Espriu
alternava els llibres de poesia amb els llibres de narrativa: Contes
de la Rosa Vera (1951-1956),
Narracions
(1965),
que ara fa una dotzena d’anys era lectura obligatòria pels alumnes
de 2n de Batxillerat; Les
ombres,
un volum incomplet, fins a arribar a la seva darrera etapa amb Les
roques i el mar, blau
(1981), on barreja el món grotesc de Sinera amb mites clàssics,
contes de preguerra i mites espriuans. En el seu pròleg Espriu
glossa que si es llegeixen aquests mites en un llibre breu distrauran
una estona al lector dels seus problemes personals, a més dels que
afecten al país i al món. Espriu, mitjançant l’esquer d’una
noia que surt del món mitològic grec i baixa fins a un llac on
contempla les aigües, reflexiona sobre la creació, la societat i el
jo.
L’obra
aporta curiositats com aporta Vicenç Pagès Jorda, “bromes
privades, pistes intertextuals, confessions literàries”.
Poc
temps després, vingueren Una
altra Fedra, si us plau
(1978), inspirada en Apel·les Fenosa, i Formes
i paraules
(1975), aquesta darrera fou una obra que li encarregà Núria Espert.
D’una
vella i encerclada terra (1980),
un homenatge al Cercle Excursionista de Catalunya i on pocs anys
després n’incorporà els poemes dins el poemari Per
a la bona gent
(1984), llibre cabalístic a l’entorn de Daath, saviesa i
intel·ligència; Petites
proses blanques; La pluja i altres narracions
(1984) adreçada al públic més jove; Mariàngela
l’herbolària i altres narracions
(1989), o Les
ombres; Proses de La Rosa Vera; Altres obres disperses
(2001), ambdues aparegudes pòstumament.
Espriu
era un obsessionat de revisar i reescriure la seva obra cosa que va
portar a terme fins als darrers dies. Tenia l’afany d’aconseguir
una unitat i coherència a nivell global, tant pel que fa a la
temàtica com l’estilística, això entre tots els llibres editats
amb anterioritat a la guerra i els que vingueren després.
En
l’obra de Salvador Espriu hi podem veure clarament una complexitat
temàtica en l’escriptura, també pel que fa a l’elecció de les
fonts que empra, i un paper destacat en la recuperació del teatre
català, per tots aquests motius no ens ha d’estranyar que el seu
nom sonés diverses vegades per al Premi Nobel de Literatura, emperò
com que era un autor català en feren cas omís. Malgrat això, al
nostre escriptor i poeta no li va mancar el reconeixement: Premi
d’Honor de les Lletres Catalanes (1972), Medalla d’Or de la
Generalitat de Catalunya (1974), Medalla d’Or de la Ciutat de
Barcelona (1982), Doctor honoris causa per la Universitat de
Barcelona i la Universitat de Tolosa de Llenguadoc i el premi de la
Crítica de Serra d’Or. Malauradament, Espriu retornà a la
polèmica quan el 1982 rebutjà la Creu d’Alfons X el Savi. Espriu
sempre va vetllar per defendre l’escriptura i donar suport als
escriptors catalans, així esdevingué el soci fundador de
l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
Segons
l’estudiós Víctor Martínez-Gil, Espriu cercava la diversitat
dins de la seva obra, emmarcada per un vincle amb tot allò que fos
quotidià, per poder encabir diferents gèneres i per diversificar
distints maneres de composició d’escriptura dins del llibre que
escrivia i per un altre costat, la dèria per cercar la unitat,
emperò no únicament dins l’obra que tractava, sinó que anava
molt més enllà, pretenia crear un enllaç temàtic, també moral i
filosòfic que donés un sentit i relació entre totes les seves
obres. Aquests són els dos motius o millor dit aspectes als quals
Espriu va dedicar tota la seva vida com a escriptor. D’aquí que el
senyor Espriu, un individu de tarannà seriós, buscava inspiració
cabalística per estructurar els seus poemaris, molts d’aquests
seguien aquest pensament, que explica que la relació amb Déu, la
llum o la veritat, només és possible mitjançant la Creació, que
alhora s’estructura a partir de deu sefirot o principis que
permetien dóna vida a un camí d’ascesi mística o de coneixement,
o el que és el mateix, un conjunt de pràctiques, com per exemple la
mortificació i la meditació que volen assolir la perfecció a
nivell personal, sobretot dins d’una religió. Per tant, l’objectiu
d’en Salvador Espriu era crear un corpus d’obres unitàries
plantejat dins els diversos gèneres que escrivia i també de
registres que emprava. Aquest complex ideari que tenia a l’hora de
crear les seves obres, a Espriu li va causar més d’una crisi.
ELS
MITES ESPRIUANS
En
un especial dins del diari Ara
intitulat He
donat la meva vida a les paraules.
Espriu
100 anys s’esmentaven
com a principals mites espriuans: Sinera, Sepharad, el temple
destruït, el laberint, la barca d’Horus, el jardí dels cinc
arbres, la mort, el potser, la companyia i la mirada. Espriu glossava
que la seva literatura era la seva vida, i allí hi trobarem la
solitud, la malaltia, molta lectura i sobretot la mort.
Sinera
La
Sinera d’Espriu se la identifica amb la Catalunya d’abans de la
guerra. Per Espriu “Sinera” era una petita pàtria “basada en
el record i en el desig”, tal i com glossava el mateix autor. És
un esquer a través del qual explanava els seus records d’infantesa.
“Pels
portals de Sinera
passo captant
engrunes
de vells
records”.
Sepharad
És
el nom que donaven els jueus expulsats el 1492 pels Reis Catòlics a
la Península Ibèrica. Espriu cerca la pau entre els guanyadors i
els vençuts d’aquest conflicte. Pretén defugir de la guerra. Cal
que els vençuts de l’Espanya escoltin els precs dels derrotats.
Espriu veia la guerra com a un error i el seu objectiu era que les
noves generacions se n’adonessin mitjançant la seva literatura.
“Escolta
Sepharad: els homes
no poden ser
si no són
lliures”.
El
temple destruït
Espriu
estableix un pont entre la literatura jueva i la vida quotidiana.
Així doncs, en alguns dels seus versos ens apareixeran referències
a l’Antic Testament, la Càbala, el Talmud, i el Mixnà.
A
través del temple destruït, Espriu ens parla de l’exili tal i com
explana la paraula, però també del seu propi exili, d’un exili
interior. D’aquí que Espriu comparés el sofriment de l’exili
català de manera equiparable a l’exili dels jueus expulsats. Per
tal de seguir ben vius aquests dos pobles centraven les energies en
l’estudi i l’austeritat.
“Ja l’únic
temple destruït,
esdeveníem
rar l’exili”.
El
laberint
És
a través del laberint que veiem la relació d’Espriu amb la seva
obra i alhora amb la seva vida personal i amb la de l’Espriu
escriptor. L’empra com a metàfora. Espriu llegia als clàssics
grecs i llatins, emperò a més d’autors jueus. També llibres que
li generaven interès com de mitologia, filosofia, història antiga o
fins i tot, d’esoterisme. I a dins del laberint hi trobem a la
bèstia, al minotaure, l’element violent, o el que és el mateix,
amb aquest, Espriu ens parla de la guerra i d’una mort que ens ve
imposada.
“I em perdo
i sóc,
sense
missatge, sol,
enllà del
cant,
enmig dels
oblidats”.
La
barca d’Horus
Espriu
mai va deixar de banda la seva admiració pel món egipci, tot i que
no va poder exercir de professor d’egiptologia a la Universitat
Autònoma per culpa de la guerra. Horus era un déu-falcó d’Egipte.
El trobem representat amb cos humà i cap de falcó. Sovint era
confós amb el cel o identificat amb el sol. La barca d’Horus
apareix en diversos dels seus poemes. Amb l’albada Espriu ens
mostra una renaixement a més de la vinguda d’un nou dia.
“Lluny,
enllà de la mar,
se’n va anar
la meva barca”.
(Fragment de
“Cancó
del matí encalmat”
dins El
caminant i el mur,
1954)
O bé una
altra mostra:
“Desperta,
és un nou dia,
la llum
del sol
llevant, vell guia
pels quiets
camins del fum”.
El
jardí dels cinc arbres
Amb
aquesta imatge del jardí dels cinc arbres es veu la infantesa
d’Espriu, el seu refugi. El podem trobar en la seva casa d’estiueig
de la família Espriu-Castelló a Arenys de Mar, per tant, és ben
real. Un jardí des d’on podia contemplar el sol tan a l’estiu
com a l’hivern. Era un lloc on s’hi esbargia i jugava, a la
vegada també un espai per a la pau i a la meditació a mesura que
l’autor s’anava fent gran.
“Ors de sol
damunt l’heura
del jardí
dels cinc arbres”.
La
mort
El
propi Salvador Espriu sempre glossava que la seva obra volia ésser
una reflexió, un encaminament cap a la mort. Amb aquest pretenia no
deixar de parlar-ne mai, tenir-la sempre ben present i enfrontar-la
de la millor manera possible. Hi ha lletraferits que afirmen que els
seus versos són una mena de Setmana Santa. És com si Espriu mostrés
un aspecte de la religió catòlica, quan parlem de mitjançant la
paraula aplanar el camí i el temor cap a la mort.
