Gabriel Ferrater: un poeta que marxà jove. Adreçat a Batxillerat

Sempre va dir que no volia sobrepassar els cinquanta anys, que ja es veia massa vell, no era necessari envellir més i que posaria fi a la seva vida, i en Gabriel Ferrater i Soler així ho va portar a terme. Creia que un home als cinquanta anys ja parlava malament, que faria malament i ja es trobava cansat de tot. Ens deixà voluntàriament un 27 d’abril del 1972, a pocs dies de complir la cinquantena.

Ens endinsem en la seva figura. Enemic dels tòpics i de les ideologies, admirat, coherent, atípic, són adjectius que el defineixen perfectament, emperò també, marcat per una potència verbal, autodestructiu, visió peculiar, duresa i tendresa en la visió de les coses. Nascut a Reus un 20 de maig del 1922, fou un escriptor i lingüista. El seu pare, Ricard Ferrater era una persona amb saviesa que es dedicava a la política, de fet, va ser qui va llegir la proclamació de la II República des del balcó de l’Ajuntament de Reus. El seu avi havia fundat una empresa de vins i la família es dedicava a exportar-ne. El seguiren dos germans, Joan, classista, crític i també poeta i Amalia. Gràcies als nombrosos volums que hi havia a la biblioteca de casa seva, a poc a poc va agafant interès per les lletres. S’escolaritza a l’edat de deu anys. Aviat mostra una excel·lent capacitat per aprendre. El 1924 el seu pare manà construir una casa al bosc Picarany, prop de Reus, que esdevindrà un paisatge fonament de la infantesa i adolescència. A causa del trasllat de gran part dels volums de la biblioteca a la masia Picarany, situada a prop d’Almoster (Baix Camp) decideix passar-hi llargues temporades. L’octubre del 1933 el jove Gabriel inicià els estudis de Batxillerat a l’Institut d’Ensenyament Mitjà de Reus, allí el veuen com un alumne amb poc talent, atès que, Gabriel no aconsegueix adaptar-se a la disciplina de caire acadèmic. Això no volia pas dir, que no tingués aquestes capacitats, perquè amb tan sols tretze anys, ja llegia les novel·les de Gustave Flaubert, Stendhal, o amb catorze les de Verlaine o Baudelaire en versió original. Durant la Guerra Civil espanyola el seu pare era del partit Acció Catalana, partit que per coalició governava a la Generalitat de Catalunya i Gabriel veié que la guerra provocà un desordre moral en la vida del seu progenitor, cosa que l’afectava. És la mateixa guerra que interromp els seus estudis de Batxillerat. Moment en què descobreix la poesia a través de la lectura de «Les flors del mal» de Baudelaire, com glossa a «In Memoriam». Ferrater llegia molt i també el fascinava la tertúlia, a ell li encantava tenir converses sobre assajos, una mica de novel·la i sobretot parlar de poesia anglosaxona. D’entre les seves influències podem trobar: Ausiàs March, Josep Carner, Carles Riba, J.V. Foix, Valeri Catul, Chrétien de Troyes, François Villon, Charles Baudelaire, Arthur Rimbaud, Robert Frost, Robert Graves, Cesare Pavese, Konstandinos Petru Kavafis, T.S. Eliot, Robert Lowell, W.H. Auden, Bertolt Brecht. El podríem agrupar amb el seu germà Joan Ferraté, Carlos Barral i Jaime Gil de Biedma, essent un intel·lectual ateu, modern i que marcà a les generacions posteriors.

Durant la tardor del 1938, el seu pare, Ricard és nomenat canceller del govern d’Espanya a Bordeus i en Gabriel es veu obligat a desplaçar-se fins allí. Se sent motivat per estudiar de nou i es matricula al Lycée Michel Montaigne per seguir els estudis d’ensenyament mitjà. Reprèn la seva tradició intel·lectual. Comença a escriure textos que avui dia es troben perduts: un assaig sobre Otsmon, o poemes surrealistes en francès. Gràcies a aquesta acció, segueix llegint els autors clàssics, Paul Valéry, Montagne, Jean Racine, i s’interessa per d’altres de més contemporanis com André Gide, Marcel Proust o els més surrealistes. Aprèn dues llengües noves, ara podrà llegir en anglès i alemany. Començà a escriure els primers versos al voltant dels vint anys, cosa completament normal. Aquests primers versos no superaren la diatriba de Ferrater, que els va destruir sense miraments i sense pensar en el seu valor sentimental o futur. Passaren quinze anys més, fins que en Gabriel tornà a posar-se a escriure de nou versos. Durant aquest temps aprofità per llegir autors clàssics i moderns, a la vegada, per crear-se un gran bagatge literari.

A finals del 1941 en Gabriel retornà a Reus, realitzà el servei militar i finalitzà els estudis de Batxillerat. Entre 1943 i 1946 Gabriel Ferrater es veié obligat a realitzar el servei militar a Barbastre, Osca. Un any abans, el 1945 copsà interès per les matemàtiques i decidí iniciar els estudis de Ciències Exactes, sobretot se sentí estimulat per l’àlgebra, estudis que abandonarà al cap de poc. Aquest fet fa que la literatura quedi en un segon terme. El 1947, Gabriel viatjà a Madrid, visità el Museu Nacional del Prado, que li despertà viu l’interès per les arts i la pintura. A principis dels anys cinquanta, afiançarà el seu interès per la pintura, tant en la teoria com en la pràctica i es convertirà en un crític de renom de la revista efímera Laye, que revitalitzarà la cultura en temps del franquisme. Els amics de Ferrater descrivien la seva visió de crític dient que gaudia d’una pupil·la extraordinària, pensava amb l’ull, sabia què t’explicava una pintura. A través de Laye conegué Josep Maria Castellet, Jaime Gil de Biedma, Carlos Barral, José i Juan Agustín Goytisolo i Juan Marsé.

El negoci dels seus pares amb els vins va fer fallida a causa de no ésser favorables al règim franquista, així com també, per desavinences familiars. El seu pare posà fi a la seva vida el 1951. El nostre poeta hagué de valer-se per si mateix i es veié forçat a col·laborar en revistes realitzant crítiques literàries i traduccions, una de les seves principals fonts d’ingressos. En castellà, per exemple, traduí: «París era una fiesta» de Ernest Hemingway, Hjalmar Södeberg, «Murphy» de Samuel Beckett, «Informes» de Peter Weiss, Ernst Gombrich, o Mandred Bierwisch i va traduir al català d’altres obres gramaticals que veurem més endavant.

Treballà com a professor de lingüística i crítica literària a la Universitat Autònoma de Barcelona, temps en què començà a escriure articles sobre adoctrinament lingüístic sota el títol «De causis linguae» a la revista «Serra d’Or» entre el 1962 i el 1972.

Gràcies a les crítiques d’art que publicava a la revista «Laye» durant els anys cinquanta va començar a conèixer artistes dels cercles literaris barcelonins, com per exemple, Carles Riba, Carlos Barral i Jaime Gil de Biedma. Entre els treballs com a crític d’art de Ferrater trobem: «Aproximaciones a la pintura de Miguel Villà (1952), «La pintura de José María Martín» (1953); també el recull «Sobre pintura» (1981), que conté els articles i assaigs publicats a Laye des del 1951. A més escriví articles sobre la història de la pintura espanyola contemporània, presentacions sobre artistes i ressenyes per a llibres d’art. Defensava l’art clàssic, realista i sentia un rebuig per les avantguardes.

