Santiago Rusiñol, el teatre català i el modernisme? " (3). "L' alegria que passa". Adreçat als de literatura catalana

 

L’ALEGRIA QUE PASSA. L’OBRA I L’ART TOTAL

.Enric Morera volia crear un teatre líric català. Combinava temes de la tradició catalana amb un teatre musical innovador. S’enfrontava a la sarsuela i la música de flamenc i castanyoles.

.Rusiñol va partir de la tradició costumista, però hi va adoptar les idees del decadentisme i del simbolisme i un concepte d’ art total que incloïa cors i la música del seu amic.

.L’autor havia fet excursions per Catalunya amb carro i a “L’alegria que passa”, és un carro el que transporta un petit circ. En l’obra hi trobem miralls que transfiguren les experiències i vivències que l’autor ha interioritzat.

.Al tercer article que va escriure Rusiñol a Borredà, editat a La Vanguardia el 28 de juliol del 1889 va trobar un petit circ que anava amb carro. És descrit amb un cert patetisme, amb personatges miserables, amb pallassos que feien plorar més que no pas riure. El petit circ és un motiu que apareix a diverses obres de Santiago Rusiñol.

.Miquel Utrillo relaciona el personatge de clown amb un pallasso real que va conèixer l’escriptor.

.a “L’alegria que passa” es veu el simbolisme del rebuig que l’artista sent per la seva pròpia societat. Segons Josep de C. Laplana, la idea de l’escriptura d’aquesta obra té el seu origen d’una anada improvisada a la població de Brolle, quan era a París. El pintor es va sentir atret per l’indret i va voler tornar-hi per pintar amb Ramon Casas. A prop de la fonda on s’allotjava hi va trobar una colla de saltimbanquis amb qui va confraternitzar i li van explicar la seva vida aventurera i alhora plena de mancances, com succeïa al personatge de la Zaira de l’obra.

.Rusiñol estava tocat per la ruptura amb Lluïsa Denís, i tot per aconseguir la seva fita, ésser un artista i que també ha desobeït l’avi un cop mort. D’aquí que aquest fet apareix transfigurat a l’obra, primer en forma de tensió entre el pare i el fill per un casament acordat i sense amor, i després, entre el poble i la comitiva del circ, que és rebutjada pels vilatans al final de la representació.

.Les trobades amb pallassos i saltimbanquis a Alpens, a Borredà, a Brolle, o a Sitges ens demostren una predilecció de l’artista per aquesta mena de gent de vida artística ambulant i ben pocs diners a la butxaca. Els va reflectir en articles i en obres teatrals, o en pintura, en pintar “Carro de bohemis” (1889). Rusiñol no els idealitzava, sinó que s’hi fixa perquè hi comparteix inquietuds artístiques i han hagut de sacrificar-se molt, com li passà a ell mateix per ser un artista.

.“L’alegria que passa” marca un abans i un després en el teatre català que venia del romanticisme i del realisme per donar forma al modernisme teatral. L’obra acompleix el desig d’Enric Morera d’anar consolidant un teatre líric.

.Josep Pla comentà que Rusiñol va agafar el conjunt d’idees que circulaven entre les elits modernistes i, amb intuïció comercial, les va presentar amb vocació al gran públic.

ESCENES i ARGUMENT

.L’obra descriu l’arribada d’un petit circ a un poble i la seva representació, que acaba amb un enfrontament entre el públic i els artistes. La ruptura té una significació simbòlica. La Zaira, la ballarina, s’ha enamorat d’en Joanet, un noi amb aspiracions artístiques, fill de l’alcalde. Però l’alcalde ha promès el seu fill a una altra noia. Al final de l’obra la Zaira rebutja la moneda d’en Joanet quan els artistes recullen les propines, i això provoca la ira de la gent, que els foragita de la vila. El clown condemna el poble. Els mots prosa i poesia adquireixen durant el modernisme un sentit figurat: la prosa representa la vida rutinària i avorrida, i la poesia és el viure artísticament.

.L’obra fou escrita en un acte dividit en deu escenes. LA majoria de les escenes acostumen a presentar dos personatges que contrasten sentiments o punts de vista. Les quatre primeres presenten la situació. A la cinquena arriba la tropa i a la sisena en Joanet parla amb el cap de colla, el clown. A l’escena setena apareix la Zaira i inicia la seva relació plena d’afinitats amb en Joanet. En la vuitena Cop-de-puny trenca brutalment aquesta relació entre la Zaira i el Joanet, que no arriba a materialitzar-se del tot perquè els separa amb violència. Les escenes novena i desena constitueixen el desenllaç. A la novena la troupe fa la seva representació. A la desena són expulsats quan la Zaira llença la moneda que li dona en Joanet. Això comporta dues interpretacions:

Ella se sent ofesa perquè esperava l’eclosió d’un amor i no la caritat d’una moneda i també, una de més simbòlica: l’artista que rebutja la caritat d’una societat que no l’entén. El cant dels ferrers conclou l’obra fent referència a la vida monòtona del poble.

ESCENOGRAFIA i PERSONATGES

.Les acotacions de l’autor van molt més enllà d’allò que és real. Constantment fa referència a l’ensopiment, al tedi, a la pols. Treballen el clima de les suggerències de l’obra i l’acosten al simbolisme. Les cançons reforcen aquestes sensacions.

.Sembla que Rusiñol va treure el personatge del mico que tenia a casa seva. S’inspira en la mona Marianna que tenia a Sitges.

.El motiu del cavall també aparegué en un article de Rusiñol del 23 de juny de 1889. Perquè el considera un mitjà de transport ideal. Per tant, hi ha una sèrie d’animals, objectes i personatges als quals va recorrent en un marc costumista i que extreu del seu entorn immediat i dels seus viatges.

.La Zaira personifica la poeticitat que cerca l’artista modernista. Aquest artista apareix desdoblat a l’obra en el Clown, que representa la llibertat artística, i en el Joanet, que aspira a aquesta visa i no gosa a adoptar-la, però que s’enamora de Zaira i somia en aconseguir-la.

La Zaira es troba oprimida per la brutalitat de Cop-de-puny, l’artista que exhibeix la seva força en les representacions del circ, i fa palès al lector tota la pobresa material i les privacions que arrossega. Potser perquè Rusiñol havia estat a París amb la bohèmia més pobra, d’aquí que ens presenti aquesta vida com a ideal, però també és conscient de les limitacions que representa i que exposa a través de la Zaira. L’ideal d’una vida artística no es materialitza en cap dels dos personatges.

.Maria Rusiñol, filla de l’artista, digué que Clown és qui realment representa l’autor. Personifica la concepció intel·lectual de l’autor i representa l’ésser privilegiat, en una constant recerca d’un ideal.

.El poble, interessat per la representació del circ, i foragitador de l’artista quan la Zaira passa la safata al final de la representació i Joanet és l’únic a posar-hi una moneda. La gent i la mesquinesa es fonen en un tot, tal i com Ibsen havia exposat a “Un enemic del pbole”. La massa per als modernistes és sinònim de manca de voluntat i d’ideal, és animalitat.

