
Àngel Guimerà, nasqué el 6 de maig del 1845 a Santa
Cruz de Tenerife com aquell qui diu per casualitat. Agustí Guimerà, el seu
pare, era català, fill del Vendrell i la seva mare, Margarita Jorge era canària
i filla d’uns botiguers benestants. Agustí Guimerà s’havia instal·lat allí, perquè
havia anat a ajudar el seu oncle que tenia un negoci de vins i això va canviar
el lloc del naixement del seu fill Àngel. Com a fet curiós, els seus pares
encara no estaven casats i en el llibre de registre de naixement anotaren fill
de pares desconeguts, fet que marcà l’autor. El 1849 i gràcies a la naixença
del segon fill de la parella, Julio, Àngel pogué estar inscrit com a fill natural.
D’aquí que Guimerà acostumés a mentir sobre la data de la seva naixença. Per si
no n’hi hagués prou, el seu pare no va posar interès en regularitzar la
situació familiar fins al 1854, any en què liquida el negoci i també de retorn
a Catalunya. Entre 1959 i 1862 Guimerà estudia al Col·legi de Sant Antoni de
Barcelona, on aprèn a versificar en castellà. Regressa al Vendrell on els
germans Ramon i Vidales li transmeten la passió per la Renaixença. L’autor no
s’ho rumia dues vegades i s’hi vincula.
De fet, aquesta
condició va repercutir en la seva obra, així doncs ens apareixen sovint
personatges il·legítims, orfes, el mestissatge, és a dir, hom a cavall de dues
cultures. Aquest darrer aspecte el trobarem en diverses dramatitzacions: Gal·la placídia (1879), la seva primera
tragèdia; Mar i cel (1888); La filla del mar (1900); L’ànima meva
(1920).
Amb tan sols set
anys, Àngel Guimerà anà a viure a Catalunya. Ben aviat va iniciar la seva
carrera literària com a poeta. Guimerà deixà d’emprar la llengua castellana,
que usava en l’àmbit familiar i la canvià pel català. A Madrid, les seves obres
teatrals van començar a tenir èxit i més d’un li va retraure la seva dualitat
lingüística.
Per un altre
costat, Guimerà va esdevenir fadrí, mai es va casar. Vivia a casa de la família
Aldavert en perdre a la seva mare. Tanmateix, la seva poesia amorosa està
inspirada amb una relació que va tenir amb Maria Rubió, una noia del Vendrell.
Sovint anava acompanyat d’un dels seus deixebles, Lluís Nogueras, aquest fet va
donar peu a diverses especulacions sobre la seva orientació sexual fins ben
arribats els nostres dies, a la qual fins i tot, Salvador Dalí va fer menció en
una conferència a l’Ateneu Barcelonés el 1930.
La seva carrera
literària va encetar-se com a autor de poemes i a més, en castellà, emperò, no
fou fins a la insistència del seu
amic Jaume Ramon Vidales que va posar-se a escriure poesia en català pels volts
del 1869. Aviat entrà en contacte amb un grup d’amics que formaven La jove Catalunya i encetà les
publicacions a La Gramalla, una
revista que mantenia un estret vincle amb joves catalanistes i on veurà la llum
la seva primera poesia El rei i el
conseller. Allí mateix, va començar a recitar els seus primers poemes, com
per exemple, La conquista de València,
del 1870. Guimerà no defuig la seva passió d’escriure, per això, col·laborarà
de manera regular en diverses publicacions: La
Rondalla (1874), el Calendari Català (1874-1977)
o la Revista de Gerona (1879). La
cosa no es deturava aquí. També es presentà en diferents certàmens literaris
com ara els Jocs Florals de Barcelona i prompte arribaren els primers guardons:
el 1975 guanyà el primer accèssit amb Indíbil
i Mandoni; el 1876 la Flor Natural amb Cleopatra;
i la Flor Natural amb L’any mil;
l’Englantina amb Lo darrer plant d’en
Claris; i la Viola i argent amb Romiatge,
aquestes tres el 1877, fet que li comportà esdevenir Mestre en Gai Saber, títol
honorífic que rebien els poetes guanyadors dels tres premis ordinaris citats.
