És una escriptora trempolina, originària de Tremp que el
1963, a l’edat de catorze anys va haver de desplaçar-se a Barcelona per
estudiar el Batxillerat. Posteriorment, va cercar feina a Ensenyament. De fet,
va presentar-se a les primeres oposicions després del franquisme. En aquella
època treballava de valent, recorda que fins i tot, feia de cap de seminari
estant embarassada: “Era jove i plena d’energia”. En arribar a l’any 2000
decidí agafar una excedència per dedicar-se a la seva passió, l’escriptura, i
no fou un camí de roses, quan reflexiona sobre els primers moments en què
s’enfrontava al full de paper i el bolígraf a la mà, glossa: “Al quedar-me sola
escrivint em vaig trobar com en un desert”.
D’altra banda, ja fa una bona colla d’anys que es dedica
professionalment a l’escriptura. La seva primera novel·la fou Pedra de tartera (1985), una obra que li
féu guanyar dos premis, el Joaquim Ruyra i el Creixells, i que com glossa
l’autora, difícilment podrà superar. La va escriure amb trenta-sis anys, ben
jove. Ho explica amb certesa. De fet l’autora ja no es presenta ni a premis, no
ho troba necessari. Queda clar que amb Pedra
de tartera va assolir l’èxit, encara avui dia és un supervendes, ha tingut
la seva adaptació teatral i s’ha traduït a diverses llengües, emperò, tinc molt
clar que no és ni molt menys la millor obra que ha escrit Maria Barbal, en té
d’altres i de millors. Una escriptora per redescobrir i assaborir.
Tal i com comentà recentment en una trobada literària a
Cerdanyola del Vallès: “Escric perquè m’agrada. Algunes hores escric per
necessitat”. Per tant, és una autora que té passió per l’art d’escriure i s’hi
dedica en cos i ànima.
Maria Barbal ha escrit diverses novel·les inspirades en
el seu Pallars natal, així doncs, les obres Pedra
de tartera (1985), Càmfora (1990),
Mel i metzines (1992) conformen el
que es coneix com el cicle del Pallars, uns paratges que coneixia molt bé de la
seva adolescència. Emperò, actualment, la Maria ha deixat un pèl el seu tan estimat Pallars per tornar-se com diu ella “una mica urbana”, i sobretot per
inspirar-se en fets reals, precisament, aquest és un element fonamental en la
seva darrera novel·la, obra amb la qual ha estat treballant els darrers quatre
anys, En la pell de l’altre (2014),
que parteix de la protagonista Ramona Marquès, una senyora, que en la línia
d’Enric Marco va ésser una impostora i va fingir una mentida davant de la
societat, també està amenitzada per altres ingredients com les relacions de
parella o les relacions familiars. Aquesta obra va sorgir de manera espontània,
per influència de la gran volada que va tenir la notícia de la impostura
d’Enric Marco. Va estar treballant tant de temps amb la novel·la perquè la
reescrigué de manera suau. Pretenia no repetir cap personatge i una i altra
vegada, Maria Barbal s’interrogava i s’anava responent. Per l’autora, tot i que
reescriure una obra és una tasca costosa i grandiloqüent, sobre el fet de
tornar a refer un i altre cop un fragment, l’autora explana: “Reescriure és
tranquil·litat. Talles, esporgues. No sempre quedes satisfeta amb la novel·la
que has escrit, emperò t’has d’acostumar. L’escriptura et fa pensar per capes”.
No és senzill que un escriptor
tingui contínuament idees per crear un univers novel·lístic. Maria Barbal
recull notícies de premsa, però no és l’única que ho fa, molts autors van per
aquesta banda, recordo que un dia en Jordi Sierra i Fabra va dir el mateix, que
s’inspirava en la premsa i que dels quatre o cinc retalls de notícies diàries
en treia idees per escriure novel·les. La Maria va en aquesta mateixa línia:
“Recullo notícies, però no escric res. Llavors, agafo volada, em faig preguntes
i decideixo escriure sobre allò. Després creo ficció, escullo per exemple una
dona, en aquest cas, Ramona Marquès, la seva família, l’escola on anirà...”
En
la pell de l’altre no és la
primera vegada on Barbal pren com a idea un fet o notícia real per engendrar
una obra, a Emma (2008), ja va posar
les cartes a sobre la taula i va originar la novel·la sobre una indigent morta
en un caixer. Barbal no defuig la realitat, ni se’n vol allunyar pas, és un
aspecte que marca als individus: “M’inspiro en la realitat. El que domina, val
i ens afecta. No podem donar l’esquena a la realitat. La novel·la pot plantejar
elements que la notícia no pot donar”.