“...no
esgotaràs tots els noms de la mort.
Només recorda
que es diu
‘vell caminant’i
també ‘mur’,
i com jo que
parlo, i com tu
que escoltes”.
El
potser
Espriu
era un declarat agnòstic, emperò sí que tenia preocupacions que
provenien de temes religiosos i per tant, dins de la seva poesia
trobarem la vessant religiosa amb els aspectes que li ballaven per la
memòria i dels quals ens volia parlar. A l’hora de parlar-nos de
Déu, Espriu emprava la paraula “potser”, i amb aquest potser,
podia endinsar-se en el tema de la divinitat. Ara bé, si algú
s’esperava trobar afirmacions de caire teològic en la poesia o
narracions espriuanes estava ben equivocat. Espriu és molt
respectuós amb la fe.
“Esguardes
al camí
la incertitud
de l’alba?
Potser no,
potser sí”.
La
companyia
El
nostre poeta veia a la poesia com un sentit de companyia, on els
versos havien de fer partícips al lector, Espriu volia compartir i
fer arribar la seva escriptura, els seus versos. Quan l’autor parla
de la companyia ho fa des del sofriment, proper al dolor, a una
persona malaltissa, però aquest dolor a la vegada col·lectiu i
individual és pel dolor dels altres, com els altres se sentien en
llegir aquells mots que volia fer arribar.
“Cansat de
tants versos
que no fan
companyia”.
La
mirada
Els
versos del senyor Espriu miren els altres, miren el seu país, les
vides que l’envolten, i aquest fet explica perquè sovint apareixen
personatges de la seva Arenys de Mar i que eren de sang i ossos
sobretot a través de les seves narracions però també es veu aquest
fet en la seva poesia. Hem d’entendre amb la mirada que Salvador
Espriu era com un director de cinema que ho enregistra tot amb la
seva càmera, ho recorda, ho pretén fer rememorar i finalment es
compadeix d’allò que ha explicat.
“Quan la
llum pujada
des del fons
del mar
a llevant
comença just
a tremolar,
he mirat
aquesta terra,
he mirat
aquesta terra”.
EPÍLEG
La
darrera obra d’en Salvador Espriu, tot i que, d’aparició pòstuma
i tardana és Ocnos
i el parat esglai
(2013), a cura de Miquel Balash i Mireia Mur. El volum és una
autobiografia que arriba després de diversos anys d’espera.
L’origen d’aquest volum neix arran de l’escriptura del poeta.
Espriu lliurava de manera setmanal sobres amb textos i diverses
narracions a qui era el seu secretari personal en els seus darrers
anys de vida, Miquel Balash.
El
llibre és considerat una obra pòstuma d’Espriu. Que barreja
poesia, narrativa i assaig. Hi trobarem textos personats, d’altres
amb un estret vincle a la narrativa, també pròlegs, articles,
notes, comentaris literaris o similars. Espriu ens parla de persones
que apreciava com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Vinyoli, Rosa
Leveroni, Salvador Dalí, Pablo Picasso, Xavier Nogués, Rafel
Subirachs, Josep Pla, Guerau de Liost, Llorenç Villalonga, Raimon o
Ovidi Montllor.
Espriu
després de la mort del seu amic Bartomeu Rosselló-Pòrcel el 5 de
gener del 1938 al sanatori del Brull, se sentí amb remordiments
perquè la guerra va posar punt i final a la relació tan propera que
tenien, va anar a buscar les restes del seu amic amb d’altres
companys d’universitat per enterrar-les al seu nínxol familiar
d’Arenys de Mar.
L’enemistat
amb Josep Pla vingué arran del lliurament del premi Lletra d’Or de
1957, que s’emportà Pla amb Barcelona.
Durant la vetllada debateren sobre el noucentisme, l’existència de
l’ànima, emperò llavors, ja no foren més amics, mentre un en
parlava a La
pell de brau,
l’altre feia aparèixer Espriu dins Homenots.
Salvador
Espriu fou un autor molt influït per la càbala i el tarot, un poeta
que gràcies a Raimon, cantautor que més ha divulgat l’obra del
poeta, gràcies a aquest fet va eixamplar la fama d’Espriu fins a
universos desconeguts. Fou arran de La
pell de brau
(1960) que Espriu sentia bogeria per ser el poeta nacional, tot i que
molts no l’hi veien.
Espriu
ens deixà un 22 de febrer de 1985 a Barcelona, d’un atac de
miocardi i posteriorment fou enterrat al cementiri d’Arenys de Mar
en un acte públic, al contrari del seu desig, atès que la multitud
volia donar-li el darrer adéu. Es diu que l’enterrament fou un
gran esdeveniment a Catalunya equiparable al de Jacint Verdaguer,
Àngel Guimerà i Francesc Macià. Xavier Bru de Sala va dir sobre
l’escriptura d’Espriu: “En Espriu, i això no és gaire
habitual, el jo literari i el jo personal s’identifiquen cent per
cent”.
Recentment,
el periodista Agustí Pons va editar Espriu
transparent
(2013), la biografia definitiva, al llarg de set-centes pàgines,
aquest era un fet que amoïnava Espriu, que l’any 1984 va afirmar:
“sóc un home sense biografia”. Al llarg de l’obra Pons
desvetlla fets interessants de la vida d’Espriu com que la ruptura
amb Rosselló-Pòrcel no fou personal sinó per la seva respectiva
actitud davant la guerra civil; o d’altres aspectes com ara que el
poeta ja pretenia ésser un guia abans de l’esclat de la guerra,
per tant, segons Pons, no s’ha fet una utilització patriòtica del
poeta; que Josep Pla va titllar-lo de poeta inintel·ligible o bé
que Espriu defensava la cooficialitat a Catalunya.
Espriu
fou denominat “l’escriptor total” perquè esdevingué un
prosista precoç, un poeta símbol i un dramaturg clàssic. Com
explanà Rosa Delor, Espriu com Miguel de Unamuno i Joan Alcover eren
seguidors del mateix sistema cabalístic: “La càbala era el
moviment místic i literari del segle XIII que a la Península
Ibèrica va connectar amb els cristians, islamistes i jueus. Els tres
poetes empren la càbala per escriure i pujar el coneixement a través
dels versos, guiant l’evolució psicològica del subjecte pels
nivells simbòlics de l’arbre de la vida, amb voluntat de realitzar
la plenitud espiritual de l’individu i d’actuar sobre la realitat
per restituir el bé perdut segons el mestratge d’Isaac Luria de
Safed (segle XVI), el gran místic de l’exili commòs per la
tragèdia dels jueus expulsats el 1492”.
Quan
parlem d’en Salvador, ho estem fent del poeta més respectat des de
finals dels anys cinquanta. D’un poeta que a la vegada fou criticat
pels nous poetes que formaven part d’una nova col·lecció poètica,
Els
llibres del Mall,
que tingué curta durada, a excepció de Maria-Mercè Marçal, que
fou la que més volada va tenir. Després d’editar La
pell de brau
(1960) i d’esdevenir el poeta primordial d’aleshores, si es vol
el poeta portaveu a Catalunya, tot i que molts autors no li veien i
convé remarcar-ho, això el preocupava i replicava amb menyspreu als
qui el criticaven. De totes maneres, Espriu també va ser manipulat
perquè ell ho va voler. Espriu era un curós de la paraula. Arran de
la mort del seu amic Baltasar Rosselló-Pòrcel el 1938 li passà
factura. Aquest fet va fer que s’obstinés per aquest tema i sigui
una constant en tota la seva obra.
Si
ens preguntem, en poques paraules què cal saber d’en Salvador
Espriu podem destacar diverses coses, algunes ja les hem tractat.