Tanmateix, Guimerà no solament va
sobresortir com a autor teatral, sinó que també va escriure dos volums de
poesia intitulats: Poesies (1887), que compilava la seva producció
poètica fins aleshores i Segon llibre de poesies (1920), on s’hi
plasmaren elements de modernitat, tant pel que fa a la seva temàtica com a la
seva forma, versos que van influir en autors com Josep Maria de Sagarra o
Ventura Gassol. Altrament, deixà de banda la participació en els Jocs Florals,
tanmateix, no hi va perdre el vincle. Les seves amistats no van deixar de
demanar-li que continués escrivint poesies, i així veié la llum un nou recull
en vers. En aquest s’hi explana la diversitat temàtica, sensualitat, reflexió
existencial, o plantejaments catalanistes, així com s’hi mesclen peces de
circumstàncies i poesies que es desvinculen de les fórmules emprades al primer
volum, de tipus més romàntic. Poesia que a la vegada va quedar soterrada per
l’aparició d’un dels grans poetes catalans, en Jacint Verdaguer (1845-1902),
portaveu de la Renaixença, compartint protagonisme amb el mateix Guimerà, que
també en fou un dels seus màxims exponents. Els dos volums de poesia o millor
dit, reculls, apleguen tots els seus poemes fins aleshores.

Altre cop, fou per la perseverança de les seves amistats que finalment,
decidís apostar pel gènere teatral dramàtic, temps en què l’autor Víctor
Balaguer l’havia posat de moda.
Les obres dramàtiques anaren
arribant... en total sis: Gal·la Placídia
(1879), Judith de Welp (1883), Lo fill del rei (1886), Mar i cel (1888), Rei i monjo (1890), La boja
(1890), que es presenta en vers. Produccions realistes sense oblidar la
tradició romàntica influenciada per Víctor Hugo i que tendeix a l’universalisme
i del drama històric català contemporani que aviat superarà. Ho veiem en
aquestes primeres obres que fan referència a la història passada, llunyanes
geografies, i on va innovar: la substitució del metre heptasíl·lab pel
decasíl·lab, per a dotar-se d’un estil personal i de major llibertat. Estaríem
parlant d’una primera etapa de creació d’art escènic,on ja es veu com avança
temàtiques que aniran reiterant-se al llarg de la seva producció. Hi apareixen
personatges aristocràtics extrets de les fonts bíbliques, antigues i medievals.
No cal dir que l’obra fonamental d’aquest període fou Mar i cel i que li donà reconeixement tant en català com en
castellà i fou traduïda a vuit idiomes. Així mateix, també s’inicia una
rivalització amb Frederic Soler, Pitarra (1839-1895) que fins aleshores havia
estat el gran dominador de l’escena teatral amb infinitat de representacions al
Teatre Romea, la seva residència. Gràcies al talent d’en Guimerà el teatre va
evolucionar del sainet i del teatre breu cap a un teatre més realista, de
comèdia i de drames costumistes. De fet, Guimerà va excel·lir per introduir el
gènere dramàtic al teatre català. Escrigué prop d’una quarantena d’obres
dramàtiques en prosa.

El 1889 Guimerà fou nomenat president dels Jocs Florals de Barcelona i de
la Lliga de Catalunya, partit polític català i després de l’escissió d’un altre
partit, Centre Català de Valentí Almirall. També participà en el Memorial de
Greuges. A mesura que el dramaturg es consolidava com a autor tant de teatre
com de poesia, el seu posicionament catalanista s’anà accentuant. A partir del
1885 va evolucionant com a autor més realista i naturalista. És en aquest
període de temps que retrobem les seves obres més conegudes i ja comença a
presentar-les en format de prosa i amb una temàtica de component més social i
realista consta de catorze obres on sobretot l’impuls tràgic i romàntic es mou
dins dels personatges: La filla del mar
(1900), que focalitza en la persona rebutjada pel seu origen; En Pólvora (1893), que tracta el tema de
l’obrerisme; Maria Rosa (1894),
protagonitzada per la muller d’un obrer acusat d’homicidi que és pres i mor en
un penal; La festa del blat (1896), on condemna l’ús de
la violència; Terra baixa (1897),
l’obra més coneguda d’aquest període, on s’hi plasma la transició entre
l’estètica romàntica cap als pressupostos del modernisme, a través d’un home
crescut en el món natural i que s’enfronta a una societat egoista. Totes tenen
un final vinculat a la mort, normal
ment, un homicidi. Consolida el
pas del vers a la prosa. Introdueix elements costumistes i satírics i en alguns
moments s’apropa a la farsa. Algunes obres fins i tot, van escandalitzar en
l’escena.

La seva estima i col·laboració amb l’actriu
madrilenya Maria Guerrero, que
juntament amb el seu marit, Fernando Díaz de Mendoza, formaren una companyia
d’art dramàtic que portaria obres d’en Guimerà arreu del món. A més, Guerrero
també li donaria consells i l’animaria en dirigir obres realistes. Aquest
vincle va romandre fins al 1920, moment en què l’actriu retirà de la cartellera
L’Ànima és meva, per una polèmica que generà Guimerà en un discurs dels
Jocs Florals, en el qual on anhelava la unió de les dues Catalunyes:
"vindrá un altre dia que'l Rosselló torni á
ser de nosaltres e nosaltres del Rosselló qui ho sap". "Y
lo que dihem nosaltres de Catalunya y dels nostres germans de Valencia y
Mallorca, lo dihem del Rosselló ab veu mes alta si es posible per tenir
enguany entre nosaltres aquet catala gloria de la civilització de tota la
terra. Per que tant catalans som los d'assi baix com los que talejan el
Canigó."
Les autoritats espanyoles abandonaren la sala. En acabar l’acte es
produïren disturbis entre la policia i els manifestants.
La participació amb la companyia de María Guerrero feu que de manera
sovintejada les obres s’haguessin d’estrenar primerament en castellà i després
en català, cosa que no satisfeia a molts. Des de Catalunya varen retraure-li
que no era lògic que fos catalanista i que les seves obres fossin ben rebudes
pel públic espanyol. I des de Madrid, succeïa justament el contrari, que no
podia ésser un catalanista sever i representar obres en castellà. En l’obra Cants
a la Pàtria (1906), va recollir els discursos amb contingut catalanista que
li donaren cert prestigi. Per si no n’hi hagués prou, les obres d’en Guimerà
foren traduïdes a infinitat d’idiomes, cosa que no era gens pragmàtica per a un
autor en català. Algunes de les seves creacions també arribaren al món cinema i
de l’òpera.
L’ombra que projectava Àngel Guimerà com a autor tenia tanta força, que
fins i tot, va ésser candidat al Premi Nobel en diverses ocasions, i d’aquesta
manera aprofitar l’avinentesa per vindicar la literatura catalana i deixar-ne
clara la seva importància, però malauradament, aquest guardó mai va arribar. De
fet, fou l’autor de dramatúrgia que va gaudir de més projecció a nivell
universal.
Encetat el segle XX, Guimerà gaudia d’un prestigi internacional, a la
vegada, reconegut per tant actors com actrius. Prova d’això és que en un
període de tres anys, entre 1913 i 1915 tenia tres obres en versió
cinematogràfica: Terra baixa, La festa del blat, Maria Rosa. Actualment, una vintena d’obres s’han portat al cinema.
D’aquesta manera, l’actriu i
directora teatral Itàlia Vitaliani estrenà abans l’obra Arran de terra (1901), en italià que en català. Però Guimerà provà
diverses línies teatrals. Estem en la tercera etapa del seu teatre. On cerca
nous camins a partir d’influències italianes i franceses: Henri Becque i Marco
Praga. Assolí sintetitzar el Realisme i el Romanticisme, però començava a
trontollar, perquè tenia afany per complaure la demanda de drames fora de les
nostres fronteres. Es mantenia en obres versemblants com Sol solet (1905), retorn al drama rural realista; L’Eloi (1906), L’Aranya (1908), crònica d’un conflicte familiar, emperò, també
feia provatures d’un teatre més al·legòric i de caire simbòlic en d’altres com La reina vella (1908), La Santa Espina (1907), plena d’elements
llegendaris i amb acompanyament musical, o Titània
(1912), ambdues amb música d’Enric Morera. O la del drama burgès en obres com Arran de terra (1901), Aigua que corre (1902), La Miralta (1905). Tragèdies en vers com
ara El camí del sol (1904), Andrònica (1905), on defensava el poble
Anatoli davant Bizanci. Entre el 1911 i el 1917 no estrenà cap obra. Arribà Indíbil i Mandoni (1917). I al·legories
amb rerefons polític i situades en llocs ficticis: La reina jove (1911), Jesús
que torna (1917), on condemna la
guerra sense motiu just; Al cor de la nit
(1918), o més catalanistes, Joan Dalla
(1921). L’autor pretén reviure l’estil i l’èxit que tingué en la primera etapa.
