Treballem la llengua i literatura catalanes: Rovelló. Un gos boletaire. Adreçat a tothom

Sense cap mena de dubte, l’obra Rovelló (1969), que versa sobre la vida d’un gosset que accidentalment cau d’un vehicle i s’ha de buscar la vida, fou la novel·la que catapultà en Josep Vallverdú, amb trenta edicions realitzades. Us en recomano la seva lectura. Nosaltres, continuarem llegint les seves obres i el seguirem recordant.

UN GOS BOLETAIRE

En Llisot va agafar el gosset amb totes dues mans, com aquell qui sosté un meló, i girant sobre el propi cos, feu una flexió per quedar assegut a l’herba. El tractor, en un punt mort, roncava lentament al mig del camí. En Llisot es mirava el gosset, que encara panteixava de l’esforç fet per escapar-se. El feia giragonsar, li inspeccionava la panxa, les orelles, el morro.

-D’on has sortit, tu?

Gratà una mica el caparró de la bèstia, que sentí per primera vegada des del matí anterior aquella sensació de companyia, d’acontentament que els petits tenen quan els demostren afecte. En Llisot deixà el gos a terra, entre les seves dues cames, i el quisso s’aclofà ben a la vora ben a la vora del cos del xicot.

-D’on has sortit, tu? -tornà a preguntar, a preguntar-se, el noi.

Però, és clar, el gosset no sabia contestar-li.

-Tu saps que jo conec tots els gossos de la rodalia i, que jo sàpiga, a cap masia ni al poble no han nascut gossets darrerament? -continuà en Llisot.

El xicot s’estirà una mica a terra i el gos vingué a llepar-li els braços i fins i tot volia llepar-li la cara, sinó que ell ho impedí amb la mà.

-De manera que tu deus ésser foraster. Però com has pogut arribar fins aquí? És un misteri, noi. Tu no pots parlar i no saps explicar-te. Què saps dir, eh, tu? Què saps dir? I tustava amb el puny el morret de la bèstia, la qual li tornava el cop amb un intent de mossegada.

-Guiu! Quiu! -va fer tot d’una.

En Llisot es posà dempeus.

-Deus ésser el gos d’uns gitanos, tu -va dir-li-. Anem-nos-en abans no vingui un carro i em demani pas pel camí. Prengué el gosset en braços i aleshores sí que la bèstia va desfer-se en alegrois, grinyols, nerviosisme i provatures de llepades a la cara del minyó. El gosset estava tan content que no parava un instant quiet i corria el risc de caure dels braços d’en Llisot.

-Estigues quiet, tu, que ets un argent viu!

I fins i tot li donà un copet a la closca. El gos feu un gemec i es quedà arrupit entre els braços del noi.

Així arribaren al camí i en Llisot tornà a pujar al tractor amb el gos sota l’aixella. Un cop dalt se’l posà a la falda i engegà. Als pocs metres va adonar-se que el gos no se sostenia bé i podia caure. El tractor no tenia pas un terra espaiós i tancat, com un cotxe. En Llisot tornà a parar un moment, i agafant una senalla que duia penjada al parafang de la dreta, en previsió de trobar algun bolet, hi ficà el gos, tornà a penjar la senalla i ara sí que, tranquil, continuà la marxa vers el Pla Damunt on havia de llaurar. El gosset dins la senalla, només podia treure el caparró, amb el qual mirava encuriosit el paisatge, ara tot ple d’arbres de bosc, carrasques i alzines, mentre el camí anava pujant, pujant i tot el paisatge anava fent-se més aspre i muntanyós.

El gosset comprovava que viatjar d’aquesta forma era agradable. No li calia caminar i, a més, anava molt més a poc a poc que amb aquell cotxe d’ahir tan marejador que no permetia de veure altra cosa que formes que es movien molt de pressa enllà del vidre. Aquí, endemés, no hi havia vidres. Magnífica situació. Si aquell xicot el volia amb ell, estava salvat.

En Llisot pensava precisament què en faria, del gos. Estava segur que a casa seva, al poble, poc l’hi voldrien; si el portava al mas Tolosa, la tia Nyera es desfaria en esgarips. Ja tenien la Sanda i el Mullat. Havia de buscar algú que se’n volgués fer càrrec. Si no el trobava, el deixaria de totes maneres al mas. Ja convenceria la tia Nyera i l’oncle Pauet.

Havien arribat al Pla Damunt. Una bona extensió de terra no pas del tot plana, però sí llisa, en pendent dolç, plena d’herbei. Calia llaurar-la i deixar-la llesta per a passar-hi el corró.

Quan el tractor hagué parat totalment, el gosset començà a gemegar perquè volia baixar de la senalla. En Llisot va ajudar-lo a sortir-ne i aleshores s’adonà que el gosset li havia ben embrutat la senalla. En Llisot va deixar el gos a terra i es posà les mans als malucs.

-Escolta, minyó. O et portes com un home o jo no et vull, entens? Mira, -continuà, ajupint-se vora l’animal i agafant-li el cap-: els gossets, quan tenen una necessitat, la demanen, o bé s’aguanten fins que poden fer-la sense embrutar res de les persones. Veuràs.

Li ensenyà l’interior de la senalla, però el gosset, és clar, no entenia res. En Llisot dugué el gos a la pineda veïna i l’hi deixà, juntament amb la manta que ell duia i uns altres atuells.

-No et mouràs d’aquí, entens? No te’n moguis, que et perdries.

No estava gaire segur que el gos l’obeís. Era molt petit i qualsevol cosa el distrauria i el faria endinsar-se pel bosc. Però en volia córrer el risc. El gos havia de començar a creure, si és que els calia viure plegats. El gos havia de començar a educar-se.

En Llisot tornà al tractor i el gos, assegut, va anar mirant com llaurava. El tractor abaixava la grossa rella i obria un solc, caminant molt a poc a poc, i la terra, humida, d’un vermell fosc, semblava pujar escumosa cap a la superfície, i feia a banda i banda del solc una filera grumollosa i alta.

En Llisot aviat va oblidar-se del gos. El gosset aviat va cansar-se de veure el tractor. Girà la vista a l’entorn i va semblar-li que veia una cosa de color vermell costa amunt. Hi anà, temptejant el camí amb les potes, perquè hi havia força mates punxents.

Total, el que trobà fou un sac buit, de plàstic, que havia contingut fertilitzants i que era de color carbassa. Amb les dents el va rebregar, i, de sota el sac, van sortir-ne tot de cuques amples i amb molts peuets que corrien adelerades en cerca de refugi. Amb les potes les anava atrapant, les immobilitzava uns moments i les deixava anar després. S’hi va divertir qui sap l’estona.

Després continuà bosc amunt, fins on els arbres es feien espessos i el terra era molt tou de la pinassa i la fullaraca descomposta. Allí l’ombra era freda i la humitat molt intensa. Se sentien unes olors tardorals toves noves. El gosset anava amb el morro a terra, ensumant, i descobria que sovint les olors canviaven. Canviaven però ell se n’adonava tot seguit. El gosset estava descobrint que tenia olfacte. Tan aviat li venia una olor de la dreta com en percebia una altra per l’esquerra i, a vegades, dues o tres olors plegades.

De sobte un espetec furient d’ales li feu aixecar la vista enlaire. Un vol de tudons havia abandonat les branques que ocupaven en un agrupament de pins enormes part damunt de tot de la costa. El gosset recordà que la nit passada un altra bèstia havia fet igualment, s’havia enlairat abandonat el niu que tenia a terra. Corregué vers aquells pins i per terra va buscar el niu que es pensava que hi trobaria. Volia tornar a veure ous, volia tornar a menjar-ne. Però no va trobar-ne. No ho entenia. Quan un animal d’aquells emprenia el vol deixava a terra aquelles coses rodones i blanques que eren bones per menjar. O potser no? Aquell mateix matí havia vist altres animals d’aquella mena que es rebolcaven per terra, volaven, i tampoc no tenien nius ni ous per menjar. Doncs allò volia dir que no sempre aquelles bèsties que volaven tenien ous per als gosset que hi arribaven.

Continuà amb el morro per terra ensumant i va veure com una muntanyeta molt xica, una elevació de pinassa. Allò tenia una forma vagament rodona, i potser dessota la brossa hi hauria un ou.

Com que els ous rodolaven i era qüestió que no s’escapessin, d’un bot diposità la pota damunt aquell muntat de pinassa i, en veure que allò no es movia, enretirà les fulles amb la poteta.

Als seus ulls aparegué una cosa que no havia vist mai. Era una mica rodona per dalt i tenia un peu, com una poteta. Era de color vermellós, canyella. El gos va pensar que potser seria comestible i hi clavà queixalada. Però tenia molt mal gust i era dur per a les seves dents; empipat, el desfeu amb dues mossegades i l’escampà. Després s’estigué una estona escopint-ne els trossos que se li havien quedat a la boca.

Amb altres bolets feu igualment, i a fe que aviat va aprendre a descobrir-los. En poca estona va esmicolar a cops de pota i de morro vint-i-cinc o trenta bolets.

El tractor, mentrestant, havia parat. En Llisot es disposava a descansar un xic i fer beguda. Fer beguda vol dir menjar i beure una mica, i és un costum que s’ha conservat al camp del temps que -això era necessari per a deixar descansar els animals a mig matí.

En Llisot feu un xiulet, i el gosset l’escoltà. Però no es va moure. Més aviat li vingueren ganes d’amagar-se. La primera vegada que el xicot l’havia trobat va haver d’empaitar-lo i atrapar-lo. Com a conseqüència d’allò l’havia acariciat, l’havia pres amb ell. Ara hauria de ser igual. Que el noi el busqués. Així hi tornaria a haver carícies i ell el podria llepar, que això el feia content.

En Llisot començà a cridar-lo:

-Menut! Menut! Quisso, quisso! -i feia petar la llengua.

El gosset clapí una mica per indicar on era i després, amb un segur instint del joc, va amagar-se darrere un tronc. En Llisot engegà un parell d’expressions violentes.