Un dels principals temes que no escapoleix pas la seva
darrera novel·la és la impostura. L’impostor sorgeix de la persona que cerca
admiració, perquè com ella explana, potser no ha tingut estima i va absorvint
els que sobresurten amb el tema. Ella mateixa, la Maria, el 1993 va dir: “Els
escriptors també som uns impostors”. En l’actualitat, ho matisa dient que:
“Explorem altres vides i que et poden suggerir uns personatges. Fabulem i
inventem. Som mentiders”.
Casualment, en Javier Cercas ha tocat el mateix tema en
la nova obra, El impostor (2014),
però com afirma la Maria, el seu llibre va veure la llum primer i el d’en
Cercas és posterior, tot i que, realitza una biografia de ficció. Això demostra
que el tema va impactar molt la societat del moment.
Els personatges de Barbal
sobresurten en l’obra En la pell de
l’altre (2014), tal i com ella ha fet sempre. La novel·la presenta el
dilema de dues dones que es poden comparar, la Ramona Marquès i la Mireia, dues
amigues d’escola que malauradament es retroben uns anys després en unes
circumstàncies diferents. Per l’autora són dues cares de la mateixa moneda.
Llavors, va cercar uns periodistes que destapessin la història, la impostura de
Ramona Marquès. Aquí, com ella no amaga gens ni mica, volia fer un homenatge a
Ana Politovskaya. Tot ve d’un dia en què va assistir a una xerrada de la
periodista russa, on ressaltava el millor que tenia el periodisme, donar la
vida per destapar uns fets a Txetxènia. Per això ja la van intentar assassinar
i la van salvar.
Quan li pregunten per què en moltes obres apareixen les
dones com a protagonistes, Barbal es justifica dient que: “Les senyores són més
comunicatives i emboliquen més la troca, més que els homes”, això ho aplica a
algunes de les seves protagonistes, perquè la marca molt: “Els personatges són
com si fossin fills meus”.
Ja hem dit que Maria Barbal a poc a poc, “s’està tornant
una mica urbana”, és a dir, que en les darreres obres la ciutat, Barcelona és la
gran protagonista. Un bon exemple d’això, el trobem a Carrer Bolívia (1999), on el barri del Besòs apareix retratat.
L’autora confirma que els llocs que pren com a escenaris de les obres són
espais on ha treballat i que coneix a la perfecció, una mica a l’estil d’en
Jaume Cabré, que pren aquesta estratègia en les seves obres. En la pell de l’altre tampoc n’és una
excepció. El barri del Poble Nou n’és el protagonista. Així com també la
fàbrica i els personatges que vivien en aquell entorn. Ho justifica glossant
que: “Els coneixia a la perfecció. La novel·la no ha de donar característiques
completes de l’escenari o fets polítics, només el que convé per la trajectòria
dels personatges. Cal documentar-se emperò no ofegar la narració”.
L’escriptora de Tremp sap del cert que la reeixida de Pedra de tartera possiblement no
retornarà a sa vora, i com ella afirma: “L’èxit al principi és ser afortunat. Pedra de tartera sempre ha tingut
lectors, s’ha mantingut viva. Hi ha lectors de diverses generacions. Mai
escriuré una obra amb tanta expectació com aquesta”. El boom d’una obra de vegades
ve de la mà d’una bona estratègia de publicitat, ara bé, el succés que va tenir
aquesta obra a l’exterior de les nostres fronteres i que encara perdura fins
als nostres dies, fou fruit d’una casualitat. Uns traductors alemanys
s’interessaren per l’obra i posteriorment, un editor petit també, tot gràcies a
un amic a la fira de Frankfurt. Aleshores, en set mesos, les vendes de la
novel·la s’havien disparat. L’enviaren a la televisió i un editor dedicà vint
minuts a parlar de l’obra en un programa sobre llibres. Després, les
traduccions de la novel·la ja no s’aturaren i es podia llegir en portuguès,
asturià, francès, romanès, castellà... fins a arribar a deu llengües, un fet
sense precedents en la seva carrera novel·lística.
Tot i aquest boom editorial d’aquell temps, Maria Barbal
mai s’ha relacionat amb els traductors de les seves obres, però sí que una mica
ha atès els dubtes que li han proposat des d’Alemanya, potser perquè en aquell
país se sent com a casa seva, fou l’origen del succés de Pedra de tartera.
Per un altre costat, en la llarga carrera com a
escriptora de Maria Barbal no tot han estat glòries, també com comenta va
escriure una obra teatral fallida intitulada L’helicòpter (2000), una obra que confirma que està reescrivint.
Per contra, al TNC de Barcelona es va representar una meravellosa adaptació
teatral de Pedra de tartera, amb
escriptura de Mar Rossich que fou molt ben acollida per la crítica i el públic.
Un fet que Barbal venera.