.Rusiñol es troba entre la minoria que es va poder professionalitzar com a pintor i escriptor. En fer arribar els aires d’innovació des de París, foren molts els que no el van entendre. El seu èxit aclaparador es va produir com a pintor de jardins i de la natura, uns temes als quals el públic ja estava més acostumat i podia comprar sense ofendre’s.

.Mai no va renunciar a la seva individualitat. No va dubtar a criticar allò que no li semblava bé. Defensava amb passió i fermesa la sinceritat del creador.

.Rusiñol va crear l’arquetipus del burgès català i ho va fer amb instint literari, perquè el referent que ell tenia i coneixia bé, era el d’un avi propietari d’una fàbrica que a l’obra apareix transfigurat en un botiguer de vetes i fils, proper a les classes populars.

.Lentament, anava sorgint un enfrontament social que va portar al pistolerisme posterior a la Primera Guerra Mundial (1914-1918), i que finalment va portar a la Guerra Civil (1936-1939).

LA PARÒDIA

.El cant dels ferrers parodia les cançons del género chico del teatre castellà.

.Ironitza sobre com els catalans pronuncien el castellà: transforma la jota castellana en ka. També escriu les vocals castellanes a, e, pronunciades en forma de vocals neutres: estrella à astrella.

.El poble que fa de públic s’ofèn quan veu la Zaira rebutjant la moneda d’en Joanet, perquè no està al corrent de l’amor entre els dos joves i la gent ho veu com un menyspreu que no és perdonat. L’artista és marginat per una societat que no el comprèn.

.Es burla dels gèneres de teatre popular com el género Chico, critica la incomprensió de la societat i de la mateixa classe a la qual pertany, perquè no permet als seus joves una actitud més decadentista

.També podria mostrar una actitud decadentista, perquè Joanet no pot realitzar els seus somnis i romandrà al poble per casar-se amb la noia que li ha estat assignada.

.La crítica va rebre bé la fusió dels elements teatrals amb la música i la plasticitat escènica. Hi veien la idea del teatre wagnerià.

ELS PERSONATGES i EL SIMBOLISME

.En Joanet representa el deler d’una vida artística. En Cop-de-puny, la força i la brutalitat masculina. La Zaira simbolitza el temperament artístic i sensible, però també la dissort d’una vida immersa en la pobresa que tem tot artista lliurat a l’art. La Zaira es troba sota l’opressió del personatge més forçut del circ, en Cop-de-puny, personatge rude, insensible i masclista.

.Cop-de-puny és l’agent provocador de la tristesa i la desesperança de Joanet. Un ésser que es complau en la seva pròpia violència. Darrera seu s’amaga la sensibilitat d el’artista modernista oposada a la brutalitat de la vida que representa en Cop-de-puny.

.La relació entre la tristesa i l’alegria construeix un símbol a partir del sentiment que s’intueix entre les relacions dels personatges. També té vincle amb el pensament filosòfic d’Henri Bergson: el temps és breu i efímer i l’alegria no té durada, és un sentiment que no es pot retenir.

L’ARGUMENT I EL CONFLICTE DE L’ARTISTA MODERNISTA

.L’artista modernista concep l’art com una religió i l’artista com un sacerdot de l’art, com un místic de l’activitat artística que aspira a ser un heroi seguit per tota la societat, a sacsejar-la i transformar-la. El protagonista de “L’alegria que passa” es veu abocat a un casament d’interès quan el que el tempta és la vida artística, que veu personificada en el circ ambulant que arriba al poble. Aquesta concepció mística de l’art és una reacció contra el positivisme. Ralph Emerson és el primer que va parlar sobre la mística de làrt. L’artista ha de ser un referent, concep la vida en contra de la insensibilitat, de la prosa, de l’avarícia i la insinceritat.

.A l’obra es plantegen dos pols antitètics. Sublima de forma simbòlica les sensacions dels més de deu anys del Rusiñol adolescent i jove confinat en una oficina, sense poder lliurar-se a la seva vocació artística. També reflecteix els anys de lluita per a la seva acceptació social com a artista.

.El sainet i la farsa que també es representaven en aquella època van ajudar l’autor a afinar el seu sentit de l’humor. L’artista ha de somoure la classe a la qual pertany, que considerava que estava adormida. En les biografies personal de Rusiñol i de Maragall el conflicte entre l’individu i la societat, tan típicament modernista, es concreta en la lluita perquè les famílies respectives acceptin la seva vocació artística. En el cas dels escriptors: poder viure professionalment.

.Rusiñol fou un dels pocs autors on la professionalització a través del públic realment fou assolida. Ara bé, en l’obra “L’alegria que passa”, aquest èxit encara no s’havia consolidat, sinó que tot just començava.

.És necessari que l’avi patern Jaume mori per tal que Rusiñol pugui realitzar el somni de dedicar-se completament a l’art. La seva dona Lluïsa també se sent seduïda per la vida artística, emperò, no li agrada que Rusiñol abandoni els negocis familiars amb una filla acabada de néixer. La sogra s’hi oposa. Aquí s’originarà el trencament del matrimoni. L’artista fuig a París, a la recerca de l’art. El seu germà Albert i la seva dona s’encarregaran dels negocis familiars. És dins d’aquest context que s’entén el final dramàtic de l’obra.

.”L’alegria que passa” no expressa el que Rusiñol realment va fer, sinó els anys de frustració anteriors. D’aquí que l’obra finalitzi amb una derrota: el protagonista no marxa amb la noia del circ, es casarà amb l’altra noia que li han indicat, no exercirà d’artista. Per un altre costat, els artistes del circ rebutgen l’almoina dels vilatans, la menyspreen i se’n van.

.”L’alegria que passa” i “L’auca del senyor Esteve” són dues cares de la mateixa moneda, perquè a l’auca el net de la botiga de vetes i fils del barri de la Ribera pot arribar a assolir la condició d’artista amb la mort de l’avi, que li pagarà els marbres de les seves escultures. És el que acaba produint-se en el cas de Maragall i Rusiñol. En la primera de les dues obres es manifesta la màxima tensió entre el jove amb aspiracions artístiques i la família i la societat, a la segona es reconcilien: és la vida de treball de l’avi la que obre la possibilitat de materialitzar el somni, i aquesta possibilitat es produeix finalment, amb la mort de l’avi a l’auca.

EL DESENLLAÇ DE L’OBRA

.Rusiñol es presenta com un escriptor de la dominació i la violència. Aquesta violència apareix personificada en la figura de Cop-de-puny contra la Zaira o pel poble que expulsa la tropa de circ. També ho trobarem en d’altres obres de manera centralitzada com ara “L’hèroe”.

.La ideologia modernista s’imposa sobre el que seria la lògica de la narració. L’espectador ha empatitzat amb la Zaira i en Joanet, que són personatges oprimits: en Joanet per la vida grisa i segura que li prepara la seva família; la Zaira per les mancances materials i la manca d’afectes segurs en la seva vida d’artista ambulant. En Joanet no es troba sotmès a la brutalitat física com la Zaira, però no troba la manera d’ajudar-la i pateix el turment psicològic que implica haver de cedir a uns pares que l’obliguen a un matrimoni sense amor. La Zaira desitjaria una vida amb més seguretat i amor. Ell, en canvi, voldria una vida amb un amor de debò i més llibertat i més aventura.

.Rusiñol no desitja esperonar l’idealisme romàntic tal i com va fer Àngel Guimerà, i clou el primer acte de manera abrupta. Vol denunciar l’empresonament vital en què es troba ell mateix quan vol realitzar la seva vocació artística essent fill de propietaris.

.L’obra “Un enemic del poble” d’Ibsen dona el marc a tota aquesta problemàtica perquè allà el conflicte és entre tot el poble i una única persona. El doctor Thomas Stockmann denuncia que les aigües del balneari, que és la font principal  d’ingressos al poble, esdevenen un problema perquè estan contaminades. Els habitants del poble intenten amagar aquest fet perquè no volen perdre la feina i els beneficis que els dona el balneari. El doctor es queda sol denunciant-ho i ha de marxar finalment del poble. Els interessos econòmics dels vilatans acaben passant per davant de la salut pública i esclafen l’honestedat del doctor.

.El sentiment és el mateix en totes dues obres: la societat esclafa l’individu.

 

N.B. Comentaris i lectures a l'entorn de l'obra:

https://www.youtube.com/watch?v=H_maxHdhOk8

https://www.youtube.com/watch?v=z-J0wmOrSSI

https://www.youtube.com/watch?v=BY-c8iHt5_k

https://www.youtube.com/watch?v=uqgK1K_9B7I

https://www.youtube.com/watch?v=4ecsz0I-mR0

https://www.youtube.com/watch?v=VIVETD8hG8U

https://www.youtube.com/watch?v=iiO4_hD8DOo

 

[Basat en l’estudi introductori de Josep-Francesc Delgado, inclòs a RUSIÑOL, Santiago, (2021). “L’alegria que passa”, Edicions del Roure de can Roca, La Garriga]

(Imatges extretes de: Gent d’Alpens, Il·lustració: Ramon Casas)

 

EXERCICIS:

1. “L’alegria que passa” va marcar un abans i un després dins del teatre català? Per què?

2. Per què Rusiñol decideix finalitzar l’obra de manera tràgica?

3. Quin era el conflicte de l’artista modernista?

4. Rusiñol parodia un gènere, quin i per què?

5. Esmenta les principals influències que trobem en “L’alegria que passa”.

6. Al llarg de la seva trajectòria com a autor teatral, en Rusiñol va ser xiulat més d’una vegada, emperò, finalment va aconseguir triomfar. Com ho va aconseguir?

7. Podem considerar “L’alegria que passa” una obra total? Per què?

Conte amb valors: "El llaurador i la providència". Adreçat a tothom

 

Un llaurador que estava treballant als seus camps, obligat pel calor i el cansament, s’aturà a reposar i s’assegué davall d’una alzina. Allí, recolzat al tronc de l’arbre, contemplava agraït els seus camps i els fruits i verdures que aquests li donaven: melons, carabasses, cogombres, tomàquets, taronges... Tanmateix, per a si mateix reflexionava i es preguntava per què la providència havia posat l’aglà, que és el fruit de l’alzina, en un lloc tan elevat, inabastable i bonic.

-“No seria millor que els melons i les carabasses pengessin també dels arbres? Així no m’hauria d’acotxar a recollir-los...”, medità. Mentre estava capficat en els seus pensaments, un aglà caigué de l’arbre sobtadament i li colpejà el nas. I llavors digué:

-“Caram! Si en lloc d’un aglà m’hagués caigut un meló o una carabassa, m’hagués quedat sense cap. Emperò com que havia estat un aglà, em fa una mica de mal el nas, però segueixo viu”.

I és que la naturalesa, com demostra aquesta faula, és sàvia, i sempre ens recorda que tot en aquest món compleix una funció i té un propòsit. Així que, en lloc d’intentar canviar-lo, hauríem de pensar en com traure el millor profit de tot allò que ens envolta.

(Conte traduït de la revista «Pronto»)

(Traducció: Josep Maria Corretger)

(Imatge extreta de: Shutterstock)

EXERCICIS:

1. Realitza un resum d’aquest conte amb valors.

2. Subratlla el mot correcte de les següents parelles:

Calabassa / carabassa;     alzina / alcina;      repengessin / repengesin;    bellota / aglà;

Inabastable / inalcanzable;    recolçar / recolzar;    estaba / estava.

3. Escull cinc mots de color blau i escriu un sinònim.

4. Què és la providència a la qual fa referència el conte?

5. Quina és l’actitud del llaurador davant del treball?

6. Cerca un camp semàntic que englobi paraules que apareixen al conte.

7. Aporta diferents adverbis que apareguin al conte i tipifica’ls.

8. Reflexió ortogràfica: comenta per què el mot en cursiva s’escriu separat.

-Tanmateix, per a si mateix reflexionava i es preguntava per què la providència havia posat l’aglà.

9. Pensa i aporta un altre títol possible per a aquest conte amb valors.

10. Fòrum: t’ha passat alguna vegada que t’has sentit més gandul/a com el llaurador que apareix al conte? Per què? Com ho has resolt?

 

 

Santiago Rusiñol, el teatre català i el modernisme? (2). Adreçat als de literatura catalana

 

1893-99. ANYS DE CONSOLIDACIÓ

.El 1893 Rusiñol viatja amb Raimon Casellas a París. Allí entren en contacte amb l’obra del màxim exponent del teatre simbolista, l’escriptor belga Maurice Maeterlink, i també descobreix la música del compositor impressionista francès Claude Débussy.

.De París es van emportar “La intrusa” (1890) de Maeterlink i la van fer traduir a Pompeu Fabra per estrenar-la a Sitges el mateix 1893, el dia que es va inaugurar el Cau Ferrat, una casa-taller on l’artista pogués realitzar la seva vocació i compartir-la en un terreny propici. Si els Quatre Gats de Barcelona era el punt de reunió dels artistes, el Cau Ferrat fou l’emblema del modernisme.

.Pel Cau Ferrat hi van passar la majoria dels artistes de l’època i fou el catalitzador de les Festes Modernistes i del viure poètic i creatiu. Un refugi per a la nova manera de viure, un país dins del propi país. Per això, en morir el 1931, Rusiñol va llegar-lo als sitgetans.

.Rusiñol creu que l’art ha de transmetre més sensacions o impressions que conceptes.

.El 23 d’agost del 1892 es realitza la 1a festa modernista. Es fa una exposició artística i una sessió a porta tancada on Caselles escarneix els homes de la Renaixença.

.El 10 i l’11 de setembre de 1893 fan la segona festa modernista. El dia 10 representen “La intrusa” de Maeterlink precedida d’una vetllada musical d’Enric Morera. Opten per Maeterlink com a contrapunt a Ibsen, divulgat per l’Avenç. És una obra molt menys reivindicativa i social que la d’Ibsen, ja que la intrusa és una presència intuïda i no és cap altra cosa que la mort.

.Joan Maragall qualifica de bellesa trista algunes de les obres pictòriques de Rusiñol. En la literatura, en canvi, apareixia més el Rusiñol humorista, que s’entretenia escrivint a les nits quan la manca de llum li impedia pintar.

.Raimon Casellas i Santiago Rusiñol van intervenir en “La intrusa”. Rusiñol s’encarregava també de l’escenografia. L’obra va desagradar als cercles culturals més tradicionalistes.

.Rusiñol va argumentar les noves idees als seus discursos de les festes. Atacava la moral burgesa que considerava indiferent a l’art, una burgesia que veia com a una classe mercantilista i materialista amb poca sensibilitat.

.Es requeria una revolució espiritual i qui podia donar-la per al pintor era l’art.

.Rusiñol va intentar sacsejar la nova burgesia catalana del segle XX, enriquida amb gustos de la menestralia.

.L’autor començarà a pintar els jardins que el van enamorar i li semblaven l’expressió màxima d’una bellesa sovint decadent, i que també el van fer ric. En literatura adoptarà el simbolisme ràpidament i també l’abandonarà a aquesta velocitat.

.Itàlia era la meca dels pintors. La pintura italiana el va ajudar a aprofundir en els seus ideals simbolistes, ja que mostraven una naturalesa ordenada i decadent a través dels jardins.

.El 4 de novembre el 1894 té lloc la tercera festa modernista. Realitzen una processó per traslladar dos quadres del Greco des de l’estació fins al Cau Ferrat. Després, fan un gran dinar i una vetllada literària decadentista i pre-rafaelita on es premien pintures. Maragall hi llegeix les “Estrofes decadentistes”. Rusiñol realitza un discurs sobre la puresa de l’artista.

.El 1895 Rusiñol va fer un viatge a Granada que el va dur a aprofundir en el prerafaelitisme i el simbolisme decadentista. Allí hi va escriure “Oracions”, el primer llibre de poemes en prosa de l’àmbit peninsular. Trenta-dos poemes de temàtica profana al voltant de l’art que Miquel Utrillo il·lustra i Enric Morera hi fa anotacions musicals. És el concepte d’art total interdisciplinar. Rusiñol hi persegueix el benestar de l’esperit que creu que només podem trobar en la natura.

.El 1896 al discurs que fa als Jocs Florals de Granollers, va palesar l’abandonament del naturalisme en favor del simbolisme, el decadentisme i l’espiritualitat. En aquests anys aprofundeix més en la mística de l’art per l’art i l’artista modernista i identifica la seva miastat amb el poeta Jacint Verdaguer.

.A la quarta festa modernista de Sitges, el febrer de 1897, va tornar a col·laborar amb Enric Morera. Va escriure sota la influència de l’estètica decadentista, “L’alegria que passa” (1897). S’hi va representar “La fada”, un poema simbolista de Jaume Massó musicat també per Enric Morera.

SANTIAGO RUSIÑOL i LA MORFINA

.Després de deu anys sense parar d’escriure i de pintar, així com també de viatjar, Rusiñol patia una necrosi del ronyó i una artrosi reumatoide. Motius que el van fer caure completament en l’addicció a la morfina per fer front als dolors.

.Mentre fou a la clínica, es va fer la darrera festa modernista a Sitges. S’hi representà “L’alegria que passa” i dues obres més D’Ignasi Iglésias. Joaquim Nin interpretà composicions musicals de diversos autors.

.La morfina era una droga de moda a finals del segle XIX. A causa d’una caiguda a París que li va afectar el ronyó l’any 1890. Calgué hospitalitzar-lo. El metge va donar el pitjor pronòstic. Tots els seus amics es van reunir amb ell a l’habitació. Passaven el mal moment bevent absenta, beguda alcohòlica. Tothom estava begut l’endemà al matí s’adonaren que Rusiñol havia sortit del perill.

.Lluïsa Denís tenia por que el grau de dependència de la morfina de Rusiñol acabés amb la vida de l’artista. Ella no havia deixat d’estimar-lo malgrat els desacords que havien motivat la seva separació. Anteriorment, hi havia hagut intents de reconciliació que l’autor va defugir.

.En veure un dia a Lluïsa al Cau Ferrat, Rusiñol li digué que no tenia cap dret a tenir-la al seu costat després de tants anys de separació i que no volia que carregués amb un invàlid. Ella li respongué que en tindria cura i que quan es desintoxiqués podia decidir el que volgués. Ella va llogar un pis a París proper a la clínica del doctor Sollier, on es va desintoxicar. Rusiñol ja no es va separar mai més de la seva dona ni de la seva filla.

.Uns anys després, Rusiñol tornaria a la morfina, però amb menors dosis i a més controlades.

.En el tombant de segle, amb la reconciliació de la família, Rusiñol va abandonar la vida bohèmia. Lluïsa culpava de l’addicció a la morfina de Rusiñol a Miquel Utrillo. Marit i esposa pactaren, dedicar-se a l’art, però no als amics bohemis.

.El procés de desintoxicació de la morfina a la clínica de París va coincidir amb el seu èxit com a pintor a la mateixa ciutat. Va realitzar una exposició a la galeria Art Noveau, especialitzada en pintura simbolista, titulada “Jardins de l’Espagne”.

.Segons la crítica anglesa, cada tela de cada jardí tenia com si fos un retrat, una personalitat pròpia. A partir d’aquell moment, Rusiñol ja no va deixar de pintar jardins: a Mallorca, Aranjuez, Granada... fins i tot, n’estava pintant quan el va atrapar la mort a Aranjuez el 1931.

.En la pintura de Rusiñol les noves generacions veieren una actitud anacrònica.

.L’artista havia trobat la bellesa que tant havia buscat, i ja no la va deixar anar. Els seus escrits, en canvi, van seguir una evolució diferent i van intensificar la sàtira i la crítica social.

.Rusiñol va pintar “La morfinòmana” (1894), on mostra aspectes decadentistes i un cert simbolisme. La morfina estava de moda. Tanmateix, el naturalisme i la seva predilecció pels plantejaments mèdics cientifistes i l’estudi de les addiccions també en serien un motiu per a què representés aquesta tela.

L’OBRA LITERÀRIA: EL TEATRE i LA PROSA DE RUSIÑOL

.La seva primera obra teatral fou “L’home de l’orgue” (1890).

.”El jardí abandonat” (1900), obra simbolista, basada en l’interès pels jardins d’Andalusia i d’Aranjuez.  L’autor la llegí a la sala Parés, emperò, mai es va estrenar a les sales. L’argument relata la filla de la Marquesa, Aurora, d’aspecte decadent que és festejada per dos pretendents. En morir la Marquesa, Aurorà romandrà al jardí, fora del món, en soledat.

.”Cigales i formigues” (1901), reprèn el tema del món prosaic del treball i la feina, oposat al món de la poesia i dels dos tipus d’insectes que en són arquetipus perfectes.

.La majoria d’obres que va escriure en aquest període de temps tenen un el mateix nexe: la lluita de l’artista per afirmar el seu món enfront d’un món material que no li dona espai per viure artísticament.

.”L’alegria que passa” va cloure el conjunt d’obres on predominava el tema de la relació entre l’artista i la societat que reaparegué a “L’auca del senyor Esteve”.

.Dos camins es bifurquen en la seva obra: com a pintor, la temàtica dels jardins, on molts hi veuen una repetició mancada d’originalitat en l’època parisina. Com a escriptor, crearà les obres més mordaces i que el convertiran en un clàssic.

.”Llibertat” és una peça on apareix un personatge d’un altre continent marginat per persones progressistes.

.Josep Pla ens diu que de la seva observació directa nasqué el seu teatre humorístic.

.Per a escriure “Els Jocs Florals de Canprosa” es va inspirar en els Jocs Florals de Granollers i altres certàmens on va participar com a jurat. Va provocar la reacció d’intel·lectuals, polítics, que a més retratava. Caricaturitzava els Jocs Florals, entitat sagrada per La Renaixença. En criticava el tarannà anacrònic i cursi dels integrants d’aquells premis. L’obra també recuperava tècniques del costumisme literari.

.”El pati blau”, narra la relació entre una noia malalta i un pintor. Hi recupera el tema de l’ideal artístic encarnat pel pintor, oposat al món material representat per un home enriquit a les Amèriques.

.A “L’hèroe”, enfoca els mals del militarisme i del colonialisme. L’endemà de ser representada, l’empresa va rebre amenaces anònimes i es van suspendre les representacions. L’obra partia del retorn a casa d’un soldat de la guerra colonial de Cuba i Filipines. Denunciava els valors oficials de l’Espanya que encara es considerava imperial. L’hèroi, distingit per la seva força, en retornar a la seva casa és un inútil i un esclau dels vicis adquirits.

.Rusiñol s’adona que la societat depèn d’aquest exèrcit de persones anònimes que cada dia treballen en feines dures o monòtones.

.“El místic” s’inspira en el cas del poeta i sacerdot Jacint Verdaguer, que fou marginat pel bisbe Morgades, suspès com a sacerdot i reclòs. A l’obra, mossèn Ramon rep les ires del bisbe i del seu secretari. Verdaguer, poc abans de morir, va visitar Rusiñol durant la seva recuperació de l’extirpació de ronyó al pis que tenia a la plaça de Catalunya de Barcelona.

.Rusiñol va estrenar monòlegs: “El prestidigitador” (1903), “Feminista” (1903), “El bomber” (1904), “L’escudellòmetro” (1905).

.A l’obra “L’auca del senyor Esteve” (1907), finalment, l’artista i la societat es reconcilien. El 1909 l’adaptà al teatre, i l’estrenà el 1917, amb un èxit rotund que perdura fins als nostres dies. El títol s’inspira en un gènere molt popular, el de l’auca, un conjunt de vinyetes dibuixades que servien per il·lustrar una història que s’explicava oralment. Ramon Casas en va dibuixar una especialment per a l’obra, i Gabriel Alomar en va escriure els rodolins. L’obra relata la història de La Puntual, una botiga familiar de vetes i fils que Rusiñol situa al barri de la Ribera, el barri de la seva infantesa i joventut a Barcelona. Narra la història de quatre generacions: l’avi, el senyor Ramon, fill de l’avi, el senyor Esteve, fill del senyor Ramon, i en Ramoment, fill del senyor Esteve. Les tres primeres generacions treballen, estalvien i fan prosperar la botiga. En Ramonet és l’alter ego de Santiago Rusiñol, perquè de ben petit que mostra unes inclinacions gens proclius a esdevenir un botiguer: desitja ser escultor. Esteve s’inspira en el seu avi Jaume. L’avi real tenia en el pensament les virtuts apreses a la família: treballar molt, estalviar, invertir i fer créixer el negoci. Esteve simbolitza i essencialitza el seny català, el jove Rusiñol en simbolitza la rauxa, i el Rusiño madur l’ús d’aquesta rauxa per crear, amb un treball constant i tenaç, com la del senyor Esteve.

.Era a París on la literatura i l’art i el lleure es consumien al voltant de les llibreries, sales d’art i els teatres.

.La manca d’entesa entre els artistes i la societat que veiem a “L’alegria que passa” es converteix en un pacte de modernitat a l’auca. Al final de l’obra, en Ramonet serà artista perquè la família li pagarà el marbre, és a dir, el mantindrà.

.Rusiñol va continuar escrivint obres teatrals: “La mare”, “Els savis de Vilatrista”, i d’altres centrades en la farsa: “La llei de l’herència”, “Dol d’alivio”, “El triomf de la carn”, “L’homenatge”, “La lepra”, entre d’altres.

.Reflexionà sobre l’ofici del teatre a: “El teatre per dins” (1910).

.Col·laborà amb Adrià Gual amb una obra de teatre infantil: “El titella pròdig” (1911), teatre de putxinel·lis.

.La tornada a les fórmules del teatre vuitcentista fou criticada per Rovira i Virgili a les pàgines del diari “El poble català”, l’any 1908.

.Rusiñol va participar amb la publicació satírica “L’Esquella de la Torratxa”, amb el pseudònim de Xarau, i des d’allí va atacar l’estètica naixent i classicista del Noucentisme.

.”La Niña Gorda” (1917), explica la vida d’una jove molt grassa. El domador de qui s’ha enamorat l’explota i l’exposa en representacions de circ, però ella té una sensibilitat romàntica i llegeix novel·les d’amor. És la contraposició a La Ben Plantada, ideal de dona classicitzant d’Eugeni d’Ors. Rusiñol va retornar a aquestes dones dissortades i romàntiques, explotades per personatges cruels de circ, com succeïa a “L’alegria que passa”. Rusiñol seguidia fidel als seus plantejaments inicials encara que els joves el critiquessin per anacrònic.

.A partir de la Primera Guerra Mundial va continuar escrivint farses com ara “El pobre viudo” (1916), “A ca l’antiquari” (1917), o “L’acaparador” (1918), entre d’altres. També va escriure comèdies: “El casament de conveniència” (1925), “Miss Barcekibeta” (1930), i alguns drames: “Els nàufrags” (1917), “Les dues filles” (1922).

.”Oracions”, és una obra de prosa poètica on hi apareixen descripcions de la natura.

ELS LLIBRES DE VIATGES

.L’ideal de vida artística de Rusiñol el va portar a viatjar entre 1890 i 1892, i també entre 1893 i 1897. D’aquí que sorgeixi una escriptura biogràfica i una narrativa de viatges.

.Segons Joan Fuster, és en el llibre de viatges on Santiago Rusiñol dona el millor d’ell mateix com a escriptor.

.En les primeres obres hi apareix un artista enamorat de l’art. En les posteriors, un viatge que mira la societat amb ironia descriptiva. Rusiñol va escriure llibres de viatges durant cinquanta anys, en citem alguns: “Impressions d’un viatge al Taga” (1881), “El castell de Centelles” (1882), “Desde mi carro” (1889), “De Vic a Barcelona en bicicleta” (1889), Desde una isla” (1893), o “L’illa de la calma” (1913), el seu llibre de viatges més conegut i traduït.

.En l’obra “El català de la Manxa” (1914), apunta la idea del fracàs de l’artista com a transformador de la societat.

.En aquest període, acabà la seva producció amb un llibre de temàtica diferent: “Màximes i mals pensaments” (1927), un llibre d’aforisme que sintetitza la seva manera de veure la vida i la societat.

LES DARRERES DÈCADES DE L’ARTISTA

.Tant Maragall com Rusiñol van establir acords amb la família que els van permetre de realitzar la seva vocació, no van acabar pas sentenciats a la monotonia, com en Joanet, o expulsats com la Zaira o el doctor Stockmann. No van morir de malaltia per la misèria de la bohèmia negra com Ramon Canudas; ni es van suïcidar, com Raimon Casellas, temorosos de perdre la feina a mans dels joves noucentistes. Trobem una societat que ja dona artistes defensors de la seva vocació i plenament moderns, tot i que la seva professionalització encara no pot realitzar-se ni no els dona guanys. Rusiñol va trobar aquesta professionalització a París.

.Les lletres foren una cosa i l’arquitectura una altra. Els arquitectes sí que van trobar aquesta professionalització. Lluís Millet, fundador de l’Orfeó Català es queixava a les seves cartes a l’arquitecte Domènech i Montaner que s’estava passant de pressupost en les despeses del Palau de la Música i no volia pagar-lo. Aquest darrer va patir per cobrar, però ho aconseguí.

.Amb la literatura aquest procés de professionalització fou diferent, més lent i complicat.

.Rusiñol apostà per una literatura sostinguda i justificada pel mercat. Reivindica un teatre a gust de les majories. Un teatre popular en català amb el qual pogués conquerir el Paral·lel. Així doncs, es va consagrar als gèneres menors, els que li donarien l’èxit: farsa, sainet, vodevil. Com a autor dramàtic va anar desapareixent del mapa, per raons públiques i meditades.

.Rusiñol va saber veure que la migradesa del mercat era un dels grans mals de la literatura catalana. I justament ell, que no necessitava guanyar diners amb els llibres, va defensar que una literatura sense valor econòmic no anava enlloc.

.Vinyet Panyella comentà que els homes del Noucentisme no podien perdonar ni el faceciós i anecdòtic autor, ni el pintor de jardins, al qual s’acarnissaven quan tenien l’ocasió.

.Rusiñol no simpatitzava amb el Noucentisme perquè defensava la llibertat total de l’artista i era enemic de qualsevol cosa que pogués fer la més mínima olor de partidisme o fanatisme.

.Les crítiques sobre la seva escriptura dialectal també amaguen un altre fet: la varietat de la riquesa expressiva i lèxica del seu llenguatge dramàtic.

.Hi ha el rumor que el govern francès li havia comprat quadres durant la Primera Guerra Mundial per agrair-li el seu suport als aliats. No era cert, la compra dels quadres s’havia realitzat molts anys abans i en un article de “L’Esquella de la Torratxa” el van defensar dient que Rusiñol es guanyava la vida com a artista i no com altres que cobraven per diverses bandes de l’administració pública: era una al·lusió directe a Eugeni d’Ors, filòsof i pensador del Noucentisme, el creador del mite de la Ben Plantada.

.Rusiñol creia en l’art fermament, com si fos una religió.

.L’artrosi li afectava els dits, emperò, continuava pintant jardins.

.Com a escriptor fou honest, i creia que el mercat petit era el mal que calia atacar. Es necessitaven escriptors independents i autosostinguts, fora del sou de les institucions públiques.

.La producció dels darrers anys de l’artista assoleix l’objectiu que el final rupturista de “L’alegria que passa” no havia assolit: una conciliació amb la societat i una professionalització a través del públic que el moviment noucentista mai no va assolir.

.L’afecte de la gent per Rusiñol perdura fins als nostres dies. A Sitges, l’Associació del Ram de tot l’any, una entitat fundada el 1932, un any després del traspàs de l’escriptor, procura que cada setmana hi hagi flors al Cau Ferrat i al seu monument en agraïment a l’empremta cultural que deixà a la ciutat. Aquella mística de l’art que va professar sempre va arribar molt més al públic del que ell mateix podia imaginar-se.

.En vida, Rusiñol no va parar gaire temps en un mateix lloc, sempre anava a la recerca d’un ambient o d’un indret on la seva retina pogués copsar la bellesa per poder pintar-la.

 

[Basat en l’estudi introductori de Josep-Francesc Delgado, inclòs a RUSIÑOL, Santiago, (2021). “L’alegria que passa”, Edicions del Roure de can Roca, La Garriga]

(Imatges extretes de: Real Academia de la Historia, Quadre: “La morfinòmana” (1894), de Santiago Rusiñol, Edicions 62, Il·lustració: “Castell de Montsoriu”, 1883, de Santiago Rusiñol, Fotografia: "El Cau Ferrat", Ramon Casanoves )

 

EXERCICIS:

1. Per què creus que Santiago Rusiñol es va posar de la banda del decadentisme?

2. Realitza una cerca per la xarxa telemàtica i comenta com va rebre la crítica del moment el quadre “La morfinòmana”?

3. Explica l’evolució que hi ha entre les obres “L’alegria que passa” i “L’auca del senyor Esteve”?

4. Rusiñol a més d’obres teatrals i de pintar teles, va escriure diversos llibres de viatges. En què s’inspirava per a portar a terme el seu art?

5. A quina bohèmia pertanyia Santiago Rusiñol i per què?

Santiago Rusiñol, el teatre català i el modernisme? (1). Adreçat als de literatura catalana

 VIDA I ANYS DE FORMACIÓ

.Nasqué en una família de sis germans, tres dels quals moriren aviat.

.Als catorze anys va començar a treballar amb l’avi a l’oficina. La mare de Rusiñol va morir el 1881, quan ell tenia vint anys, i el seu pare va morir dos anys més tard, d’aquí que ell quedés com a hereu a la mort de l’avi.

.El seu pare va morir el 1883, temps en què Rusiñol va haver de deixar els pinzells i quadres per evitar discussions amb l’avi, de qui depenia.

.Moltes famílies catalanes de finals del segle XIX encara no acceptaven amb facilitat les inclinacions artístiques dels seus fills.

.Als setze anys va decidir assistir a classes de dibuix i pintura a l’acadèmia del pintor Tomàs Moragas.

.L’avi li donà la formació necessària perquè es fes càrrec de la fàbrica tèxtil de Manlleu, d’on procedia la família, ja que el veia com a hereu pel fet de ser el germà més gran, tanmateix, no simpatitzava amb les inclinacions artístiques d’aquell noi.