-Malviatge de menut. T’allisaré les costelles! On t’has entaforat?

El gosset tornà a clapir i va veure entre les herbes que el noi pujava la costa. No va trigar ni tres minuts a trobar-lo. El gosset pla bé s’havia pensat que havia fet molt de camí, però amb aquelles potes tan curtes i essent ell tan menut encara se’l podia atrapar en un no-res. En Llisot va arribar a l’indret, sota la gran pineda.

-T’havies amagat, eh?

I va agafar-lo en braços i va amoixar-lo. Aleshores tot d’una va veure l’escampadissa de bolets.

-Tu!

I deixà anar el gos a terra. Es va clavar una costellada terrible i grinyolà, llepant-se al costat. Va comprendre que aquell xicot estava sobtadament enutjat.

-Tu! Has vist el que has fet? Has desfet tota una rovellonada! Els primers rovellons de l’any! Malviatge!

En Llisot cloïa els punys, estava enfurismat. El gosset tingué por, una por altra vegada terrible. Però en comptes d’anar-se’n, de fugir, va aclofar-se avançant molt a poc a poc, amb les orelles arrossegant-se per terra, cap al seu nou amo. En Llisot abandonà l’enuig.

-Ai Déu meu, que n’ets de ruc! -va dir, deixant-se caure a terra.

Agafà el gos amb una mà i amb l’altra li ensenyà un tros de rovelló.

-Això és un rovelló, entens? Un rovelló! Una cosa que a mi m’agrada molt. No ho has de tocar. No ho has de... Va aturar-se en sec. Havia tingut una idea. Aquell gosset havia desenterrat tot de bolets. Es veia ben clar que els havia trets de sota la pinassa. Així doncs, per què no podia ensenyar-li a buscar bolets? Seria una cosa colossal, tenir un animal ensinistrat per a aquesta tasca. No hi havia gossets que són utilitzats al bosc per a buscar tòfones? Doncs aquest menut seria un gos rovelloner.

-Anem -ordenà.

Era la primera ordre concreta que el gos rebia, i el seu instint li digué que calia obeir immediatament. Es posà dret i feu un parell de bots impacients.

-Vine -ordenà en Llisot. I començà a caminar. Aquest cop el gos el seguí a l’acte, i a més a més al darrere, enganxat als seus talons. Va buscar una bona estona i finalment li va semblar distingir el bony d’un bolet al fullam.

-A veure, tu. Busca! Busca!

Era un crit nou, però el gos va interpretar-lo com una invitació, almenys a moure’s, a avançar. Aclofà el nas a terra i cercà adelerat. Va passar ben a prop del bolet dues vegades i la tercera s’aturà, ensumà més bé i començà a fer voltes entorn del bonyet. Després, amb la pota va descobrir-lo i aparegué un gros rovelló, sencer, fresc, olorós. El gosset es recordà que allò tenia mal gust, que no es podia menjar tot i que feia goig i sentí l’impuls de destrossar-ho. Però ara sabia que tenia en Llisot a la vora, que ell sol no podia disposar del bolet, sinó que li tocava esperar que li donessin instruccions. Alçà la vista cap al xicot. En Llisot somreia.

-Molt bé, menut. Ho has entès. Tu trobaràs els rovellons. Jo me’ls menjaré. Tu buscaràs els rovellons, entens? Però no els aixafaràs. Veuràs. I subjectant el gos amb una mà, amb l’altra agafà el rovelló i l’hi ensenyà.

-Això, per a mi. Tu menjaràs altres coses. Bones. I com més rovellons em trobis més bona teca tindràs. El gosset s’havia distret i rosegava un botó de la camisa. Tornaren tots dos al tractor. El sol lluïa molt fort i el matí era una delícia. En Llisot li estovà pa amb aigua i el gosset feu també el segon esmorzar. Cap a migdia arribaren l’oncle Pauet i el mosso a qui deien Arròs, tots dos muntats damunt el cavall.

-Bona feina -comentà l’oncle en veure la llaurada.

-Veniu, que us ensenyaré una cosa -els digué en Llisot. I va portar-los als arbres on el gos descansava, vora la manta i les sogues.

-D’on l’has tret? -preguntà l’Arròs.

-Era al camí. No puc entendre d’on ha sortit. No sembla de cap raça determinada.

-Com una mica llop, diria jo -calculà l’oncle, tocant les orelles del gosset-. I què en faràs?

-Us el deixaré al mas.

-No emboliquis les coses. La tia posarà el crit al cel.

-O a l’infern, ja ho sé. Però m’ha agradat, el gos. Ja me n’ocuparé jo. Li portaré menjar i tot el que calgui.

-Tu mateix. I quin nom li posaràs?

-Us estranyarà, però aquest gos penso cridar-lo per... I traient el rovelló enorme de dessota un mocador, continuà la frase:

-Penso cridar-lo per Rovelló.

L’oncle Pauet es tornà a mirar el gos. El Rovelló els mirava tots tres i movia la cua.