Sobre si existeix alguna possibilitat de portar alguna
novel·la a les grans pantalles Barbal es manté escèptica: “Les adaptacions per
televisió no han sortit bé. Ara s’està intentant rodar un film de Pedra de tartera en alemany”.
En la Maria Barbal escriptora també trobem una gran
relatista, descobrim gairebé tants relats com novel·les. Sobre el tema l’autora
comenta: “Els relats breus m’han costat bastant, sóc de grans personatges”. És
un gènere que ha conreat en diverses ocasions: La mort de Teresa (1986), Ulleres
de sol (1994), Bari (1998), La pressa del temps (2010) o Cada dia penso en tu (2011), també en
novel·les més curtes com Escrivia cartes
al cel (1996). Per Barbal, el conte t’exigeix precisió, és a dir, hi ha
poques paraules sobrants i també requereix organització, tenir una ment
cohesionada. A més, tal i com gaudeix explicant l’autora: “En un relat no cal
donar pistes al principi, com expliquen a les escoles d’escriptura”.
L’autora mai s’allunyarà del conte perquè a la vegada és
un petit recés, i després de cada novel·la és un gènere que li agrada abordar.
Ella creu que no cal assistir a les escoles d’escriptura per a ésser creador,
emperò, que aquestes poden accelerar el procés de publicació d’una obra. En
canvi, sí que li apassionen els clubs de lectura, tant de moda avui dia, els
veu com un gran aprenentatge per l’autor.
L’univers creador de l’autora de Tremp sembla no tenir
fi, però sí que és una dona d’idees ben clares i fermes, de ben segur i sense
por a equivocar-me, podria dir que és l’única autora que no té pàgina web
personal, ni li interessa, no té temps, com ella mateixa glossa, i amb el
correu electrònic ja s’hi enganxa prous minuts.
Dels premis literaris també se’n desentén. Sap que ésser
guardonada en una convocatòria literària és la publicació d’una obra, una gran
oportunitat, però que molts premis vénen marcats per unes bases de poca
llibertat. Només s’ha presentat realment en dos, el primer, Joaquim Ruyra, el
va guanyar amb Pedra de tartera
(1985), i el segon al qual va presentar-se fou el Prudenci Bertrana i a
proposta de la editorial, que va guanyar el 2005 amb País íntim. D’altres, han premiat la seva trajectòria literària,
com per exemple: Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana (2009)
o bé el més recent, Premi trajectòria de la Setmana del Llibre en Català
(2010). Aquests darrers són gratificacions que l’animen a seguir en la dura
tasca d’escriure i no se n’amaga: “És pesat, però vull seguir escrivint”.
Finalment, Barbal també ha tastat la literatura infantil,
emperò en va escriure poca i de manera accidental. La trobem en obres com: Pampallugues (1991), Des de la gàbia (1992), Espaguetti Miu (1995), potser, perquè al
tenir fills, li van causar interès, per instigació maternal.
Troba que escriure per nens és complicat, cal evitar les
paraules complicades, hi veu limitacions, similar a escriure poesia, cal ésser
molt curós. És una assignatura que té pendent, com l’escriptura teatral i ho
diu sense por, en veu alta. De totes maneres, per Barbal, els narradors cerquen
el lirisme dins de la prosa, una prosa que alhora és molt treballada. Com
l’escriptura de la Maria Barbal, perfeccionista, que reescriu un i altre cop
fragments de pàgines per no repetir paraules, que busca la inspiració on sigui
i tot per escriure una nova obra, una obra que agradi, una obra que arribi al
públic, una obra que algun dia pugui soterrar la llarga ombra creada per Pedra de tartera, que com he dit
anteriorment, és la seva novel·la més venuda, si es vol, la més exitosa, però ni
molt menys la seva millor novel·la, d’una escriptora senzilla, com la seva
rúbrica mostra, però enorme, una autora en majúscules i que ha dignificat la
literatura catalana.
Josep Maria Corretger
Març del 2015
.Aquí en podreu degustar unes pàgines:
(Imatges extretes de: vilanova.cat, grup62.cat i nuvol.com)
(Fotografia dedicatòria: Josep Maria Corretger)
!!EXERCICIS:
1. Realitza una recerca biogràfica de Maria Barbal i escriu una ressenya de la seva vida i obra. De vuit a deu línies.
2. Fòrum: has llegit algun llibre de Maria Barbal? Quin? Què t'atreu dels seus llibres i per què?
3. Cerca un fragment d'una obra de Maria Barbal que t'hagi agradat i adjunta'l aquí. Esmenta de quina obra és i l'any d'edició.
4. Creació literària: busca una notícia que t'hagi cridat l'atenció del diari, retalla-la i anota aquí el títol. Posteriorment redacta un text literari de cent a cent vint paraules amb inspiració de la notícia que has seleccionat de la premsa.
.jpg)
.jpg)