.L’any 1886 es ca casar amb Lluïsa Denís i es va instal·lar al pis de la Gran Via de Barcelona. Havien festejat un parell danys, sempre acompanyats per algú de la família que els vigilava com era costum fins fa cinquanta anys. Fruit d’aquest matrimoni nasqué Maria Rusiñol.

.El 1888 Rusiñol va arribar a un acord amb el seu germà per tal que aquest es fes càrrec de la fàbrica, i ell va poder dedicar-se en cos i ànima a la pintura i a l’escriptura.

.Després d’una estada a Poblet per a pintar les ruïnes, ja no va tornar a casa i se’n va anar a fer un viatge en carro per Catalunya amb Ramon Casas. Sembla que va escollir el carro per oposició a les idees del maquinisme i de la velocitat que començaven a obrir-se camí en la societat. L’afany de lucre i el luxe no li interessaven. Fou un gran escèptic i  també ho fou del progrés tecnològic i de l’ideari burgès.

.En finalitzar el viatge en carro en vingué un altre liderat per Ramon Casas i que fou amb bicicleta de Vic a Barcelona.

.El trencament amb Lluïsa Denís fou un daltabaix familiar.

.Rusiñol va ingressar a l’Associació Excursionista Catalana i més tard a la Joventut Catalanista. Començà a escriure llibres de records i de viatges.

.S’inscrigué a l’Ateneu Barcelonès, allí l’any 1881 hi exposà unes aquarel·les sense que la crítica li fes gaire cas. Més tard, assistí a classes al Cercle d’Aquarel·listes.

.A principis del segle XIX s’havia iniciat un moviment que vindicava el català com a llengua de conreu literari, la Renaixença (1833-1892).  La Renaixença va aconseguir restaurar els Jocs Florals, un certamen poètic d’origen medieval instaurat a finals del segle XIV pel rei Joan I.

.Rusiñol fou un dels principals activistes del nou moviment literari de finals del segle XIX, el modernisme. El seu període de formació literària es va donar en una època de debats i de desacords sobre quin havia de ser el model de català estàndard i de català normatiu. Això es veu plasmat en la llengua del seu teatre.

.Com a d’altres escriptors de la seva època, va decantar-se per l’ús d’un català col·loquial. Segons Joan Fuster: “Se sotmet al dialecte de Barcelona [...] i n’accentua la castellanització”. Podria ser que Rusiñol hagués optat per la llengua col·loquial per ser ben entès en un gènere de masses mentre s’aclaria el debat normatiu.

.Rusiñol nasqué en un barri d’origen medieval i en una ciutat que canvia de manera accelerada per la industrialització. A Europa la màquina de vapor accelera els transports amb el ferrocarril i els telers mecànics revolucionen la indústria.

.Fou un gran escèptic dels avenços tecnològics, i el seu primer viatge per Catalunya no el va voler fer amb tren, sinó amb carro, com a acte de protesta contra la nova societat seduïda per la velocitat i la pressa.

.La innovació tecnològica no es va escapar del seu caràcter humorístic. Rusiñol es queixaria sovint de com l’avenç tecnològic accelera el ritme de vida i ens porta a la pressa.

.A Sitges s’hi va fer una casa, el Cau Ferrat, que va acabar essent un museu.

EL TEATRE DEL SEGLE XIX

.Segons Josep Pla, la predisposició a la diversió va fer que augmentessin els balls de carrer i els cafès. Aquests darrers eren grans i còmodes, d’aquí que hi florissin les tertúlies i proliferessin els teatres.

.El teatre català tingué una efervescència durant tot el segle XIX, i va gaudir d’una gran popularitat. A Barcelona i a tot el país es construïren teatres per iniciativa privada.

.El teatre del Liceu (1837) es va pagar amb la venda de llotges i seients als qui en van finançar la construcció. L’empenta de construcció de locals teatrals es deu a la pressió d’un públic que es volia entretenir i divertir en una època en què no existia encara ni el cinema, ni la televisió, ni la ràdio.

.En una època on el model de llengua literària encara s’estava definint, Rusiñol va optar per un gènere aleshores de masses, per adreçar-se a un públic en la llengua parlada que aquest públic emprava.

.El teatre de l’època era dominat per autors com Frederic Soler i Àngel Guimerà.

.Els autors modernistes s’emmirallaven en el teatre europeu més trencador, com el d’Ibsen (1828-1906) o Maeterlink (1862-1949) i les seves obres s’estrenaven sovint en petits cenables.

.Segons Xavier Fàbregas, el modernisme es divideix en dos grans vessants: un regeneracionista, que té incidència en les reivindicacions socials i s’identifica amb els interessos de la classe obrera, i un altre d’influït per corrents simbolistes que fa de l’art per l’art la seva bandera. Rusiñol va pertànyer a aquest segon grup.

.Rusiñol fou un dels primers introductors del simbolisme a Catalunya amb “L’alegria que passa”, i un defensor de l’art per l’art. Animà i construí el moviment a través de les Festes modernistes de Sitges.

.Segons Lluís Permanyer, Rusiñol va lluitar per ser lliure, fou patriota i contribuí a aixecar Catalunya, però no volia saber res de banderes ni de consignes. Es capficava en denunciar el que li donava la gana i creia oportú: el militarisme a “L’hèroe”, el sistema establert a “El místic” o aspectes culturals a “Els Jocs Florals de Canprosa”.

.El grup més regeneracionista, format per Jaume Brossa, Pere Corominas i Felip Cortiella van patir una persecució radical.

.Malgrat la vocació esteticista de Rusiñol, res no escapava a la seva mirada crítica.

 

SANTIAGO RUSIÑOL i EL MODERNISME

.Rusiñol començà escrivint obres breus, en un acte, amb un estil simbolista i decadentista.

.El modernisme sorgeix per la transformació de la societat catalana.

.Els modernistes defensen una llibertat total.  El modernisme fou un moviment eclèctic, és a dir, que admetia diferents gèneres. Hi van confluir el decadentisme, el pre-rafaelitisme, el simbolisme, el naturalisme, entre d’altres.

.Rusiñol fou definidor del que calia entendre per modernisme Poc després de casar-se i d’haver nascut la seva filla, va deixar el negoci familiar, i també la seva dona i filla per dedicar-se exclusivament a l’art i va marxar a París.

.La seva obra teatral més popular fou “L’auca del senyor Esteve” (1909), on presenta el conflicte entre el jove que vol ser escultor i l’avi que ha de dedicar tota la seva vida a la botiga familiar i que se salda amb la mort d’aquest darrer, i s’aconseguirà la professionalització de l’artista.

.Com que molts artistes modernistes no pogueren gaudir d’un favor econòmic, sorgiren dos grans grups: el de la bohèmia daurada al qual pertanyia Rusiñol, i el de la bohèmia negra, on hi havia per exemple, Joan Puig i Ferreter. Molts artistes d’aquest segon grup acabaran suïcidant-se, emmalaltint o emigrant en no poder materialitzar la seva vocació.

.Un dels principals mentors del modernisme i gran amic de Rusiñol, Raimon Casellas se suïcidà llençant-se a les vies del tren. Caigué en una depressió quan es va anar veient marginat pels joves noucentistes al servei de la Mancomunitat de Catalunya i temia perdre la feia al diari que representava aquest moviment.

.Dues idees antagòniques al si del modernisme marcades per l’obra d’Henrik Ibsen, “Un enemic del poble” (1882): els modernistes creuen que l’artista és avançat a la seva societat, de l’altra consideren aquesta societat com una massa irracional o atàvica que no els entén. És a l’artista, a l’individu, a qui creuen que cal fer cas.

.Rusiñol és fill d’una burgesia prou cosmopolita que encara no es coneix prou bé a ella mateixa i d’aquí la contradicció. Sempre va estar amatent a la sortida comercial del que realitzava sense sacrificar la seva llibertat personal.

.Durant la Primera Guerra Mundial, a l’avinguda Paral·lel de Barcelona van créixer els teatres de varietats on la burgesia industrial es gastava els diners.

.El malestar social dels obrers barcelonins es va anar articulant al voltant de l’ideari anarquista. Alguns es van radicalitzar i propugnaren atemptats. Recordem les dues bombes al teatre Liceu el 1893 llançades per l’anarquista Santiago Salvador, tot i només esclatar-ne una, causaren vint morts i cinquanta ferits.

.La burgesia veia en els quadres de Rusiñol un cert refinament i la sortida d’un període fosc.

.El germà de Rusiñol, Albert, del partit liberal, va adscriure’s dins del nou catalanisme no republicà que propugnava la transformació del país pel treball i la producció. Tot i que Rusiñol odiava la política, l’afecte que sentia pel seu germà el va portar a realitzar mítings, on clamava que construiria ponts i camins arreu.

.Rusiñol realitzarà viatges i també estades a París. En tornar a Catalunya es dedicarà a crear santuaris on poder viure del seu art.

.Es queixaria sovint a les seves obres d’aquesta actitud antieducativa i anticultural de la burgesia d’origen medieval que s’anava enriquint.

. “L’alegria que passa” i “L’auca del senyor Esteve” són dues obres que traslladen el conflicte modernista entre l’individu i la societat.

.Durant el seu primer viatge a París, els pintors que més l’impressionaren foren els nord-americans i els suecs. Com a anècdota, va dedicar el seu viatge de noces a anar cada dia al Saló Anual de Belles Arts.

.Miquel Utrillo, que inicià a Rusiñol en la morfina, fou el creador del poble espanyol de Montjuïc a Barcelona i també un dels impulsors de l’enciclopèdia Espasa.

.Ramon Casas fou una inspiració vital per a Rusiñol.

.Rusiñol no tenia cap taller, pintava a l’aire lliure.

.Segons Josep Pla, Rusiñol es va guanyar millor la vida com a artista que com a empresari.

.La vida moderna donava una importància a la higiene, emperò, ells no la sentien, a penes es rentaven. Vestien amb abandó i vivien en la brutícia.

.L’any 1892 Josep Yxart, crític d’art, va publicar a la Vanguardia els articles “Enrich Ibsen” i “Los dramas de Maurice Maeterlink”, tret de sortida del modernisme.

.A Sitges, Rusiñol instal·la el Cau Ferrat i celebra les Festestes Modernistes, que dinamitzen el moviment.

.Es torna addicte a l’absenta i la morfina mentre centra la seva vida en l’art i en les seves amistats: Josep Yxart, Ramon Casas, Ramon Canudas, Miquel Utrillo, Enric Clarassó, Zuloaga i Raimon Casellas. Lluïsa Denís cregué que aquest entorn fou el causant de la seva entrada a les drogues.

.La seva afecció al col·leccionisme completarà un tercer vessant artístic i sintonitza amb el plantejament que fa el modernisme sobre l’artista total que no es queda en una única faceta artística. Obeeix al concepte de l’artista modernista i segueix els plantejaments de William Morris, fundador del moviment Arts and Crafts, que propugnava la conservació de les arts medievals i s’oposava a l’utilitarisme industrial perquè acabava amb la bellesa artística dels objectes fets a mà.

.Rusiñol conegué el músic Erik Satié, i a Joséphin Péladan. Aquest darrer li presenta els esotèrics de la Rosa-Creu. Rusiñol es trobava allunyat d’aquests pintors simbolistes. Ara bé, com que assumia els valors temàtics i temperamentals propis de l’impressionisme, aire lliure, espontaneïtat, vida moderna i quotidiana, es deixà amarar per una sensibilitat decadentista i delinqüescent d’origen i de tendència simbolista. D’aquí que ja trobem una intencionalitat simbòlica en dos personatges principals de “L’alegria que passa”, que representen el conflicte entre l’art i el materialisme.

.L’autor interioritza la creença que l’art és com una religió i, la condició d’artista, una revelació, de manera que comença a definir la mística artística que traspua la seva obra.

.El músic Erik Satié va explicar la seva concepció musical al pintor, i aquest s’adonà que estava posant els fonaments per a la música de les properes dècades.

.Durant els trenta anys del segle XX es va dedicar a pintar jardins, que alhora harmonitzaven amb la música de Satié.

.Les arts decoratives del modernisme començaven a assolir un gran èxit comercial: la societat evolucionava i començava a consumir art.

.L’any 1892 ja s’havia decantat pel simbolisme decadentista.

.El naturalisme i el simbolisme reaccionen davant del món industrial que es descabella. El naturalisme amb esperit realista i científic; el simbolisme des d’una òptica espiritual i més metafísica. L’artista, per als modernistes, és un heroi que no ha de deixar-se engolir per la massa.

.Rusiñol suportava el món pintant entre deu i dotze hores diàries durant l’etapa de París a la Société de la Palette. També escrivia cròniques sobre les modes parisenques a La Vanguardia.

[Basat en l’estudi introductori de Josep-Francesc Delgado, inclòs a RUSIÑOL, Santiago, (2021). “L’alegria que passa”, Edicions del Roure de can Roca, La Garriga]

(Imatges extretes de: Vikipèdia, Quadre: "Jardines de Aranjuez 1", de Santiago Rusiñol)

 

EXERCICIS:

1. Explica la influència de “L’alegria que passa” en la vida personal de Santiago Rusiñol.

2. Per què Santiago Rusiñol es va convertir en una figura cabdal del modernisme?

3. Per què es diu que “L’alegria que passa es una novel·la simbòlica”?

4. Realitza un recull del lèxic dialectal de l’obra “L’alegria que passa”. Quin registre emprava Rusiñol i per què?

5. Raona la teva resposta: “Santiago Rusiñol fou un artista en el sentit literal”.

6. Llegeix algunes màximes i pensaments de Santiago Rusiñol i comenta’ls oralment.

https://ca.wikiquote.org/wiki/M%C3%A0ximes_i_mals_pensaments