El fet de conèixer amb la lectura i recomanacions que rebia, alguns escriptors anglesos com Thomas Hardy, W.H. Auden, William Shakespeare, d’altres alemanys, com Bertolt Brecht,d’altres de francesos, d’italians, o alguns de medievals com Ausiàs March, a l’edat de trenta-sis anys tornà a sentir-se temptar-se per escriure. Això va fer que entre 1958 i 1965 escrigués la totalitat de la seva poesia, donant lloc a una obra complexa, breu i sobretot, fonamental, perquè farà del nostre autor un poeta de referència dins de la seva època i sense encasellament possible, ja que sortia dels corrents que imperaven a l’època. Ferrater tingué una breu i intensa relació amb Helena Valentí, filla del llatinista Eduard Valentí i Fiol. L’obra «Teoria dels cossos» enfurismà a Helena, atès que, veié exposada la seva intimitat, plegats tenien una relació oberta. El 1957 Ferrater realitza una lectura aprofundida de Shakespeare, i això el fa redescobrir les possibilitats expressives de la poesia. El 1958 després d’un desengany amorós amb Isabel Roig, pianista i professora, a la vegada, cosina de Carlos Barral, començà a escriure la seva obra poètica. Tan sols tres llibres. Com a un referent seu, Robert Graves, Ferrater pren la dona com a centre del seu univers poètic. Ferrater explanava les coses durament, però obsequiós i elegant, amb ànima endurida i difícil. Segons Gil de Biedma: «Els que l’han conegut millor foren les dones que convisqueren un temps amb ell». De fet, el mateix Ferrater definia així la seva poètica: «En la meva poesia només hi ha dos temes: el pas difícil del temps i les dones que han passat per mi». És el mateix any que la família vengué el mas Picarany.

Poc temps després, el 1963, Ferrater conegué a la periodista i poeta nord-americana, Jill Jarrell, que treballava per l’agència literària de Carme Balcells i que Ferrater conegué a la Fira de Frankfurt. Amb ella compartí tres anys de la seva vida. Era més jove que ell, s’hi casà el 1964 a Gibraltar i se separà el 1966. Els pares de Jill no volien que la filla es comprometés amb el poeta. No sabien qui era i el van fer investigar. Tot i que Ferrater guanyava poc era estimat i respectat com a persona. La vida era difícil amb ell, això ho relatava la pròpia Jill en un documental sobre Ferrater. Tenien dificultats de com tirar endavant amb la vida, i l’alcohol començava a ser un veritable problema. Segons Jill, Ferrater bevia per estimular la intel·ligència.

Ferrater cursa els estudis de Filologia romànica a la Universitat de Barcelona. Des del 1967 esdevé professor de lingüística i crítica literària a la Universitat Autònoma de Barcelona i director literari de l’ editorial Seix i Barral. Entre 1969 i 1972 inicia una sèrie d’articles sobre doctrina lingüística per Serra d’Or. D’entre aquests estudis, en sobresurten concretament dos, un que tractava sobre una teoria mètrica amb fonament fonològic de la gramàtica generativo-transformacional que proposà Noam Chomsky i Halle; també un altre que tractava les gramàtiques de Pompeu Fabra.

