"La guerra dels botons", d'AVI. Adreçat a tothom

 

Actualment hi ha quaranta-nou guerres actives al món, és molt fort clamar-ho emperò és així. Recentment, també s’han celebrat els vuitanta anys de l’alliberament d’Auchwitz. Per això, aporto dos capítols d’un llibre molt recomanable, La guerra dels botons (2021), escrit per AVI i que tracta el món bèl·lic d’una manera original. Uns capítols per a què no oblideu les guerres i els que hi cauen, per als que governen, que ho fan malament, tot pot arreglar-se amb la paraula, fora armes i guerres. La principal guerra i que tenim perduda és la del canvi climàtic. Gaudiu d’una bona lectura!

 

53

 

En Jurek i jo ens vam quedar contemplant el bosc, però no vaig veure res.

-Què… què ha passat? –vaig xiuxiuejar jo.

Un núvol de pólvora va volar per damunt nostre. Feia una olor acre.

-Una mica de lluita –va dir en Jurek, amb els ulls ben oberts. Aquell cop es veia que estava espantat.

-I… i en Raclaw? –vaig dir jo, ben baixet.

-Que venen! –va cridar en Jurek-. Corre!

Ell va fugir cap a un camp de conreu. Jo encara no sabia què havia vist en Jurek, però vaig reaccionar i vaig córrer darrere d’ell. En pocs segons érem enmig d’un camp de sègol ben alt. Un cop allí, vam llançar-nos a terra i ens vam ajeure tan plans com vam poder, amb la cara enganxada a la superficie molla. El cor m’anava tan de pressa que em feia mal i tot. Em costava respirar. Al cap d’un moment, vaig sentir un munt de peus que corrien molt de pressa.

No vaig gosar moure’m. En comptes d’això, vaig esperar que tot tornés a estar en silenci.

En Jurek va dir:

-No et moguis, vaig a donar una ullada.

-Vigila!

Es va girar i es va posar-se de genolls perquè no el veiessin. Amb cautela, va apartar les altes tiges de sègol amb les mans, com qui obre una cortina, i hi va guaitar.

-Res de res –va dir.

Després es va posar dret.

-Els alemanys s’alllunyen corrents cap al poble –em va dir-. Només n’hi ha sis i han capturat un soldat.

-I en Raclaw?

-No el veig.

Vaig alçar-me just a temps de veure l’últim dels alemanys, que s’afanyava cap al poble. A continuació em vaig girar cap al bosc, i el que vaig veure em va deixar esparverat: un munt de soldats rusos (potser uns dos-cents) corrien per la carretera empaitant els alemanys. El comandant Dmitrov els capitanejava amb la pistola a la mà.

-A terra! –vaig cridar, i m’hi vaig deixar caure.

En Jurek va fer el mateix:

-Què hi havia? –va xiuxiuejar.

-Centenars de rusos! Empaiten els alemanys.

-Ja t’ho deia –va dir ell-. És una emboscada.

Vam parar l’orella mentre s’allunyaven els sorolls dels soldats perseguidors, com una bandada de cavalls al galop.

Jo no m’atrevia a moure’m.

Es va fer silenci de nou. Vam esperar una mica, i llavors en Jurek i jo ens vam aixecar, molt a poc a poc. Quan vam mirar cap a la carretera, ja no hi havia ni rastre de soldats, ni russos ni alemanys.

-On et sembla que deuen haver anat? –li vaig preguntar.

-A perseguir els alemanys. Deuen voler recuperar el poble.

-Això ha estat... ha estat una emboscada?

-I tant!

-Hem... ho hem permès nosaltres –vaig dir.

-No hi hem tingut res a veure –va dir en Jurek-. Ens hi ha forçat.

Vaig negar amb el cap:

-Ha estat tot pels botons –vaig dir.

En Jurek va arronsar les espatlles.

Vam deixar el camp enrere fins que vam tornar a ser a la carretera i vam mirar cap al poble. No hi vaig veure ningú. Però vaig començar a sentir trets que venien d’aquella mateixa direcció. I tot seguit hi va haver una explosió . Una columna de fum negre va pujar enlaire.

-Què... què creus que ha estat això?

En Jurek va dir:

-Vaig a veure-ho.

Va avançar unes quantes passes, va parar-se i es va girar:

-Vens?

-I en Racla2? Potser ens necessita. Potser està ferit.

-Ja s’espavilarà tot sol –va dir en Jurek, i va arrencar a córrer cap al poble.

Vaig veure com corria per la carretera, llavors vaig girar cua i vaig mirar cap al bosc. No volia quedar-me tot sol, però tampoc volia deixar en Raclaw.

Amb les mans rebregava la seva gorra.

Al final vaig caminar cap al bosc, primer de pressa, després cada cop més lentament, fins que em vaig aturar. Vaig mirar per damunt l’espatlla, però ja no vaig veure en Jurek. Vaig reprendre el pas altra vegada, vers el bosc. Tot jo tremolava com una fulla. Era com si sentís la veu del pare que em deia que havia d’ajudar els febles.

-No vull ser fort! –vaig cridar enmig del no-res.

Vaig mirar un cop més en direcció al poble i després vaig continuar cap al bosc.

 

54

Hi havien passat un munt de soldats. La terra estava remoguda, batuda per totes aquelles botes que l’havien trepitjada. El bosc oferia el mateix aspecte que abans; estava cremat i arrasat. Només que les tonalitats de grisos i negres havien canviat. L’aire pudia a podrit. El silenci era absolut. No es veia vida per enlloc. Era com si tothom s’hagués mort.

Mentre estava allà aturat, rebregant la gorra d’en Raclaw amb els dits, vaig adonar-me que no tenia ni idea d’on el podria trobar, o si en seria capç. “I si s’ha amagat? I si els alemanys se l’han endut al poble, i nosaltres no ens n’hem adonat? I si l’han afusellat? O ferit? I si ja és mort?”

L’únic lloc on se’m va acudir anar van ser les ruïnes. Mentre provava d’endevinar quin era el camí que havia d’agafar, mirava tota l’estona al meu voltant; i la paraula emboscada m’omplia de pensament. Amb cautela vaig anar seguint aquelles petjades.

Gairebé vaig ensopegar amb un soldat alemany mort. Estava de bocaterrosa damunt del terra fangós. Vaig parar amb un sobresalt i em vaig senyar.

D’entrada, estava tan espantat que era incapaç de fer altra cosa que mirar-me’l. Va passar un moment abans que pogués avançar una mica, fins que vaig ser-hi a tocar. Llavors li vaig veure el forat de la bala a l’esquena, per on li havia sortit un rajolí de sang. Encara era moll i brillava.

Em vaig ajupir:

-Senyor? –vaig dir amb un filet de veu, encara que em vaig sentir com un idiota dient-li una cosa tan quotidiana.

Com que no va reaccionar, vaig ajupir-me encara més, el vaig agafar per una màniga de la jaqueta i el vaig sacsejar. Com que aquest cop tampoc es va moure, vaig repetir el gest, una mica més fort.

No hi va haver resposta.

Vaig deixar anar l’aire que m’havia estat aguantant, sense ni adonar-me’n. Tota l’estona mirava el soldat mort i intentava entendre el què i el com d’aquella mort. Qui era aquell home? El seu uniforme em deia que era alemany, això era tot. Llavors, gràcies a la pistola que duia a la mà, vaig identificar que era l’oficial que havia pegat a en Raclaw.

Una cadena de pensaments em van assaltar: “Fa just un moment encara era viu. I l’odiava. Ara és mort i em fa pena”. Enmig de tot allò, no era capaç d’entendre les meves pròpies emocions.

Vaig mirar al meu voltant, com cercant alguna cosa que donés una resposta. Llavors vaig veure dos soldats alemanys estirats a terra. També semblaven morts. Allò era com un cementiri de cossos insepults. Em costava respirar.