Per tant, Guimerà havia creat una obra uniforme, que incloïa diversitat de
propostes dins del seu teatre i unes temàtiques recurrents en les seves obres,
tant dramàtiques com en vers. Vist també en les següents creacions: Rosa de Lima (1917), novel·la; El gos de casa (1889), narració infantil
i juvenil; El nen jueu (1889). La seva
darrera producció fou Per dret diví, inacabada, que completà Lluís Via i
s’estrenà el 1926.
En conseqüència, com hem dit, en
la seva producció trobarem contínuament el tema del desplaçat, el marginat,
ésser víctima de l’orfenesa, o d’un col·lectiu diferent al que impera. Aquest,
lligat a les relacions de poder i a la destrucció del desig. El fet de
reconèixer la pròpia identitat es veu comminat per un desig irrealitzable a
causa de les relacions de poder. Tot i això, continua seduint el gran públic,
atès que, encara és capaç d’emocionar-lo i de fer-lo patir veient que moltes
vegades no podem enfrontar-nos als que tenen el poder. Com a principals
característiques dins de la seva obra hi veurem el fons religiós, de tipus
catòlic i la idealització del món rural, alhora essent un mirall de
catalanitat. Des del punt de vista narratiu respecta la linealitat clàssica i
els seus personatges són senzills, i no tenen profunditat psicològica. Pel que
fa al punt de vista lingüístic, integra el llenguatge col·loquial dins del
literari, i evita els arcaismes, cultismes, neologismes. Tampoc accepta la
codificació ortogràfica de L’Avenç.

La dimensió d’Àngel Guimerà va encara més enllà de
l’autor dramàtic i del poeta. Així doncs, el trobem exercint d’activista
cultural en diverses actuacions, com ara dirigint la revista La Renaixença,
amb el seu amic Pere Aldavert. També podem veure mostres d’aquest activisme en
el Memorial de Greuges (1885) o en Les Bases de Manresa (1892), o en el discurs
que va realitzar a la Presidència de l’Ateneu Barcelonés (1895), que com a fet
curiós va esdevenir el primer que es va fer en català per part de l’entitat.
Per Guimerà la identitat era escollida per cadascú, d’acord amb això, només era
necessari que cada persona forània aprengués la llengua i l’emprés.
En els darrers anys de vida, Guimerà veient la mort
propera, passejà per diverses viles i ciutats de Catalunya fent-se estimar,
perquè ell havia estat el dramaturg per excel·lència del teatre català del
segle XIX i de principis del XX. El 29 de juliol del 1920 Guimerà visità la
vila de Juneda. L’autor ja estava gairebé cec. Se sap que ja gran, tothom volia
retre-li un homenatge. i no fou l’única població a la qual anà durant aquells
dies. Me l’imagino al carrer Major, a dalt del balcó de l’ajuntament regalant
als qui l’escoltaven alguna de les seves proclames catalanistes i recitant
algun dels seus versos. El cor d’en Guimerà deixà de bategar a Barcelona, el 18
de juliol del 1924 al seu domicili del carrer Petritxol. L’autor desapareixia,
però no la seva obra. Segueix ben viva i representada. L’autor ja s’havia
convertit en un símbol intel·lectual de Catalunya. Uns anys després, Juneda li
retornà aquest agraïment amb la composició popular catalana que sempre
interpreta la Massa Coral Els Cantaires de Juneda, La sardana d’en Guimerà.
Josep Maria Corretger Olivart
Abril del 2024
Fonts consultades:
Any Guimerà Gencat; Vikipèdia; Escriptors.cat]
[Crèdits de
les imatges: escriptors.cat, Vikipèdia, El Nacional.cat, La Fura del Penedés,
Gencat]
EXERCICIS:
1. Realitza una petita
presentació en suport digital sobre Àngel Guimerà.
2. Guimerà es considerava
més una autor de teatre o de poesia? Per què?
3. A què es devia la
dualitat d’escriure en català i en castellà?
4. Per què el discurs
dels Jocs Florals de Barcelona va ser polèmic?
5. Quins són els
principals eixos temàtics que apareixen en les seves dramatitzacions?
6. A què es deu la
universitat d’Àngel Guimerà?
7. Crea un Booktuber
sobre un dels seus llibres.