La Blanca (Barcelona, 1961) és una dona escriptora i periodista que recentment ha rebut el Premi Llibreter 2011 per La nevada del cucut, però l’autora remarca que tot i ser el premi més important rebut fins ara, no fou el primer en arribar, aquest el rebé quan tan sols tenia dotze anys i un altre adreçat a adults amb disset anys. Sobretot havia destacat per l’escriptura de narracions curtes, fins a anar fent-se un lloc dins les lletres catalanes. El passat disset de novembre va fer escala literària a Cerdanyola del Vallès per presentar aquesta obra destacada dins el panorama actual de les lletres catalanes.
L’autora, ha treballat com a guionista per a Catalunya Ràdio, on treballa des del 1986 o a TV3, on féu de redactora durant set anys en un programa de música clàssica, també realitzà la locució del programa Hidrogen del Canal 33, a més de col·laborar en diversos programes musicals, com diu ella: “la música m’ha acompanyat sempre”, perquè de ben jove va estudiar en un conservatori musical i sentia interès per la dansa i el violoncel. Com a curiositat, és una de les fundadores del Festival Internacional de Música de Cantonigròs, poble d’on prové la seva família materna i en el qual se sent ben arraulida. També ha impartit classes a la Universitat Pompeu Fabra i diverses conferències a la universitat i a l’Institut Cervantes de Moscou. Recentment col·labora de manera periòdica en els diaris digitals Osona.com i Nació Digital. La Blanca, ha escrit quatre novel·les més: Presó de Neu (2003), El Jersei (2006), Tren a Puigcerdà (2007), Vés a saber on és el cel (2009), totes publicades per Rosa dels Vents. També ha estat traduïda a l’alemany, al castellà i al rus.
En La nevada del cucut ens presenta dues dones que pateixen, i intenta mostrar la superació d’aquestes dues dones, mitjançant una sèrie de dificultats que van patint al llarg de la novel·la. L’obra se situa abans de la Guerra Civil, i tal i com comentà l’autora: “abans les dones es casaven per obligació, per treballar i netejar, només pel negatiu, que pel positiu ja hi havia les mestresses de la casa”, seria una idea molt masclista, sembla sorgida d’una novel·la de la Mercè Rodoreda, però això sí, ben real en l’època en què comença la narració d’una sèrie de fets que impliquen a dues dones.
L’obra destaca per combinar la primera i la tercera persona per descriure aquestes dues dones. La Blanca comenta que és una novel·la femenina, però que no s’ha de confondre amb una novel·la feminista, com faria Isabel-Clara Simó. Els personatges que apareixen a l’obra, sobretot les dones, tenen certs paral·lelismes amb personatges extrets d’obres com Solitud de Caterina Albert, com ara la Mila, però també d’altres amb Pedra de tartera de Maria Barbal.
En l’obra apareixen una sèrie d’inconvenients de principis del segle XX, on la sogra manava a la mestressa, que no era casada i li deia tot el que havia de fer, la capitanejava fins a l’hora de la mort. Per exemple: “hauràs de portar mocador”, en aquell temps estava mal vist anar amb els cabells enlaire. En les pàgines de la novel·la s’hi plasma moments molt colpidors, com per exemple, la sentència: « les dones sempre patim en silenci ». Es veu al llarg de l’obra una clara confrontació entre la sogra i la nora. La Blanca ens recorda que en aquell temps: “les dones de la meva època no podíem triar amb qui ens casàvem”. Això està reflectit al llarg d’aquesta novel·la de molts sentiments, que alhora és un relat d’amor i desamor, també d’odis i de venjances. La dona casada a contracor, per obligació se sent culpable. L’home actuava d’una manera i la senyora d’una altra i mai podien sortir d’aquests rols, eren els imposats en aquells temps.
Les dues dones, la Tònia i la Lali lluiten en un entorn que els és hostil, que ben podrien protagonitzar qualsevol obra de la Mercè Rodoreda, això sí, ambdues protagonistes separades per cent anys. A principis de segle, el 1900 la Lari va aprendre a escriure gràcies a un capellà que li deixava lectures, però sempre eren de temàtica religiosa. Destaquen fragments emotius com el següent: “Li arrencaren els fills, una part d’ella per deixar-los a dida i ella a treballar, es moriren”. Però a estones perdudes aquesta dona es dedicava a escriure, li fascinava la literatura. L’obra també vol ser un homenatge a les dones escriptores, convé recordar que a principis del segle XX estava prohibit i vist amb mals ulls que una dona escrivís, d’aquí que Caterina Albert signés les seves obres com a Víctor Català, a més d’amagar el seu nom per alguna obra contundent que havia escrit, com el monòleg La infanticida.
La nevada del cucut també vol ser un al·legat contra el silenci, els maltractaments i l’autora ho expressa escrivint, una teràpia per a molts, jo inclòs. La novel·la ens presenta dues històries paral·leles entrellaçades i la temporització abarca diferents èpoques, fins a arribar a l’actualitat, on la Lari, està sotmesa a un bulling a l’escola, esdeveniment basat en una vivència de la pròpia autora, atès que ella mateixa estigué sotmesa a un bulling quan estudiava. Val a dir que la Blanca va mantenir la incògnita del títol de l’obra que presentava fins al final. Comentà que la nevada del cucut és la darrera nevada abans que acabi el mal temps, i que és una frase feta molt utilitzada en algunes zones de muntanya catalanes, tot i que en d’altres s’ha perdut la seva utilització quotidiana. Ella va decidir intitular així la novel·la per tal que aquesta frase no és perdés i perquè la trobava interessant. Un llibre molt recomanable. Gràcies Blanca.
Josep Maria Corretger Olivart
Cerdanyola del Vallès
23 de novembre del 2011
(Fotografies extretes de http://literaturajuvenilyfantastica.blogspot.com)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada