Anem a veure un petit fragment de l’obra l’Odissea, d’Homer, lectura del curs a Literatura Universal i de moda gràcies a filmació de Christopher Nolan. Treballarem unes preguntes de comprensió lectora i de vocabulari.
Cant VI
Així dormia el diví Odisseu, tan sofert, allà a sota
les mates, rendit pel son i per la fatiga. Atena
va anar, mentrestant, a la vila del país dels feacis,
que abans, feia temps, havien viscut a l’ampla Hiperea,
a prop del país dels cíclops, gent que és tota arrogància,
que els atacaven sovint i que els vencien en força.
Se’ls va emportar del país Nausítous que als déus s’assemblava
per dur-los a Esquèria, lluny dels homes que mengen farina,
i va bastir un mur al voltant de la vila, va fer-hi les cases
i els temples dels déus, i va repartir la terra de llaura.
Ell ja era mort, aleshores, i havia baixat cap a l’Hades,
i el rei era Alcínous, que els déus li havien donat sensatesa.
Va anar cap al seu palau, Atena d’ulls de xibeca,
pensant en el retorn d’Odisseu de molt de coratge,
i se’n va entrar a la cambra adornada on dormia una noia
que era igual que les immortals en l’aspecte i la planta,
Nausica, la filla d’Alcínous de molt de coratge, i dues
serventes que les Gràcies havien fet molt boniques,
una a cada brancal, i les portes brillaven, tancades.
Va entrar com un buf de vent i va córrer al llit de la noia,
va aturar-se a tocar del seu cap i va dir-li uns mots, amb l’aspecte
de la filla de Dimant, famós per les naus que menava,
que era de la mateixa edat que ella i eren amigues.
Amb aquesta aparença va dir-li Atena d’ulls de xibeca:
—Nausica, ¿com és que ta mare et va parir tan deixada?
Se t’amuntega, i la tens per rentar, la roba llustrosa
i t’has de casar d’aquí a poc, i llavors caldrà que et vesteixis
amb roba bonica i que en donis als que et duran a cal nuvi.
És per aquestes coses que entre la gent es té fama
i fama bona, i llavors se n’alegren el pare i la mare.
Vinga, anem a rentar tan bon punt es faci de dia!
I jo vindré amb tu per fer feina plegades, que així de seguida
hauràs enllestit. No seràs gaire temps encara donzella,
que ja tens pretendents entre tots els nobles feacis,
d’aquí mateix d’on et ve, a tu també, la nissaga.
Vinga, va, demana a ton pare, a punta de dia,
que faci que et posin a punt unes mules i un carro, per dur-hi
les faixes, els vestits de dona i les mantes llustroses.
També serà molt millor que hi vagis en carro i no hi vagis
a peu, perquè els safarejos cauen molt lluny de la vila.
Després de dir això, va anar-se’n Atena d’ulls de xibeca
cap a l’Olimp, on diuen que hi tenen la seu, sempre ferma,
els déus, i que mai no la sacsen els vents ni la mulla la pluja,
ni s’hi atansa mai cap nevada, i el temps hi és lliure de núvols
i sempre serè, i s’hi escampa pertot un esclat de llum clara.
Allà és on els déus benaurats s’ho passen bé cada dia
i on va anar la d’ulls de xibeca, després de dir els mots a la noia.
L’Aurora va arribar tot seguit i va despertar-la,
Nausica de túnica bella, que va admirar-se del somni
i se’n va anar per les sales a dir-ho tot d’una als seus pares,
al pare i a la mare, i tots dos va trobar-los a casa.
Ella seia al costat de la llar amb les seves criades
i anava filant un fil de porpra de mar, mentre a fora
se’l va trobar a ell que sortia i anava a ajuntar-se amb els prínceps
gloriosos al consell, on l’havien cridat els feacis.
Ella es va aturar molt a prop de son pare i va dir-li:
—Papa, ¿no deixaries que m’armessin un carro
alt i de bones rodes, perquè m’endugui la roba
bruta que se’ns amuntega i vagi al riu a rentar-la?
A tu t’escau, ben mirat, quan al consell deliberes
amb els primers de la vila, portar damunt roba neta.
A més, has tingut cinc fills que dins del palau et van néixer;
dos s’han casat i tres són fadrins a la flor de la vida,
i aquests sempre volen roba que faci poc que és rentada
quan van a ballar, i jo tot això ho tinc present i en prenc cura.