Vaig fer el senyal de la creu damunt de l’oficial mort, igual que l’havia vist al pare Stanislaw damunt d’en Cyril en el seu funeral. Vaig repetir-ho amb els altres dos soldats morts.

Em vaig posar dret. Tot i que volia tornar a casa, vaig buscar les ruïnes. I no deixava de pensar: “Què passarà si trobo més morts? I si hi ha soldats amagats? I si ells, siguin qui siguin, em disparen? Fins on hauria d’anar? On és en Raclaw?”.

-Raclaw! –vaig cridar-. Raclaw!

Ni tan sols em va respondre l’eco.

Vaig obligar-me a continuar caminant. Era com si cada cop m’endinsés més en el silenci.

Gràcies a Déu, finalment vaig localitzar la xemeneia mig enderrocada, per bé que vaig haver-me d’aturar un moment i mirar-me-la bé per assegurar-me que no era el fantasma d’un arbre recremat. M’hi vaig acostar, panteixant. Quan vaig ser al primer dels vells murs, vaig aturar-me per observar el meu voltant.

Enmig d’aquell lloc hi havia el cadàver d’un altre soldat. Estat tot retorçat, com una nina de drap que algú ha llençat de qualsevol manera. Jeia panxa enlaire, amb la casa esparracada, i tenia parts del cos nues, destrossades i plenes de sang. El vaig mirar amb atenció sense sentir gairebé res. Ja m’estava acostumant als morts.

Vaig trigar una estona a adonar-me que l’home era el soldat anglès, aquell que havia estat amb els russos, i que havia vingut a observar si eren tan valents com deien. No només duia posat l’uniforme marró, sinó que encara portava posada la corbata. “Per què s’havia posat corbata?”, em vaig preguntar.

Sota el seu cos, a penes visible, hi havia la culata de la seva pistola. També vaig veure, penjant d’un fil del seu uniforme estripat, un petit botó daurat. Enmig de tanta tristesa, allò va ser com un raig de sol.

“Deixa-ho estar”, em vaig dir.

“Però potser és un bon botó”, vaig pensar de seguida. L´’únic botó anglès. Si l’agafo s’haurà acabat definitivament el concurs. Amb això és segur que guanyaré a en Jurek.

Malgrat que els meus pensaments em neguitejaven, em vaig acostar més al cos inert, i, vacil·lant, vaig ajupir-me per arrancar-li el botó. Va caure’m al palmell de la mà com una fruita madura.

Me’l vaig mirar de més a la vora. Era un botó bonic, nou i lluent, amb la figura d’un antic canó amb rodes ben visible. Vaig pensar: “Al pare li agradarien les rodes”. Damunt del canó hi havia una corona.

Llavors, de cua d’ull, vaig veure en Raclaw.

 

[AVI, La guerra dels botons. (2001). Bambú Editorial, Barcelona]

[Coberta de: Amazon]

 

EXERCICIS:

1. Realitza un resum del capítol 53 i 54 del llibre.

2. En quin entorn viuen els nens?

3. Situa aquest fragment del llibre dins de la seva època exacta.

4. Quins dos exèrcits estan enfrontats?

5. Què tenen a veure els botons amb la guerra segons el capítol?

6. Explica amb les teves paraules què és una emboscada.

7. En Jurek i els seus amics ajuden a en Raclaw? Per què?

8. Què significa l’expressió de bocaterrosa?

9. Comenta la present afirmació del capítol 54. Qui la diu i per què?

“Fa just un moment encara era viu. I l’odiava. Ara és mort i em fa pena”.

10. Explica el significat de:

Sobresalt:

Esparracat:

11. Per què en Patryk decideix no agafar el botó del soldat alemany?

12. L’autor d’aquest llibre s’anomena AVI. Realitza una presentació de l’autor.

13. Fòrum: t’ha agafat interès per llegir aquesta novel·la? Per què?

14. Llegeix la present notícia a l’entorn dels vuitanta anys de l’alliberament del camp de concentració d’Auschwitz i resumeix-la.

https://blog.text.cat/lns298-auschwitz/