L’Antoni Bassas, barceloní i
fill del barri de Gràcia, amb 57 anys i prop de quaranta d’ofici a
les esquenes, recentment ha realitzat un gira de presentació del seu
segon llibre, «Bon dia, són les vuit!» (2018), en el qual ens
relata la seva experiència vital i laboral al capdavant del programa
«El matí» de Catalunya Ràdio durant catorze anys. Sobre aquesta
experiència l’Antoni ja va rendir-se a aquesta tasca: «És un
privilegi poder mirar a la cara de personatges importants».
Aquest llibre està redactat en
primera persona, amb caire memorialístic i a la vegada, és un relat
de país. Però li ha fet respecte realitzar el llibre, tot i
agradar-li escriure, ho ha trobat addictiu, ara bé, és un objecte
que queda i no et pots equivocar amb allò què dius, i com ho
explicaràs, així ho veu l’Antoni.
Si
fem una mica de memòria en la carrera d’aquest destacat periodista
dels mitjans de comunicació catalans veurem que va començar la seva
trajectòria a l’edat de setze anys a Ràdio Joventut,
posteriorment, es llicencià en Ciències de la Informació a la
Universitat Autònoma de Barcelona i als vint anys, entrà a Ràdio
Barcelona, on presentava els programes «Àrea de gol» i «El
contestador», uns mesos després, entrà a l’equip de Joaquim
Maria Puyal, per realitzar les retransmissions dels partits del F.C.
Barcelona a «Futbol en català», fins que al 1985 el programa passà
a l’emissora Catalunya Ràdio. La primera experiència literària
fou «A un pam de la glòria. 11 anys de Barça» (1992) on glossava
el seguiment del F.C. Barcelona durant onze temporades. En total
n’estigué encara tres més, fent un total de catorze, al costat
del mestre Puyal. Però l’Antoni tingué l’oportunitat de la seva
vida. Havia de substituir durant sis mesos en Josep Cuní a «El
matí» de Catalunya Ràdio, ja que, aquest volia tenir un any
sabàtic. I no foren sis mesos, sinó que, foren catorze anys al
capdavant del programa, amb realitzant un periodisme de qualitat.
Sobre l’èxit d’aquest programa Bassas va dir: «Els programes
del matí estan al centre de l’escenari, tenen molta audiència».
Al final va haver de competir pel lideratge radiofònic amb el seu
excompany, que ara estava a Com Ràdio. Bassas va aconseguir
entrevistar a homenots com el Dalai Lama, Woody Allen o Mikhaïl
Gorbatxov, alhora, un programa que es va emetre des de diverses
ciutats d’arreu del món. L’Antoni també va ser el creador del
programa «Alguna pregunta més?» (APM), pel qual fou mereixedor
d’un Premi Ondas el 1997. I arribem al 27 de juny del 2008, data en
què va deixar de realitzar «El matí» per desavinences amb la
direcció sobre la seva renovació de contracte, deixant el llistó
ben amunt, i acompanyat de catorze anys de lideratge d’audiència.
Emperò, l’Antoni continuà col·laborant en programes de Catalunya
Ràdio com «El suplement» o «El club de la mitja nit», on encara
avui podem escoltar les seves reflexions.
Bassas
durant la presentació del llibre guardonat amb el Premi Josep Pla de
novel·la del 2018 va comentar: «La ràdio ha perdut el centre de
l’escenari. Ara tot està més repartit», premsa, xarxes socials,
tuits, hi tenen molt a dir... Posteriorment, després de finalitzar
l’etapa al capdavant de «El matí» Antoni Bassas va ésser
corresponsal de TV3 a Washington durant quatre llargs anys. A aquest
home de les ones radiofòniques l’èxit li va començar a venir
gràcies a Joaquim Maria Puyal, que li va oferir un programa de
televisió que durà tres anys, i del qual en fou el guionista,
parlem del recordat «Tres pics i repicó» (1988-1991), i gràcies a
aquest fet i a la popularitat de la Vicenteta, va poder entrevistar
el president de la Generalitat de Catalunya, com explanà. D’entre
les seves participacions televisives podem trobar: el programa de
debat «Polèmic» (1992-1993), o treballar com a guionista a «El
joc del segle», «La Lloll» o «El show de la Diana». A més
codirigir i presentar «Aquest any cent!» (1999), programa sobre el
centenari del F.C. Barcelona i que li valgué el Premi al Millor
Periodista Esportiu de l’any; «A contracorrent» (2003) un
programa d’entrevistes, del qual n’era el director i presentador;
la col·laboració a «El club» (2006-2009) amb Albert Om, o a «El
convidat» (2010), tots dos repetint de nou. El 2001 Bassas rebé el
Premi Nacional de Periodisme atorgat per la Generalitat de Catalunya
per la seva trajectòria.