Aquest mateix any 1964, Ferrater treballà com a lector per l’editorial Rowohlt, per això hagué de desplaçar-se per qüestions laborals fins a Hamburg. En els darrers anys de la seva vida, llegí la «Gramàtica catalana» (1964) d’Antoni Maria Badia i Margarit, l’obra li provocà malestar i insatisfacció, això marcarà la seva trajectòria com a escriptor, perquè decidirà dedicar-se a la lingüística de caire científica amb la finalitat d’aventurar-se a realitzar una obra assagística i extensa sobre la gramàtica catalana, de tipus generativista, cosa que mai cap autor havia fet fins al moment. Malauradament, aquesta gramàtica ferrateriana quedà inacabada. Ferrater estigué motivat a iniciar- per la mala gramàtica que veié publicada en català. Ho feia per cultura, per objectivitzar. Mai portava documents, tot ho portava a dins de la ment, esquematitzat, ja ho tenia meditat i planificat, això el feia un pensador dels grans. Tanmateix va estudiar textos sobre el junggramatiker, sobre l’estruturalisme: Antoine Meillet, Émile Benveniste, Leonard Blomfield, Edward Sapir, Charles Bally, Jerzy Kurylowicz; la gramàtica transformacional de Noam Chomsky, autor sobre el qual Ferrater fou dels primers que en traslladà les tesis a Catalunya. Sense oblidar-nos de la secció «De causis linguae» dins de la revista Serra d’Or, entre els anys 1969 i 1972, on publicava diferents articles, com el que versava sobre una tesi de la mètrica amb component fonològic de la gramàtica generativotransformacional, que formulà Noam Chomsky i Halle. Així com també va realitzar una anàlisi de les gramàtiques de Pompeu Fabra. Va traduir al català «Cartesian Linguistics» de Noam Chomsky i «Language» de Leonard Bloomfield. La funció de Ferrater fou traslladà aquestes teories per aplicar-les a la llengua catalana. També traduí al castellà «El estructuralismo: historia, problemas y métodos», de Manfred Bierwisch. Podem trobar tota l’obra lingüística de Ferrater en el volum «Sobre el llenguatge» (1981), obra que recull dotze articles ja editats en revistes. L’estudiós Joan Mascaró dins de la revista Els Marges glossà que Ferrater feia un estudi moral de la lingüística.

El 1968 Ferrater conegué la poeta Marta Pessarrodona amb qui compartí vida fins als darrers dies de la seva vida. Època en què l’addicció a la beguda anava a més i accelerava el seu final. Li diagnosticaren una cirrosi.

Gabriel Ferrater fou sol·licitat per donar classes a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada, durant l’estiu de 1971, i gran part del curs següent, a la Universitat de Barcelona. Impartí classes sobre la gramàtica transformacional del català. Els seus articles sobre crítica que apareixien com a pròlegs d’edicions d’obres de Josep Carner, J.V. Foix, Friedrich Hölderkin, les cinc conferències realitzades entre 1965 i 1966, recollides al volum «La poesia de Carles Riba» (1979), enregistrades i transcrites per Joan Alegret. D’altres obres dins de la crítica literària foren el conegut llibre «Sobre literatura» (1979), que incloia articles sobre Josep Carner, J.V. Foix, Joan Maragall, Narcís Oller, entre d’altres. El recull «Papers, cartes i paraules» (1986) que aplegava cartes, els informes de lectura que realitzava per a les editorials, entrevistes o la traducció dels dos primers acte de «Coriolà» de Shakespeare, entre d’altres. Les obres crítiques no finalitzaven aquí: «Foix i el seu temps» (1980), que aportava cinc conferències que Ferrater realitzà sobre J.V. Foix entre 1965 i 1967 a la Universitat de Barcelona. Incloïa l’evolució dels escriptors dins l’època política que varen viure i n’aportava lectures de caire innovador. L’any 2010 fou publicat «Tres prosistes. Joaquim Ruyra, Víctor Català i Josep Pla»», que recollia conferències sobre obres de Joaquim Ruyra, Víctor Català i sobre Josep Pla. Com a curiositat, el volum contenia un informe en anglès sobre Josep Pla per convèncer una editorial americana que en publiqués obres. D’altres obres similars són: «Escritores en tres lenguas» (1994), «Noticias de libros» (2000), aquesta darrera am informes sobre llibres escrits entre 1961 i 1972 per a Seix Barral i Rowohlt Verlag. Ambdues en llengua castellana.

Arribem al 27 d’abril del 1972 decidí posar fi a la seva vida, al seu pis de Sant Cugat del Vallès. Aquí entrà en joc el seu germà, Joan Ferraté, crític i traductor que s’encarregà d’editar obres inèdites amb articles del seu germà Gabriel, com ara, «Sobre literatura» (1979), «La poesia de Carles Riba» (1979), «Sobre pintura» (1981), «Sobre el llenguatge» (1981), «Papers, cartes, paraules» (1986), «Foix i el seu temps» (1987), «Vers i prosa» (1988), «Escritores en tres lenguas» (1994), articles sobre autors en llengua alemanya, francesa i anglesa, «Cartes a l’Helena» (1995), que recollia la correspondència que va tenir amb Helena Valentí durant els anys seixanta, que a la vegada, fou parella i musa de Ferrater, emperò, gràcies a Joan Ferraté s’hi inclogueren d’altres escrits inèdits: com els fragments d’uns diaris personals, una xerrada sobre Guerau de Liost, un parell de poemes, cinc cartes (algunes per a Carles Riba i J.V. Foix) o una entrevista. Ferrater també provà sort amb la novel·la compartida juntament amb José María Martín, «Un cuerpo, o dos» (1987), una novel·la policíaca d’aparició pòstuma. Segons Marta Pessarrodona, el seu germà Joan es va quedar els documents en morí en Gabriel, amb el pretext que ja pagaria els deutes i acordant un pacte amb el notari. Ella hi veié una apropiació del germà. En Joan sempre prologaria les obres pòstumes, en controlaria les publicacions i justificaria les llegendes urbanes sobre Ferrater. Alguns dels referents d’en Gabriel foren: Josep Carner, Carles Riba, J.V. Foix i Joan Coromines. Aquest darrer va entrevistar-se amb en Gabriel perquè acabés la gramàtica i cedir-li els seus documents de treball.

Segons l’escriptor Juan Marsé, Ferrater era excessiu en tot: en les lectures, en els coneixements, en les llengües, en l’obsessió per les matemàtiques o la beguda. Ferrater no mostrava mai el seu intel·lectualisme, va ser un crític brillant, i fins i tot, bevia sense perdre la lucidesa. Així el descrivien els més propers. Aquest mateix escriptor clamà sobre Ferrater que «per ell la nit no tenia final». Que Ferrater s’interessava pel ciclisme i el Tour de França en els darrers temps i que era un tema que apareixia en les converses de bar. Es proposà renovar la poesia catalana contemporània, tal i com va fer Jaime Gil de Biedma en la castellana. Amb Gil de Biedma hi establí una gran amistat entre els anys 1955 i 1961. Es veien a diari i discutien sobre poesia i la pròpia poesia. Gil de Biedma li dedicà «A través del espejo» en conèixer la seva mort.

Ferrater tenia una presència física molt caracteritzada, ja que patia del fetge i dels rinyons, un home esprimatxat. Encantador, i amable amb tothom, no dubtava a parlar de temes personals fins i tot, a desconeguts, sense immutar-se, també seductor a l’hora de realitzar les conferències. En una xerrada sobre la simbologia en el film «El perro andaluz» (1929), dirigida per Luis Buñuel, comentà que depenia d’ell el dia de la seva mort i que si la vida ja no podia aportar-li quelcom d’interessant, llavors, cercaria el seu final, una mort a la qual no temia: «Al cel i a l’infern hi anem tots sols». Uns mesos després, ho portava a terme, emperò en Gabriel, ja tenia la salut debilitada a causa de l’alcohol. Se suïcidà posant-se una bossa de plàstic al coll que li impedia respirar. El seu cos fou trobat per la seva assistenta al seu pis de Sant Cugat del Vallès.

Dins la poesia ferrateriana podem trobar dos grans temes: les dones i els dies. D’aquí que així s’intitulà la seva obra poètica completa. On cavalquen uns poemes, que més que poemes, són relats amb prosa. Ferrater parteix de dos fets indispensables per tal de portar el seu ideal poètic a terme: explicar quelcom en els seus poemes fruit de la seva experiència viscuda. Per l’altra, la necessitat d’explanar únicament la veritat, driblant els prejudicis de qualsevol mena, tant pel que fa a la seva forma poètica com en els fets succeïts. Això el dirigeix a fer ús d’una ironia malèvola o al desconcert del lector dels seus poemes. Ferrater adquirí una astúcia i habilitat en l’escriptura de poemes, gràcies a la lectura d’autors, i d’aquesta manera, glossava allò que desitjava i com ho desitjava, amb un cert allunyament que permetia emocionar el lector. La poètica de Ferrater s’amenitzava de poques imatges literàries. El vocabulari dels seus poemes era senzill, però amb la precisió d’un rellotge.

