LES QUATRE GRANS CRÒNIQUES
A l’edat
mitjana el coneixement dels fets històrics depenia de les versions idealitzades
que es transmetien a les cançons de gesta. En català no existeixen mostres
d’aquesta literatura popular, emperò, en trobem algun rastre a les obres
redactades pels cronistes posteriorment.
D’altra
banda, en literatura culta, trobem precedents de la historiografía catalana
medieval en les cròniques que els clergues escrivien en llatí i que a vegades
traduïen en català. És al monestir de Ripoll, que a partir del segle XI
esdevingué una important escola historiogràfica, allí es redactaren diferents
versions en llatí i català de les Gesta
comitum barcinonensium et regum Aragoniae, d’entre 1267 i 1283. Aquesta
obra, juntament amb la traducció al català de De rebus Hispaniae, realitzadal’any 1268 per l’arquebisbe de
Toledo, Rodrigo Ximénez de Rada, són els textos històrics escrits en català més
antics que es conserven. Tanmateix, es tracta d’obres informatives, sense cap
intenció literària.
Al final del segle XIII i durant
el segle XIV, coincidint amb l’època de màxima esplendor de la Corona
catalanoaragonesa, es redacten en català els primers textos històrics amb un
innegable valor literari: les quatre grans cròniques (de Jaume I, Bernat Desclot,
Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós). Són documents que tenen un interès
lingüístic i literari, així com també documental, perquè recullen dades
històriques i aspectes de la societat de l’època de gran valor.
Com succeeix en gran part de la
literatura medieval, les cròniques tenen una finalitat didàctica, perquè
pretenen transmetre ensenyaments morals a través dels exemples que ofereix la
història. A més, constitueixen una efectiva eina propagandística que els
monarques van utilitzar per justificar les seves actuacions polítiques i
militars; per això, hi domina el to heroic i d’exaltació del sentiment patriòtic.
Les cròniques narren fets
contemporanis dels autors, o bé una mica anteriors, els quals exposen la seva
visió subjectiva dels esdeveniments mitjançant recursos que augmenten la vivacitat
de la narració; el fet que els narradors sovint coneguessin allò que explicaven
per experiència directa contribueix a incrementar la veracitat dels relats.
EL LLIBRE
DELS FEITS DE JAUME I
La primera de les grans cròniques
catalanes és obra del rei Jaume I el Conqueridor (1213-1276), que en supervisà
la redacció entre 1244 i 1276. El Llibre
dels feits narra, de manera autobiogràfica, les fites més importants de la
vida i el regnat del monarca, especialment les conquestes de Mallorca i
València. Basat en els records de l’autor, el relat també recull llegendes i
alguns passatges de cançons de gesta.
Jaume I explana al principi del
llibre la intenció de l’obra, perquè els èxits ja assolits responen a la
voluntat de Déu, les seves memòries han de ser un exemple de la força de la fe
per a les generacions futures.
E
per tal que els hòmens coneguessin e sabessen, con hauria passada aquesta vida
mortal, ço que nós hauríem feit ajudant-nos lo Senyor poderós, en qui és vera
trinitat, lleixam aquest llibre per memòria a aquells que volran oir les
gràcies que Nostre Senyor nos ha fetes, e per dar exemple a tots los altres
hòmens del món que fassen ço que nós havem feit de metre sa fe en aquell Senyor
qui és tan poderós.
El
sentiment religiós i la intencionalitat didàctica recorren tota l’obra, que
ofereix un retrat èpic i alhora humà del monarca. L’ús d’un llenguatge
col·loquial, esquitxat de refrays i frases fetes, dona al relat un to viu i
popular, que busca la veracitat amb recursos tan singulars com el fet que els
personatges forans s’expressin en la llengua pròpia.
LA CRÒNICA DE BERNAT DESCLOT
Aquesta
crònica també és coneguda amb el títol de Llibre
del rei En Pere, comença explicant els regnats dels predecessors de Pere II
el Gran, que esdevé el protagonista de la resta de l’obra. En la primera part,
centrada en fets passats, es basa en relats llegendaris i joglarescos, els
capítols dedicats a esdeveniments contemporanis de l’autor parteixen de fonts
molt més segures i de la seva pròpia experiència, de manera que l’obra de
Desclot destaca per la fiabilitat de la informació que s’hi exposa. No obstant això, el tractament d’aquesta
informació és literari, ja que el rei Pere és presentat com un heroi
cavalleresc.