Sobre les entrevistes que ha
portat a terme, l’Antoni explanà: «No és el mateix entrevistar
un jugador si ha guanyat o ha perdut un partit, cal preparar el to i
les preguntes», una píndola de periodisme receptada per ell. En els
darrers mesos, la gent li demana fer xerrades sobre les relacions
entre Catalunya i Espanya, pel fet d’haver estat davant del
programa «El matí» i d’haver conegut de primera mà
l’actualitat. Però l’activitat periodística de l’Antoni la
podem continuar llegint a les pàgines del diari Ara, on escriu una
columna setmanal des dels seus orígens, atès que, en Carles
Capdevila li proposà el treball i com glossà en Bassas, hi exerceix
la tasca periodística des del part de la publicació.
Durant la presentació del llibre
l’Antoni va parlar sobre el risc que comporta realitzar bé la
feina, arriscar-se i rebre amenaces per fer saber allò verídic,
fent referència a l’Anna Politkóvskaya (1958-2006) que fou
assassinada a l’ascensor del pis on vivia a Moscou per ésser
crítica amb el règim de Vladímir Putin. En un temps, en què
Rússia estava immersa en una guerra civil contra Txetxènia. D’ella
en parlà amb admiració, atès que, informava amb valentia. Segons
l’Antoni, amb ella va realitzar la millor entrevista, la que
s’emportarà en la memòria el dia que se’n vagi d’aquest món:
«Els periodistes sempre busquem referències, inspiracions». Quan
se li va preguntar per la pitjor entrevista al llarg de la seva
carrera periodística, i tractant d’evitar dir-ho, per no entrar en
compromisos, finalment, glossà que fou al cantant Rafael, que es
presentà a la ràdio per presentar el seu concert a Barcelona i que
la finalitzà a la segona pregunta, ja que, portava una bona turca.
Quan se li va preguntar per l’1
d’octubre, explanà que votaren més de dos milions de persones, i
que: «El periodista té un punt de vista, no és escèptic. Si el
periodista fa bé la feina, és crític»; «No podem deixar que ens
culpabilitzin per tenir il·lusions i un sentiment nacional propi».
Tanmateix, està d’acord en què el periodista intel·ligent és el
que sap el que calla, tot i no ocultar la veritat a la societat que
vol aprofundir en el tema. El silenci també pot ésser útil si
s’administra bé.
Recomanà ésser objectiu, però
veu el periodista com un subjecte, per tant, subjectiu: «És labor
del bon periodista aplicar criteris objectius i acostar-se a la
realitat. La mirada subjectiva està bé, però cal explicar el
perquè, la mirada pròpia, interpretar el que ha passat, això és
ser periodista. La suma de tots els diaris seria la veritat. Seguir
una línia editorial», fent menció a la cita de l’enyorat
Salvador Espriu, ho trobem en el personatge de l’Altíssim dins de
l’obra teatral «Primera història d’Esther» (1948) quan ens
diu:
«Penseu que el mirall de la
veritat s’esmicolà a l’origen en fragments petitíssims, i cada
un dels trossos recull tanmateix una engruna d’autèntica llum».
Una cosa que li sobtà és el
president dels Estats Units, Donald Trump, explanà que diu el que
pensa i a més guanya les eleccions, cosa realment complicada
d’aconseguir. De la seva trajectòria per les ones radiofòniques
comentà que era com una condemna llevar-se d’hora per estar a les
cinc del matí a Catalunya Ràdio i justament, dues hores després,
en primera línia de combat, davant dels micros, al davant del país.
