ORALITAT I ESCRIPTURA
Gran part d’aquesta literatura pel que fa a la creació i a la difusió de
textos era de manera oral. Rarament es posaven per escrits. Aquest fet ha
comportat que molts d’aquests tipus de manifestacions literàries s’hagi perdut
i que els textos conservats siguin una petita representació.
Fins al segle XII, la diferència entre la literatura oral i la
literatura escrita venia marcada per la llengua. L’àmbit d’escriptura era el
llatí , i el de l’oralitat les llengües vulgars. Aquesta diferència també
indicava el tipus de públic a qui es dirigien les obres i el grau de formalitat
que tenien. En termes generals, els textos escrits anaven dirigits a un públic
culte, que venien a ésser els clergues, i les obres orals anaven dirigides a un
públic analfabet o poc avesat a la lectura, que tant podia ser noble com
popular.
La transmissió de la literatura oral anava a càrrec dels joglars, que
eren uns professionals de la recitació i que aprenien un repertori de memòria.
Llavors, l’interpretaven als castells i a les places dels pobles. També tocaven
instruments musicals, realitzaven jocs malabars i empraven abundància de
recursos per a distraure el públic.
Al segle XII, s’enceta una nova etapa en la qual l’escriptura deixa de
ser únicament del llatí i s’obre a les llengües parlades. A partir d’aquí els
textos escrits en vulgar abundaren cada vegada més i estigueren més ben
redactats, fins al punt d’igualar la perfecció estilística de la llengua
llatina.
LA LÍRICA MEDIEVAL
Les llengües vulgars s’empraven per a una poesia que expressava
sentiments i vivències quotidianes. Era una poesia cantada, que es transmetia
oralment, de manera que la major part de la producció lírica medieval s’havia
perdut. Els poemes conservats foren compilats entre els segles XIII i XV per a
ésser reproduïts en antologies líriques, afegint-hi de vegades la notació
musical, emperò, aquests cançoners que només recollien obres cultes, no
admetien la lírica tradicional.
D’aquesta manera, les cançons que des de sempre cantava la gent del
poble mentre treballava o es divertia, pràcticament han desaparegut. Pel que fa
a la Romània, tan sols s’han conservat rastres d’aquesta lírica popular perquè
alguns poetes cultes (àrabs, jueus, francesos, catalans, castellans o gallecs)
afegien estrofes de cançons tradicionals en els seus poemes. En són un exemple
les kharges, que són unes estrofes breus en dialecte mossàrab que
s’incloïen com a tornada en poemes cultes escrits en àrab o hebreu.
Pel que fa a la lírica popular produïda a la Romània durant l’edat
mitjana, les cantigas d’amigo galaicoportugueses, els villancicos
castellans, les chansons de femme franceses, entre d’altres, presenten
trets similars, com per exemple, que el jo poètic sigui una dona, que es queixa
de manera sovintejada de l’absència del seu enamorat. Per exemple:
Ai,
amor, amor, amor,
quant
serem los dos de un cor!
¡Ay,
cómo tardas, amigo!
¡Ay,
cómo tardas, amado!
[Dins
Isabel de Riquer, La lírica medieval, DIVERSOS AUTORS, Lecciones de
literatura universal, Madrid, Càtedra, 2003]
Fins al segle XII, a Europa només existia una lírica en llengua vulgar,
era la poesia popular que ha deixat poques mostres, atès que, la lírica culta
s’escrivia exclusivament en llatí.
LA POESIA TROBADORESCA
Apareguda al segle XVI a les cors d’Occitània mitjançant una forta
alenada poètica, la poesia trobadoresca. Esdevé la primera lírica culta en
llengua vulgar que va sorgir a Europa, perquè els autors s’expressaven en
occità (o llengua d’oc) i no pas en llatí. Aquest tipus de poesia es
caracteritzava perquè a diferència de la lírica tradicional que era anònima,
els poemes occitans tenien autoria coneguda, estaven escrits per trobadors, que
alhora eren compositors de música. Aquests poetes-músics estaven vinculats a
les corts de la noblesa, que desplaçaren els monestirs com a centres impulsors
de la cultura. En les seves obres tractaven els temes profans, allunyats de la
temàtica religiosa, que solia caracteritzar la lírica culta anterior.
La lírica trobadoresca tenia pluralitat de temes, emperò, el principal
és l’amor cortès, on es concep la relació amorosa com un pacte de vassallatge
feudal: el trobador està sotmès a la dona que estima com un vassall al seu
senyor, li jura fidelitat, i l’anomena domna o midons ( de domina,
‘senyora’, i meus dominus, ‘senyor meu’). Sovint apareixen pseudònims
(senhals) per adreçar-se a la dama, perquè és una dona casada.
El poeta té la dama com a un ésser superior i distant, tanmateix, en la
poesia trobadoresca hi trobem referències a la sensualitat i a l’amor carnal.
«[...] que jo i midons jaguem en la cambra en què ambdós fixem una
preciosa cita, de la qual espero tant de plaer, que descobreixi el seu bell
cos, besant i rient, i que el contempli contra la llum de la làmpada».
[Fragment
del trobador Arnaut Daniel]
El gènere més conreat per la lírica occitana fou la cançó, que versa
gairebé tota sobre l’amor cortès. El trobador expressa els seus sentiments
mitjançant un llenguatge refinat, que va progressant al compàs d’una melodia.
El jo poètic sempre és masculí i s’adreça a una dona. La poesia trobadoresca té
rigor formal, es caracteritza per una curosa selecció de les paraules,
subtilesa en l’expressió i l’ús de recursos literaris heretats de tradicions
poètiques anteriors. A més de la cançó, també empraven altres gèneres com el
sirventès i la pastorel·la.
Els trobadors componien els seus poemes per a un públic concret, format
pels senyors de la cort a la qual pertanyien a un auditori particular, format
pels senyors de la cort a la qual pertanyien. Solien ésser nobles que
compaginaven la dedicació a la guerra i a la poesia, o bé professionals de
prestigi. Tanmateix, els joglars eren els qui interpretaven els poemes i
estaven al seu servei. Hi havia dues tipologies de joglars: els de lírica que
havien de memoritzar la lletra i la música dels poemes i no tenien llibertat
per modificar-les. D’altres podien arribar a compondre les seves pròpies obres
i assolir la categoria de trobadors. L’altre tipus de trobadors eren els que
cantaven cançons de gesta.
La poesia trobadoresca va tenir una gran difusió i fou determinant en l’evolució
de la lírica europea que vindria, en els temes i els trets formals.
[Font: FERRAN, Alícia; BACARDIT, Ramon (2009). Història de la literatura
catalana. Text i context, Cruïlla, Barcelona]
[Imatges extretes de: Universidad Gabriela Mistral, Milwaukee Independent, Historia National Geographic]
EXERCICIS:
1. Com ens han arribat els textos medievals? Què
comportava aquest fet?
2. Quina llengua s’emprava a partir del segle XII? Quina
llengua es dirigia a les classes cultes i a les vulgars?
3. Qui eren els encarregats de transmetre la
literatura oral? On interpretaven aquest repertori?
4. A més de recitar textos, quines altres funcions
tenien els joglars?
5. Per què s’han perdut majoritàriament les poesies
d’època medieval?
6. Esmenta el nom de composicions de lírica popular
que s’han conservat.
7. On i quan sorgí la poesia trobadoresca?
8. Caracterització de la poesia trobadoresca.
9. Un dels temes destacats de la lírica
trobadoresca és l’amor cortès, en què consisteix?
10. Quin és el gènere més utilitzat en la lírica
occitana. Per què?
11. Destria si les següents accions les exercitava
un trobador o bé un joglar.
A) No componien les cançons.
B) Componien les seves cançons.
C) Adreçaven les seves composicions a un públic específic.
D) Es dedicaven tant a composar com a fer de soldats.
E) Interpretaven els poemes a la cort.
F) Els _________ estaven al servei dels ________.
G) No podien modificar les composicions creades ni canviar-ne la música.
H) Podien aspirar a pujar de categoria.
12. Imagina’t que un/a company/a no ha pogut
assistir a aquesta sessió. Realitza un esquema aportant allò essencial d’aquesta
fitxa.
.jpg)
.jpg)
