador va donar les dotze hem vaig disposar a anar a dormir.

Com un rellotge el meus ulls van obrir-se a les set del matí, hem vaig llevar i vaig començar a fer tot allò que tocava, en obrir la porta per encaminar-me cap a classe em va sorprendre la meva germana petita, però no estava normal, plorava i estava molt neguitosa.

- Pau! Pau! –cridava m’entres m’abraçava, no podia no parlar, vaig intertar tranquil•litzar-la però no podia-

- Laura tranquil•litzat! Que passa? –no va ser fins al cap d’uns minuts quan vaig desxifrar aquella paraula que repetia sense parar, la nombrava a ella, la meva xicota- que li passa!?

- A pres mal...a... –les seves paraules van colpejar contra el meu cervell, una vegada rere un altre-

Vaig sortir a córrer amb la motxilla a l’esquena, no sabia on anava però no m’importava.
No se com però quan vaig parar de córrer hem trobava a l’hospital on m’havia dit la meva germana, estava caminant cap a una habitació, no sabia si era la que jo buscava però no reduïa el pas. Quan vaig arribar a la porta vaig sentir que una dona plorava, era la mare de la Maria, plorava m’entres la infermera i la pròpia Maria li deien que parés.

Vaig entrar a l’habitació i les tres hem van mirar amb cara de por, la seva mare va cridar el meu nom m’entres m’abraçava però mai oblidaré la cara de la Maria, era una cara freda, pàl•lida, però ni res a veure amb la Maria alegre y despreocupada de dies abans.

- I tu qui ets? – aquelles paraules se’m van clavar al cap, i fins i tot després de sortir d’aquell maleït hospital, seguia escoltant-les.

Ainoa ha dit...

Aquí deixo la continuació de l'historia.


El hivern va acabar y amb això va néixer la primavera. L’amor estava a l’aire però jo no sentia cap alegria, la meva vida estava buida sense ella, la Maria, La noia va tornar a l’escola, y tothom la va ajudar a recordar, tothom menys jo. Però m’entres jo pensava en les meves coses i l’observava des de lluny una veu dolça, ja coneguda per a mi, hem va despertar del meu viatge. Era ella, la Maria, estava davant meu amb el seu millor somriure.

Després de la nostra millor conversació hem va convidar a anar al parc d’atraccions, com sempre era ella la que prenia les decisions mes difícils, era una noia que no tenia vergonya a res i després d’una estona em va dir que li agradava.

A la setmana següent vam anar al parc d’atraccions, la tarda anava de meravella quan va canviar el caràcter, estava seria i no se la veia massa feliç.

- Pau... pugem...allà – vaig mirar a on senyalava, la “noria”, la atracció on ens vam donar el primer petó- per favor...


Els dos ens vam dirigir a la atracció, vam assentar-nos cara a cara, però la Maria estava rara de nou.

- Et passa alguna cosa? Et noto rara… e dit alguna cosa dolenta? -a lo millor havia dit una bogeria, la Maria va negar amb el cap, va baixar el cap m¡entres plorava, però per que?- per que.. per que plores?? Te fet res dolent?- hem vaig posar al seu costat i la vaig abraçar- pots confiar en mi....

- jo… tu i jo… vam ser… que vam ser?- plorava cada vegada més, estava tremolant i m’agafava cada vegada més fort- Pau… tu i jo… érem parella? Jo estava enamorada de tu?- se’n recordava de tot? Estava començant a recordar?- jo testimo…

- …Maria… testimo- els meus dits van subjectar la seva barbeta i la vaig pujar fins a trobar-me amb els seus ulls, vaig somriure com un ruc, necessitava escoltar aquelles paraules dels seus llavis, necessitava escoltar-la dient-me testimo, hem vaig apropar als seus llavis humits per les llàgrimes, li vaig donar el primer petó de la seva vida, encara que no recordés que ja havíem tingut un moment igual de màgic, m’entres ella no parava de plorar. Jo l’abraçava més i més fort m’entres ens besàvem. Allà dalt a la “noria” ens estimàvem com abans que tot passés.

Josep Maria Corretger Olivart ha dit...

Hola Ana María!
És una història molt bona, felicitats, m'ha agrada molt. Pots seguir escrivint i participant al blog, això t'ajudarà a escriure millor. Hi ha algunes faltetes, però aquí volia que escrivíssiu.

Una forta abraçada i gràcies per contribuir al blog.

JM.

estela-98 ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
estela-98 ha dit...

Josep Maria, et deixo algo que he escrit per pujar nota però no te res a veure amb l'història aquesta.
Per cert, soc la Melanie des de el compte gmail de la meva germana.

_____________________

Posats a demanar, demanaré que la nit tingui una espelma al melic. I per què no, vull també un parell d'ulls en un flascó per poder mirar-los tendrament. M'agradaria una manta de color sol i llum, sentir abraçades no-humanes. Al cap i a la fi, tampoc demano tant, només demano un tros de món. M'encantaria demanar el demanar i tenir una cadira blanca, i que el cabell infinit castigat pel vent em faci de carruatge pels senders i les muntanyes.
Fins sempre consciència, fins sempre.

Melanie Benavente
2n Batx

Josep Maria Corretger Olivart ha dit...

Hola Melani!
has realitzat un escrit curt però bonic. Bé, gràcies per col·laborar en aquesta fitxa literària.
JM.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;