No tot fou positiu durant els quatre anys en què treballà com a
corresponsal a Washington, s’hi desplaça amb tota la família, i
això va fer que dos dels tres fills decidissin quedar-se allà per
treballar. Un dia rebé una trucada en què havia de desplaçar-se a
cobrir el terratrèmol d’Haití al 2010, cosa que l’impactà
fortament, va haver de traslladar-se allí d’urgència, d’un dia
per l’altre i quan pogués, al país més pobre de l’Amèrica
llatina, un encàrrec de darrera hora. Onze dies de treball intens i
amb un retorn d’un fort impacte personal, muntanyes de cadàvers,
un infern, i on el metge abandonava l’individu mig moribund en
favor del més necessitat. D’aquesta experiència l’Antoni
explicà: «Em va impactar viure en primera persona un terratrèmol
de 6’2 a l’escala de Richter». És un capítol que tot i estar
fora de la seva experiència al programa de Catalunya Ràdio, va
decidir incloure per tot allò viscut i que marcà la pròpia vida.
Tancava el cercle.
Una anècdota que glossà al
llibre és que un dia esperant davant d’un hotel va veure l’actriu
Jodie Foster que cercava un taxi, i ell li demanà si podien fer-se
una fotografia plegats, com un seguidor més, i en l’interior de
les pàgines la podreu visionar.
A
l’Antoni l’incomoda que l’etiquetin de nacionalista, ell
realitza la feina periodística de la millor manera, unes vegades amb
més encerts que d’altres, però amb afany de superació, sense
prendre partit en una banda o una altra, tot
i les suposicions.
Sobre això deixà anar: «Els polítics s’enfaden amb els mitjans
de comunicació quan no els poden controlar. No sempre hem fet bé la
nostra feina. Hem estat posats a prova». Quan
els altres partits polítics no estaven d’acord amb el que
escoltaven per la ràdio, van espavilar-se a crear d’altres
emissores: Com Ràdio, Rac 1... També
recomanà
escoltar i visionar la mateixa notícia en dos mitjans diferents,
perquè «donen més cops les mentides que els cops». Responent a la
pregunta d’un assistent a la presentació del llibre sobre quin
altre títol li posaria al volum editat, sense dubtar-ho un segon
digué: «Aquí va un tros de la meva vida!». Així va
finalitzar la presentació del llibre «Bon dia, són les vuit!»,
unes
memòries i vivències viscudes en primera persona a la ràdio, d’un
periodista talentós de les nostres lletres
i que és tot un plaer escoltar-lo parlar, incloent
el seu sentit de l’humor tot
i endarrerir-se trenta-set minuts per culpa del trànsit,
mai
serà una pèrdua de temps, perquè escoltant
tan sols un minut a l’Antoni Bassas ja aprens molt. D'una vida estretament lligada als mitjans de comunicació i com no, al F.C. Barcelona. Com diu la gent
gran, una veritat com un temple! Moltes gràcies Antoni per la teva
cerca
de l’objectivitat
i
el teu esperit crític, aquí rau el virtuós periodisme.
Josep
Maria Corretger Olivart
Novembre del 2018
(Crèdit
fotogràfic: Mónica García)
(Imatges
dels llibres: Todo colección, Destino)
(Fotografia
del Camp Nou: F.C. Barcelona)
!!EXERCICIS:
1. Presenta breument el
periodista Antoni Bassas.
2. Com vas conèixer Antoni
Bassas? Si és el cas, quin programa vas veure o escoltar en el qual
participava? Què et va semblar?
3. Una de les referències
dins del món periodístic d’Antoni Bassas fou Anna
Politkóvskaya, qui era i per
què?
4.Com definiries què és un
periodista? Trobes que és una professió arriscada?
5. Estem influïts pels
mitjans de comunicació orals i escrits? Per què? Penses que els
mitjans influeixen els oients? Per què? Què hauríem de fer per
tenir una visió més àmplia?
6. Si has llegit algun dels
dos llibres editats per Antoni Bassas, glossa’n una breu ressenya.
7. Entra a la pàgina web del
diari Ara, cerca un article periodístic d’Antoni Bassas i
comenta’l. Si algú ha participat en aquest exercici, no pot
repetir-se el mateix article.
8. Si haguessis de quedar-te
amb un mitjà de comunicació, amb quin et quedaries i per què?
Premsa escrita? Televisió? Ràdio? Xarxes socials? Per què? Raona
la teva resposta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada