Ara que hem
vist la descripció, us aporto uns fragments descriptius, aquests dins de l’àmbit
literari, per tant, aquí hi trobareu fragments en prosa i sense cap mena d’estructura.
Emperò, recordeu que quan redacteu un text, cal que s’hi vegi la següent
estructura:
[Tenir
present que la ratlla final de cada paràgraf ha d’estar alineada per l’esquerra]
Descripció física
objectiva de dues persones
Samuel Spade tenia la mandíbula llarga i
ossuda, la barba li dibuixava una ferma V, sota una altra V més flexible de la
boca. Els narius cap amunt feien una tercera V més petita. Els ulls groc gris
eren horitzontals. La V es retrobava quan les grosses celles emergien de dos
plecs idèntics sobre el nas aquilí, i el cabell castany clar queia —dels amples
polsos— sobre un punt del front. La cara era força agradable, com la d’un
diable ros. Digué a Efifie Perine:
—Què hi ha, reina? Ella era una noia alta i prima, bronzejada. El
seu vestit de llana fina li cenyia el cos com si fos mullat. Tenia ulls marrons
i juganers en una cara alegre de xicotet. Va tancar la porta darrere seu, i
repenjant-s’hi va dir:
—Hi ha una noia que et vol veure. Es diu Wonderly.
Dashiel Hammett. El falcó maltès.
Descripció física
objectiva amb apreciacions sobre el caràcter d’una persona
La Jenny tenia vint-i-dos anys. Havia
deixat la universitat al cap de quatre dies d’haver començat; en canvi, havia
acabat els estudis a l’escola d’infermeres amb el número u i li agradava fer
d’infermera. Era una noia atlètica amb bons colors a la cara; tenia el cabell
fosc i brillant i, com deia la seva mare, caminava d’una manera masculina
(balancejant els braços); tenia un darrere i uns malucs tan esquifits i durs
que d’esquena semblava un noi. Segons la Jenny mateixa, els seus pits eren
massa grossos; pensava que fer gala de la pitrera la feia semblar “xarona i
fàcil”.
John Irving. El món segons Garp.
Descripció física
objectiva amb apreciacions sobre el caràcter d’una persona
Tot i que no era d’una bellesa clàssica,
en Langdon, ja amb quaranta anys, tenia el que les seves col·legues anomenaven
l’atractiu “erudit”: metxes blanques entre els cabells castanys i gruixuts, uns
ulls d’un blau intens, una veu greu molt distingida i el somriure decidit i
lliure d’un atleta universitari. Durant l’època universitària havia estat
saltador de trampolí, i havia aconseguit un cos de nedador escultòric i de
metre vuitanta que havia mantingut amb una gran disciplina fent cinquanta
piscines diàries a la universitat.
Els amics d’en Langdon sempre l’havien tingut per una
persona un xic enigmàtica, un home atrapat entre els segles. Els caps de
setmana es deixava veure pel campus amb texans, discutint gràfiques d’ordinador
o història de la religió amb estudiants; altres vegades es posava el vestit de
Harris i l’armilla de caixmir i veies que sortia en revistes d’art de primera
categoria, que ressenyaven inauguracions de museus on li havien demanat que fes
alguna conferència.
Malgrat la seva reputació de professió dur i d’aplicar una
disciplina estricta, en Langdon era el primer de practicar el que ell anomenava
l’art perdut de la diversió pura. Gaudia de les festes amb un fanatisme
contagiós que li procurava una acceptació fraternal entre els seus alumnes. El
sobrenom que tenia al campus era el Dofí, en referència a la seva
naturalesa afable i a la seva capacitat llegendària de capbussar-se i avançar
tot l’equip contrincant en els partits de waterpolo.
Dan Brown. Àngels i dimonis.
Descripció objectiva
d’un lloc
La petita ciutat de Verrières pot passar
per una de les més boniques del Franc Comtat. Les seves cases blanques amb
llurs teulades punxegudes de teules roges s’estenen per la costa d’un turó, les
menors sinuositats del qual són marcades per tofes de vigorosos castanyers. El
Doubs s’escola a alguns centenars de peus per dessota les seves fortificacions,
bastides en altre temps pels espanyols, i ara enrunades.
Una altra muntanya d’una de les branques del Jura
arrecera Verrières per la banda del nord. Els cims trencats del Verra es
cobreixen de neu des dels primers freds d’octubre. Un torrent, que s’estimba
muntanya avall, travessa Verrières abans d’abocar-se al Doubs, i fa moure un
gran nombre de serres de fusta.
Stendhal. El roig i el negre.
Descripció física d’un
lloc amb elements subjectius
Mentre grimpàvem pel corriol abrupte que
s’enfilava fent giragonses rost amunt, vaig albirar l’abadia. No em van
impressionar les muralles que l’envoltaven, semblants a d’altres que havia vist
arreu del món cristià, sinó la mola d’allò que després vaig saber que era
l’Edifici. Era una construcció octagonal que de lluny semblava un tetràgon
(figura perfectíssima que expressa la solidesa i la inexpugnabilitat de la
Ciutat de Déu), els flancs meridionals de la qual s’alçaven sobre l’altiplà de
l’abadia, mentre que els meridionals semblaven eixir del faldar mateix de la
muntanya, en el qual s’encastaven com un espadat. Vull dir que en alguns punts,
de baix estant, semblava que la roca s’allargués fins al cel, sense canvi de
color ni de matèria, i esdevingués fins a un cert punt frontissa i torrassa
(obra de gegants que estiguessin molt familiaritzats amb la terra i amb el
cel). Tres ordres de finestres predicaven el ritme trinitari de l’elevació, de
tal manera que allò que era físicament quadrat a la terra era espiritualment
triangular en el cel. En atansar-s’hi hom s’adonava que la forma quadrangular
engendrava, en cadascun dels angles, una torrassa heptagonal, cinc dels costats
de la qual es projectaven a l’exterior; o sigui que quatre dels vuit costats de
l’octàgon major engendraven quatre heptàgons menors que de fora estant es
manifestaven com a pentàgons. Admirable harmonia de tants nombres sants,
cadascun dels quals revelava un sentit espiritual subtilíssim.
Umberto Eco. El nom de la rosa.
Descripció física molt
culta
A mig aire d’un serrat, cara a migjorn,
mas Fraginals aixecava la flota del seu caseriu, com el brancam esponerós la
vella alzina arrelada en les dures entranyes de la serra. De lluny semblava un
veïnat i no una masia sola. A cada banda de la casa, quadrada, massissa, d’aire
senyorial, s’estenien les dues ales de les corts i dels graners, amb la gran
plaça de l’era entremig, que tancava una alta paret amb portal del cantó de
migdia. Darrere del mas s’encastellava l’escalat de les muntanyes, tot un encimbell
de serres i serres, cobertes de bosc en el faldar, nua i pelada la testa
rocosa, que en les més altes i llunyanes encaputxaven les neus eternes. Davant
de la casa la muntanya baixava suaument, partida a feixes per les terres de
sembradura, fins a la fondalada on el poble de Sant Esteve de la Vall s’arrupia
als peus del casal poderós, ramada que s’ajoca a descansar, sota els ulls
vigilants del pastor que la guarda. Part d’allà de la vall les serres onejaven
altre cop, sempre més i més baixes, fins a confondre’s, en la boirosa
llunyania, amb la plana empordanesa.
Josep Pous i Pagès. La vida i la
mort d’en Jordi Fraginals
Descripció d’un vaixell
Del 30 de setembre al 6 d’octubre
El Chancellor és un
ràpid veler, que sense dificultat podria donar d’avantatge galindons de més d’un
buc del mateix port; des que ha refrescat la frisa, deixa darrere fins a perdre’s
de vista, una prolongada estela, perfectament traçada. Sembla un llarg
encaixament blanc, extés sobre el mar com a sobre d’un fons blau. L’Atlàntic no
està agitat pel vent. Ja no destorben a ningú els balancejos i els capcineigs
del buc. Per un altre costat, tots els passatgers han realitzat algun viatge
per mar, i estan més o menys familiaritzats amb aquest; així és que a l’hora de
les menjades no queda cap seient al voltant de la taula.
Jules Verne. El
Chancellor.
Descripció d’un paisatge
Després d’un revolt de
la carretera, va aparèixer damunt d’un altiplà un poblet de cases de color
marró fosc apinyades al voltant de l’església i rodejat de prats. S’alçava
damunt d’un cingle escarpat, a només un centenar de metres, però inaccessible
pel congost que ens separava. A prop del precipici, dos cavalls bruns
pasturaven en una devesa. Menjaven en direccions oposades, donant-se l’esquena,
com si un fos el reflex de l’altre. Ja hhavia vist aquella imatge abans.
Judith Schalansky, Inventari
de coses perdudes.
[Fragments d’obres extrets de: CPNL menys els dos darrers]
[Crèdit fotogràfic: Josep Maria Corretger]
[Imatge extreta de l’esquema: Pinterest]
EXERCICIS:
1. Què és un text descriptiu? Per a què
serveix?
2. Descriu el paisatge que s’inclou en la
fotografia d’aquesta fitxa.
3. Cerca un fragment descriptiu en un
llibre i enganxa’l aquí. Raona per què és o no descriptiu.
4. Per què creus que apareixen fragments
descriptius en les novel·les?