Escrivia sempre a mà i en majúscules els esborranys dels seus
manuscrits. D’altra banda, trobarem algunes constants en la seva
obra com per exemple: la dialèctica dels contraris al llarg de tota
la seva poesia, per cercar la bellesa de les coses; la seva obra és
regeneracionista amb un sarcasme constant, a l’estil de
Valle-Inclán, per fer-se una mica més entenedor. Espriu parlava
sense embuts, sense pèls a la llengua i criticava a les classes
riques; era un poeta metafísic; mai havia escrit sobre una ideologia
i s’alegrava de practicar el seu art. Si ens haguéssim de quedar
amb tres obres d’Espriu, una de cadascun dels gèneres que va
conrear, els literats recomanen les següents: de narrativa, Ariadna
al laberint grotesc (1935);
de teatre, Primera
història d’Esther
(1948), n’hi ha que conclouen que és la millor obra teatral de
totes les èpoques; i de poesia, La
pell de brau
(1960) per tot el que va representar. Espriu fou un escriptor que va
lluitar contra el franquisme amb les seves pròpies armes,
l’escriptura. Dins dels seus contes s’hi condensa poesia,
imaginació i ironia. Se’l considera un poeta, però era un
narrador frustrat. El partit d’Esquerra va emprar els seus poemes
per fer política. La seva obra era un tot i no presentava fronteres
als gèneres, sovint es difuminaven entre les pàgines. La poesia
lírica que escriu és un reflexió sobre el seu món, el mal, la
solitud, la mort, els humans, compromís cívic amb el país,
nostàlgia pel passat, somni de catalanitat i per la llengua. Espriu
observa les febleses humanes i critica la insolidaritat dels
individus. Tot això ho toca fent ús d’imatges terrenals, com per
exemple, el cementiri, el pi, la barca. Era un autor tant local com
universal. Era un home preocupat per les grans qüestions humanes que
creà el mite de Sinera. Un home compromès amb la cultura catalana i
que intervingué en els moviments col·lectius dels anys seixanta i
setanta. Un home que no començà a pensar en la paraula poesia fins
el traspàs de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, potser per poder expressar
tot allò que portava a dins. El simbolisme de la càbala belluga i
guia l’interior del seus llibres. Era un perfeccionista, refeia un
i altre cop les seves obres. De vegades crític, d’altres irònic o
divertit, comprensiu i sensible amb les debilitats humanes. D’entre
els seus personatges coneguts podem trobar: l’ós Nicolau, la reina
Esther, Crisant Baptista Mestres, Quim Federal, Teresa Vallalta, la
professora Ulrika Thöus, el drapaire Quelo, Tianet, el nen savi,
Salom, el ventríloc que mou els personatges espriuans... per només
citar algunes qüestions que sobresurten de la seva obra o
escriptura.
Quan
ens parla Salvador Espriu no ho fa des de la llunyania, sinó que les
seves paraules segueixen encara vigents avui dia. A Espriu se’l
considera el darrer poeta nacional i millor prosista que poeta, tot i
així té versos que no mereixen ser silenciats:
“Escolta,
Sepharad, els homes no parlen per ser si no són lliures”.
(De
La
pell de brau,
1960)
En
motiu de l’any Espriu es va editar l’obra completa en tres volums
que inclouen la narrativa, la poesia i el teatre i en edició de
butxaca, tres volums molt recomanables i a l’abast del gran públic.
És un bon moment, per reprendre l’obra del savi de Sinera, de les
milers de pàgines que ens va deixar escrites, d’una obra
totalitzadora i marcada per la seva exímia, això si voleu gaudir
d’un bon viatge per l’univers d’Espriu i tot el que l’anella.
Per
finalitzar, m’agradaria recomanar el volum en honor al gran poeta,
Paraula
d’Espriu
(2013) on col·laboren diversos/es autors/es i que edità ARC i del
qual s’extreu el meu petit homenatge a aquest gran autor català de
tostemps:
AMB
ELS ULLS CLOSOS
No
hi ha sol en el redol.
Els
ulls del públic són mortsi.
Amb
els ulls closos
i
escoltant
com
cau la pluja,
pausada,
emperò
rítmica,
m’adono
que retorno
als
versos
de
l’anyorat Espriu,
els
anhelo.
D’uns
versos
que
glossaven catalanisme
per
totes bandes,
de
la pàtria en feren bandera,
de
la mitologia eterna,
dels
mots un poema.
La
Tereseta, l’Ariadna, Mrs Death, Laia, Dr. Rip…
plegats
per Sinera!
Josep
Maria Corretger Olivart
De David
El Xarabaró (1973)
dins la versió definitiva de Les
cançons d’Ariadna.
Josep
Maria Corretger
Juliol-agost
del 2014
(Imatges
extretes de: Edicions 62, Lletra.net, Revista contracultural a
l’abast de ben pocs, google imatges)
.Bibliografia:
-DIVERSOS,
Salvador
Espriu
dins Revista contracultural a l’abast de ben pocs, número 13,
desembre del 2012.
-Diari
Ara,
He donat la meva vida a les paraules. 100 anys de Espriu,
20 de gener del 2013, Barcelona.
-CCBB.
Espriu. He mirat aquest terra. Llibret de l’exposició, 2013,
Barcelona.
-GAILLARD,
Valèria, Deconstruint
la icona,
El PuntAvui, 29 d’octubre del 2013, Barcelona.
-GAILLARD,
Valèria, L’autobiografia
d’Espriu... per fi!,
El PuntAvui, 23 d’octubre del 2013, Barcel.
-PAGÈS,
Vicenç, Espriu
en prosa,
El Periódico, 3 d’abril del 2013.
.Webgrafia:
i
De David
El Xarabaró
(1973) dins la versió definitiva de Les
cançons d’Ariadna.