Això li va dir, que li feia vergonya parlar de les noces
amb el seu pare, i ell se’n va adonar i va respondre:
—No et negaré ni unes mules, filla, ni cap altra cosa.
Ves, que jo ja diré als servents que t’armin un carro
alt i de bones rodes i ben ajustat a la caixa.
Després de dir això, va cridar els servents, i ells el van creure,
i van armar allà al defora un carro de rodes boniques
i van portar-hi les mules i van enganxar-les al carro,
mentre la noia portava la roba radiant de la cambra.
La roba, damunt del carro ben polit va deixar-la
mentre la mare posava a un cistell tota mena de menges
que fan el cor fort, hi posà companatges i vi en una bota
de pell de cabra, i la noia es va enfilar dalt del carro.
Llavors també va donar-li un flascó fet d’or i ple d’oli
perquè s’hi untessin ella i les dones que li eren serventes.
Nausica llavors va agafar la tralla i les regnes llustroses
i va xurriacar les mules, que van arrencar amb molta fressa
i es van posar a córrer amb empenta, portant la roba i la noia,
però no pas sola, que amb ella hi anaven també les serventes.
Quan van fer cap al riu i a les seves aigües boniques,
que era on tenien els safarejos, que sempre vessaven
d’aigua prou neta per rentar la roba més bruta,
llavors les noies van desjunyir les mules del carro
i van aviar-les per les riberes del riu que fa gorgues,
que pasturessin herba dolça com mel, i del carro
van prendre la roba amb les mans i la van portar a l’aigua negra,
i al rentador la mauraven picant-se per qui era més bona.
Després de rentar-la i de netejar-la del tot de brutícia,
la van estendre per terra en filera a la platja, on les ones
deixaven més nets els còdols en rompre contra la costa.
Llavors es van banyar i van untar-se d’oli a balquena
i van fer un mos, encabat, a la vora del riu, a la riba,
mentre esperaven que la solellada eixugués la bugada.
Ara, quan van quedar tipes, les serventes i ella,
van treure’s els vels, van posar-se a jugar a pilota plegades
i Nausica de braços blancs menava el cant i la dansa.
Com Àrtemis sagetera quan va per les altes muntanyes,
per l’Erimant o bé pel Taíget, més alt que cap altra,
xalant amb els senglars i també amb els cérvols veloços,
i amb ella les nimfes, filles de Zeus de la darga de cabra
que viuen al camp, fan molts jocs, i Leto n’està molt contenta,
perquè sa filla té el cap i el front per damunt de les altres
i se la coneix de seguida, per bé que són totes boniques;
així destacava entre totes aquella verge indomada.
I quan ja estava a punt de tornar-se’n a casa i tocava
junyir les mules al carro i plegar la roba bonica,
llavors va pensar una altra cosa, Atena d’ulls de xibeca,
que va ser despertar Odisseu, que veiés la noia tan bella
i que ella el conduís a la ciutat dels feacis.
Llavors la princesa tirà la pilota a una serventa,
però no va encertar-la i va caure on el riu era fondo,
i totes van fer un gran crit que va despertar-lo tot d’una,
i es va incorporar, debatent-se entremig de cor i freixura:
—Ai de mi, ¿de quins mortals és la terra on arribo?
¿Són gent insolent, orgullosa, esquerpa, ferotge i injusta,
o acollidora, amb temor dels déus en tots els seus gestos?
Com si m’hagués arribat la veu suau d’unes noies
que deuen ser nimfes, de les que viuen als cims de muntanya
i per les deus dels rius i les prades humides i herboses.
¿O soc a la vora de gent mortal i en sento la parla?
Va, en faré jo mateix la prova i veuré de qui es tracta.
Després de dir això, el diví Odisseu va sortir de les mates
i va arrencar de la brolla, amb la mà rabassuda, una branca
ben carregada de fulles, perquè li amagués les vergonyes.
Com un lleó criat a muntanya, fiat de la força,
que va tot xop de pluja i batut pel vent i té encesos
els ulls, i va caminant en cerca de vaques o ovelles
o cérvols que viuen als llocs apartats, però el ventre li mana
que ho provi amb el bestiar i n’assalti l’establa serrada,
així es va anar a barrejar amb les noies, o poc va faltar-se’n,
encara que anés despullat, perquè altre remei no tenia.
Els va semblar espantós, aquell home enlletgit pel salobre,
i van escapar-se, una aquí, l’altra allà, cap als caps de la platja.
Només la filla d’Alcínous es va quedar quieta, que Atena
li va ficar a dins gosadia i, la por, del cos la hi va prendre.
Es va quedar allà plantada, al seu davant, i ell dubtava
si suplicaria agafant-li els genolls, a la noia tan bella,
o tal com estaven, de lluny, pregaria amb paraules meloses
que li mostrés la ciutat i li des una peça de roba.
Tot rumiant, li va semblar que el que més convenia
era suplicar-li de lluny amb paraules meloses,
que, si li agafava els genolls, la noia podia enfadar-se.
Llavors li va fer un parlament melós i ple d’arteria:
—Caic de genolls, senyora. ¿Ets deessa o ets una dona?
Si ets una de les deesses que el cel ample dominen,
et veig molt semblant a Àrtemis, que del gran Zeus és la filla,
més que a cap altra, per l’aparença, l’alçada i la planta.
Si en canvi ets dona mortal, de les que viuen a terra,
tres cops afortunats han de ser ton pare i ta mare,
tres cops afortunats els germans, que el cor se’ls escalfa
de l’alegria que tenen cada vegada que veuen
que aquest plançó de tanta esponera se n’entra a la dansa.
I encara tindrà més fortuna i serà més feliç que cap altre
aquell que es casi amb tu i se’t pugui emportar a casa seva.
Jo no he vist mai ningú que amb tu pogués comparar-se,
cap home ni cap dona, i em meravella mirar-te.
A Delos, potser, una vegada, al costat de l’altar que hi té Apol·lo,
vaig veure que s’hi enfilava un plançó semblant de palmera,
que allà també hi vaig fer cap, i m’hi va seguir molta tropa,
fent un viatge que havia de dur-me desgràcies molt dures.
Així, en veure’l, em vaig quedar esmaperdut molta estona
perquè com aquell no n’havia vist mai enfilar-se cap altre,
així com ara t’admiro i em fa respecte i basarda
tocar-te els genolls, malgrat que un dolor molt fort m’aclapari.
Després de vint dies pel mar vinós, ahir vaig salvar-me’n,
que fins llavors se m’enduien l’onatge i els vents de borrasca
de l’illa d’Ogígia. I ara algun déu m’ha fet vindre aquí a raure
perquè m’hi trobi algun altre mal, que no em penso que parin
sinó que abans els déus me n’han de fer moltes encara.
Senyora, apiada’t de mi, que després de passar moltes penes
ets la primera que em trobo i no conec ningú altre
d’entre la gent que domina aquesta ciutat i contrada.
Mostra’m la vila i dona’m un parrac per posar-me,
si és que te n’has endut cap per embolicar-hi la roba,
i que et concedeixin els déus tot allò que per dintre desitges,
i et donin un home, una casa i entre tots dos bona entesa,
que és el millor que hi ha. No hi ha cosa que sigui més bona
que quan, entesos i ben avinguts, governen la casa
l’home i la dona: això als enemics dona molta dolença
i molta alegria als amics, i ells més que ningú se n’adonen.
Llavors Nausica de braços blancs va dir-li en resposta:
—No sembles pas, foraster, un home neci ni innoble,
però Zeus de l’Olimp, ell mateix, és qui dona a la gent la fortuna,
a la bona i a la dolenta, tal com vol ell, a cada home.
Si a tu t’ha donat això, et toca aguantar i no queixar-te.
Ara, però, que has vingut a la nostra ciutat i contrada,
no et faltarà de res, ni roba ni cap altra cosa
de les que cal fer avinents a un suplicant quan te’l trobes.
I t’ensenyaré la vila, i et diré el nom del seu poble:
són els feacis qui tenen aquesta ciutat i contrada,
i jo soc la filla d’Alcínous, el rei de gran valentia
a qui els feacis han donat el poder i el domini.
Així va parlar, i va manar a les serventes de trenes boniques:
—Atureu-vos, serventes! ¿On heu de fugir perquè heu vist aquest home?
¿Diríeu que és algú que ens vingui de gent enemiga?
No hi ha cap home viu i mortal, ni pot ser que mai n’hi hagi
cap que pugui arribar-nos aquí, al país dels feacis,
per dur-hi la guerra, que som massa amics dels déus que no moren.
A més, vivim al mig de la mar de moltes onades,
lluny de tothom, i no hi ha cap mortal que es faci amb nosaltres.
Aquest infeliç que ha arribat vagabund a la nostra contrada
ara l’hem de cuidar, que venen de Zeus tots els pobres
i els estrangers, i amb donar poca cosa ja s’és amable.
Vinga, serventes, doneu-li menjar i doneu-li beguda
i banyeu-lo al riu, en un lloc que estigui a recer de ventades.
Això els va dir i es van aturar, es van cridar l’una a l’altra
i van fer seure Odisseu en un lloc a recer, com manava
Nausica, la filla d’Alcínous, el rei de gran valentia;
li van deixar al costat, per vestir-se, túnica i capa
i, a més a més, van donar-li un flascó fet d’or i ple d’oli
i li van dir que es banyés al riu, a les aigües que corren.
Llavors Odisseu diví va parlar per fi a les serventes:
—Serventes, quedeu-vos, si us plau, així com esteu, apartades,
que ja em trauré jo el salobre de les espatlles i d’oli
m’untaré tot, perquè porto molts dies sense posar-me’n.
Jo davant vostre no em penso banyar, que em fa massa vergonya
anar despullat entremig de noies de trenes boniques.
En dir-los això, se’n van apartar i van dir-ho a Nausica.
Llavors amb l’aigua del riu Odisseu va posar-se a rentar-se
la sal que li cobria l’esquena i les amples espatlles
i a treure’s del cap el salobre del mar que no lleva collites.
Després d’haver-se banyat i d’untar-se d’oli a balquena,
va posar-se els vestits que li havia donat la donzella indomada,
i Atena, la dea nascuda de Zeus, va fer-lo, d’entrada,
que se’l veiés més alt i més ample i del cap li baixessin
molts de cabells arrissats, que a la flor de jacint s’assemblaven.
Com quan agafa or fos i l’aboca al voltant de la plata
un home que s’hi coneix, perquè Hefest i Pal·las Atena
li han ensenyat tota mena d’arts i fa obres que agraden,
així li abocava la gràcia pel cap i damunt les espatlles.
Llavors es va anar a asseure en un lloc apartat de la platja
tot resplendent de bellesa i de gràcia, i la noia el mirava.
Al cap d’una estona va dir a les serventes de trenes boniques:
—Serventes de rínxols bonics, escolteu, que us dic una cosa:
no és a desgrat de tots els déus que l’Olimp senyoregen
que tracta els feacis divins i s’hi barreja, aquest home.
Abans a mi també m’havia semblat poca cosa;
ara, però, s’assembla als déus que el cel ample dominen.
Tant de bo que d’un home com ell diguessin que és el meu home
i que es fes casa al país i volgués quedar-se aquí a viure.
Vinga, serventes, doneu-li menjar i doneu-li beguda!
Així va parlar, i elles la van escoltar i la van creure,
i van servir tot seguit a Odisseu el menjar i la beguda.
I prou que Odisseu, tan sofert, va menjar i va beure aleshores
amb ànsia i desfici, que estava en dejú de feia molts dies.
Llavors Nausica de braços blancs va pensar una altra cosa:
després de plegar la roba i posar-la damunt del bon carro
i d’enganxar-hi les mules d’unglots ferrenys, va enfilar-s’hi
i va cridar Odisseu per dir-li aquestes paraules:
—Aixeca’t ara, estranger, que anirem a la vila per dur-te
a casa el meu pare, que és home de seny, i allà ja et dic ara
que hi coneixeràs els millors i els més nobles de tots els feacis.
Tu fes això que et diré, que no em sembla que siguis cap enze:
mentre passem pels camps i per la terra de llaura,
ves amb les serventes rere les mules i el carro
i fes-ne via, que jo et guiaré i aniré la primera.
Ara, quan fem cap a la vila, que té una muralla
alta tot al voltant i bons ports a una banda i a l’altra,
que tenen l’entrada estreta i les naus recorbades són tretes
al llarg del camí, que hi ha escars per a totes les naus i tot home.
Al volt de la closa sagrada de Posidó hi ha una plaça
per a la gent, que té pedres enormes clavades en terra.
Allà tenen cura dels aparells de les naus i n’adoben
les veles i el cordam, i als rems els agusen les pales,
perquè als feacis no fan cabal dels arcs i les fletxes,
sinó dels pals i dels rems dels vaixells, i les naus igualades
amb què travessen, contents i envanits, les aigües canoses.
Em fa molta por què diran, no sigui que algú m’ho retregui
més endavant, que n’hi ha de molt arrogants entre el poble,
i així podria parlar-nos un qualsevol, en trobar-se’ns:
«¿Qui és aquest ben plantat que va darrere Nausica,
aquest foraster? ¿D’on l’ha tret? Ja ho veuràs, segur que s’hi casa!
Deu ser que ha arreplegat d’una nau algú que hi vagava
dels homes de terres llunyanes, perquè no n’hi ha aquí a la vora,
o que de tant de pregar li ha vingut un déu, com volia,
que ha davallat del cel per tenir-la de dona per sempre.
Doncs ja està bé, si s’ha decidit a trobar a una altra banda
marit, perquè als d’aquí els ha fet una pila d’injúries,
als seus pretendents feacis, que són molts i molt nobles.»
Així parlaran, i per mi tot això serà una vergonya.
També li ho retrauria, si una altra fes coses d’aquestes,
una que anés a ajuntar-se, a desgrat del pare i la mare,
amb homes abans de fer el casament a la vista del poble.
Escolta bé el que et diré, estranger, que així de seguida
rebràs de mon pare l’escorta que vols per tornar cap a casa.
Vora el camí trobaràs una arbreda sagrada d’Atena,
un bosc de pollancres que hi brolla una font i al voltant hi ha una prada.
Allà mon pare hi té un tros de terra i uns horts ufanosos,
i és prou a prop de la vila perquè se’t sentís, si cridaves.
Queda’t allà una estona i espera’t fins que nosaltres
hàgim fet cap a ciutat i arribem a casa mon pare.
Quan t’imaginis que ja hem arribat al palau, encamina’t
a la ciutat dels feacis i, quan hi siguis, pregunta
per les estances d’Alcínous de gran valentia, el meu pare.
Se les coneix de seguida i un nen i tot t’hi duria,
un nen petit, perquè els feacis no tenen cap casa
que s’hi compari gens ni s’assembli al palau que té Alcínous,
l’heroi. Tu llavors, quan siguis a dins del pati i la casa,
travessa tot d’una la sala, ben de pressa, i atansa’t
a ma mare, que seu vora el foc, a la claror de la flama,
filant un fil de porpra de mar que qui el veu se n’admira,
repenjada en un pilar, i les criades li seuen darrere.
Estintolat al mateix pilar hi ha el tron de mon pare,
i ell hi seu i hi beu vi, com un dels déus que no moren.
Passa de llarg del pare i als genolls de ma mare
avia les mans, que així veuràs la tornada algun dia
d’aquí a no gaire, ple d’alegria, per lluny que ara siguis.
Si fas per caure-li bé i que et tingui prou benvolença,
hi ha l’esperança que vegis la teva gent i que arribis
al teu casal ben bastit i on tinguis la terra dels pares.
Després de dir això, va pegar fuetada amb la tralla llustrosa
a les mules, que van partir de les ribes del riu de seguida
i anaven bé al trot i anaven bé al pas, segons les estones.
Portava el carro prou lent perquè a peu poguessin seguir-la
les noies i Odisseu, fent anar la tralla amb mesura.
Quan es ponia el sol van fer cap a l’arbreda famosa,
al bosc sagrat d’Atena, i Odisseu va quedar-s’hi.
Llavors a la filla del gran Zeus va fer aquesta pregària:
—Escolta’m, filla de Zeus de la darga de cabra, Incansable,
escolta’m ara, que abans no has donat orella al que deia,
baldat com estava, quan em baldava el gloriós Sacsaterres.
Fes que als feacis els entri amb bon peu i de mi es compadeixin.
D’aquesta manera pregà, i va escoltar-lo Pal·las Atena,
però no li apareixia encara al davant, per respecte
al germà de son pare, que estava tot abrandat de rancúnia
per Odisseu, abans que arribés a la seva contrada.
[Imatge extreta de: Amazon]
EXERCICIS:
1. Què fa Atenea al país dels feacis?
2. Què li comenta Atenea a Nausica? Per quina raó?
3. On se situen els safarejos? Per a què serveixen? Cerca una població de Catalunya que tingui safarejos.
4. En aquest fragment es fa referència a Artemis. Qui és?
5. Qui dona bons atributs als homes?
6. Qui ordena a les serventes cuidar a Odisseu? Per què?
7. Descriu el lloc on arreglen els vaixells.
8. Què retrauen a Nausica en relació a «l’home estranger»?
9. Explica el significat de quatre mots que desconeguis d’aquest llistat.
Companatges, flascó, tralla, xurriacar, vessaven, desjunyir, mauraven, a balquena, freixura, brolla, rabassuda, melós, esponera, parrac, a recer, desfici, agusen, envanir, estintolar.