Fragment
on descriu com el rei es defensa de l’atac d’un cavaller navarrès que lluitava
amb els francesos:
E
vius que el rei d’Aragó los faïa gran mal de ses mans; e mans; e acostà’s a ell
e tramès-li una escona muntera que aportava en la mà e donà-li tal cop en l’arçó
de la sella denant, que de l’altra li en passà bé un dit. E no plac a Déu que
li fes negun dan ne mal: car bé sapiats que si dos dits fos venguda pus alta l’escona,
e lo rei que no era ben guarnit, de part a part lo haguera tot passat sens tot
sí. E lo rei pres l’escona ab la mà e tirà-la tant fort que dos trossos féu del
ferre, sí que en l’arçó ne romàs bé tres dits. E d’açò fa testimoni cell qui
açò recompta en aquest llibre, qui veé la sella del rei e el ferre que hi era
romàs.
La
datació de l’obra i la identitat de l’autor són dubtoses; probablement, la
redactà entre 1283 i 1288 Bernat Escrivà, tresorer reial que procedia d’un
poble rossellonès anomenat Es Clot.
LA CRÒNICA DE RAMON MUNTANER
La
crònica de Ramon Muntaner (1265-1336) és la crònica més llarga de la literatura
catalana. Comprèn el període que va des de l’engendrament de Jaume I (1207)
fins a la coronació d’Alfons el Benigne 81328). Es basa generalment en les
vivències de l’autor, que en el pròleg explica que va rebre en somnis l’ordre
de contar les meravelles que havia vist:
El
plantejament determina l’obra. Tota la Crònica de Muntaner és el relat
entusiasta de les “meravelles” que ha viscut. Amb una presència real,
omnipresent, de l’autor. Muntaner no escriu el passat d’un país, sinó la pròpia
experiència. I així, la transcripció esdevé crònica i reportatge, memòria de l’antic
soldat. Muntaner hi era, Muntaner ho ha vist. D’aquí la importància del “jo”, “mon
cors”.
I
Muntaner abordà la redacció de l’obra remarcant la veracitat del seu testimoni:
E
yo tantost comencí aquest llibre, lo qual prec a cascú qui l’oirà, que em
crega; que per cert tot es així veritat, com ho oiran, e no hi pose dupte negú.
Es
tracta d’un text molt vinculat a l’oralitat, pensat per ser escoltat abans que
llegit, l’autor s’esforça per mantenir una comunicació directa amb el seu
auditori, a més d’emprar un estil col·loquial, amb trets dialectals, girs
populars i reiterades al·lusions al públic. Recorre a tècniques pròpies de les
cançons de gesta i les novel·les de cavalleria. El resultat és una obra vital,
sovint exagerada, que fou molt llegida i exercí una forta influència en la
narrativa catalana posterior.
LA CRÒNICA DE PERE EL CERIMONIÓS
La
darrera crònica fou redactada per odre del rei Pere III (1319-1387). Historia
gairebé tot el seu regnat i el del seu pare, Alfons el Benigne. Fou elaborada
en una època de gran agitació social i política, no té la volada èpica ni la
riquesa lingüística de les altres cròniques; la seva finalitat és, sobretot,
justificar l’actuació política del monarca, i reflecteix una mentalitat
allunyada dels esquemes medievals, més propera al Renaixement.
[FERRAN,
Alícia; BARCARDIT, Ramon, (2009). Història de la literatura catalana. Text i
context, Cruïlla, Barcelona]
[Imatge
extreta de: aula de català]
EXERCICIS:
1. Què són les quatre
grans cròniques? De quina època daten?
2. Per què són
fonamentals per a la història de Catalunya? Tenen alguna importància més?
3. Descobreix de quina
crònica es tracta.
.Pretén
mostrar la manera de fer del rei:
.Narra
els fets de manera autobiogràfica:
.Instigada
a ser redactada mentre dormia l’autor:
.És
una de les cròniques més fiables pel que explana:
.La
crònica conté molta proximitat a l’oralitat:
.Vol
ensenyar i té tons religiosos:
4. Realitza un petit
esquema amb les principals característiques de les quatre cròniques.
5. Fes de cronista.
Imagina’t que ets rei per un dia, i que has d’explicar les vivències d’aquell
dia per escrit.
.jpg)
.jpg)
