"Feliçment, jo soc una dona" (1). Comentari literari. Adreçat als de literatura

Era obedient jo, sense saber què obeïa, com si anés buidant de mi mateixa tot desig. Com aquell dia que l’avi em va trobar parlant amb el noi de ca l’adroguer. Es feia el trobadís sempre quan jo tornava de plaça, amb la cistella al coll m’esperava i tot, quan jo no arribava a l’hora. M’explicava que aviat guanyaria prou per mantenir una dona. Així que va ser al meu costat l’avi em va clavar una plantofada i em va arrossegar pel braç fins a casa. I allí va desgranar la lletania dels seus insults amb un únic tema: “Ja tens a qui assemblar-te”. Aquell dia va sortir fins i tot la seva dona, la mare de la meva mare, com si hagués de quedar ben demostrat que tota una determinada ascendencia femenina tenia el poder de perpetuar la mena d’animal viciós que jo era.

I mentre m’adonava de la satisfacció que il·luminava la cara de la Paula, pensava que era cert que res no tenia a veure amb ells, i que una herència de perversitat arribava fins a mi a través de l’àvia desconeguda i la mare. Una perversitat que tenia unes limitacions ben concretes i es produïa com un fat del qual eres responsable. Em semblava lògic tal com ho explicava l’avi, perquè no havia trobat cap home al meu voltant que em produís el més lleu desassossec, ni tan sols curiositat, i l’avi no em parlava pas del plaer d’unes mans sobre la meva pell, d’uns ulls entendrits sotjant-me, del desig d’un poder que ni ell ni jo no podíem endevinar. El que l’avi volia de mi era molt clar d’entendre: que no dirigís la paraula, que no em deixés emprendre per cap representant del sexe contrari. L’home era com una fera en la jungla, només animals del seu mateix pelatge podien atrevir-s’hi. Si no me’n podia passar, ell em trobaria un marit quan fos hora. Un marit que em deixaria ben guardada a casa, mentre ell compliria el ritual mantingut des de segles en el clan mascle.

No puc pas dir que em semblava cruel l’actitud de l’avi, una plantofada no volia pas dir signe de crueltat, encara que fes mal, car les seves manasses no regulaven l’efecte. No me l’estimava i res més. Si l’amor es pot reduir a termes de dependència, puc dir que l’avi depenia del que jo feia, era amatent a les conseqüències dels meus actes, fins i tot tenia dipositades en mi grans esperances. I un bon dia de nou es van veure confirmades. De dalt de l’alta casa, el destí, en forma de vella Pujades, va atorgar-me la gràcia com una pluja benigna, no merescuda.

M’havien trobat una col·locació. Vaig iniciar-me en l’art de l’agraïment. Fins llavors no m’havia adonat del que m’havia estat concedir. Ni tan sols quan m’havien portat al convent, no havia comprès que era un do que se m’atorgava. I m’havien pres aquell do, no m’esqueia. Si algun dolor profund persistia havia desaparegut pudorosament amagat, i aquella vida de cada dia m’anava bé perquè no m’exigia cap esforç i jo engolia el menjar amb l’avidesa, i una lenta plenitud feia via al meu entorn. Tote m semblava bé, les obscenitats de l’escombriaire, les furtives carícies del noi de ca l’adroguer, la xerrameca de la cuina, el llarg camí quan tornava del mercat de la Guineueta, i els homes jugant a cartes dos cops per setmana, amb un vocabulari que em sabia de memòria i ja he oblidat, que descrivia la carta protagonista.

(Fragment extret del capítol 4 de: CAPMANY, Maria Aurèlia, (2017), Feliçment, jo soc una dona, Barcanova Editorial, Barcelona)

(Imatge extreta de: Grup 62)

EXERCICIS:

1.      Presenta en format digital la figura de Maria Aurèlia Capmany.

2.      Realitza un comentari literari d’aquest fragment de l’obra.

3.      Descriu el personatge Carola Milà i l’avi.

4.      En aquest fragment apareixen alguns trets característics de la narrativa de Maria Aurèlia Capmany. Esmenta’ls amb exemples.

5.      Quines dificultats ha d’afrontar Carola Milà en el seu dia a dia?

6.      Aporta un fragment de l’obra que vulguis destacar i comenta el perquè.

7.      Quin és el propòsit que té l’autora amb l’obra Feliçment, jo soc una dona.