La memòria del poeta segueix ben viva a través d’un premi de poesia per a joves poetes que convoca Òmnium Cultural del Baix Camp i un altre sorgit de l’Ajuntament de Sant Cugat del Vallès. També reviu en la seva Reus natal i la finca de Picarany.

Però d’on ve la la llegenda de Gabriel Ferrater com a poeta referenciat dins de la nostra literatura?

El talent d’en Gabriel sobresortí dins de la literatura catalana de postguerra per la seva poètica dividida en tres reculls: «Da nuces pueris» (1960), una obra que no va superar els cinc-cents lectors, una obra que tractava de la recerca de la felicitat, una constant dins de tota la seva obra. El títol de l’obra fa referència a una frase extreta de Gai Valeri Catul, on els petits gestos donen la felicitat als altres.

«Menja’t una cama» (1962), una col·lecció de poemes eròtics, on Ferrater tocava el tema d’una manera especial, ara bé, pesava més l’observació social que no pas l’erotisme. El recull de poemes realçava per: incloure el català parlat als anys seixanta, nombroses referències literàries que demostraven la gran erudició de Ferrater, i finalment, perquè posava per davant la felicitat individual a tot compromís històric; i finalment, «Teoria dels cossos» (1966), que tancava el seu univers poètic. Llibre on quedava plasmat un alt nivell de moralitat. Aquest poemari es dividia en tres parts: un únic poema basat en l’observació social, intitulat, «Poema inacabat». Es fitava la mestria ferrateriana de passar del parlar culte al parlar oral. Una segona part, on passejava l’erotisme i també l’amor a través de vint-i-cinc poemes, uns poemes que destacaven per la seva brevetat. La tercera part, constava de setze poemes, amenitzada per poemes de caire intel·lectual que requerien un esforç per al lector. Aquests tres poemaris es recolliren posteriorment en l’obra «Les dones i els dies» (1968), a mode, de poesia completa i posant fi d’aquesta manera a la seva obra poètica. El llibre estava encapçalat a l’epígraf per un poema de Jill Farrell. En aquesta obra completa, Ferrater s’encarregava de suprimir tot allò innecessari per al poema: epígrafs, subtítols, epílegs. L’obra estava formada per cent catorze poemes i dos de caire més narratiu, «In memoriam» i «Poema inacabat». El títol de l’obra referenciava irònicament a Hesíode, poeta grec, «els treballs i els dies». I si ens fixem en el nom que porten els poemes veurem que del 70 al 98 s’intitulen amb una sola paraula que els sintetiza. A la vegada, el poemari mostrava l’eix central de la poesia ferrateriana: l’ésser humà, els relacions que s’hi establien, les experiències morals mitjançant els dones, i sobretot, el context on es produïen: l’espai i el temps, donant part als dies. Dins d’aquest llibre podríem classificar els poemes en tres blocs temàtics: un de metadiscursiu, on la literatura i els seus enfocaments prenien el protagonisme: vist en poemes com «Sobre la catarsi», «A l’inrevés» o prenent un punt de vista més sociològic a «Economies rivals». Trobem un segon bloc on sobresortia la vessant més social amb poemes com «Faula primera», «El distret», o que pretenien mostrar instants que veia i el rodejaven a «Octubre», «Diumenge». Finalment, hi apareixia una part més personal, on hi recollia experiències de la seva pròpia vida sota la influència del temps: «Per no dir res», «Un pas insegur», o l’amor a «Cambra de la tardor», «El mutilat», entre d’altres. Ferrater va voler anar més enllà de confegir un volum amb els tres poemaris ja elaborats, altrament, va incorporar d’altres poemes i en va apartar algun d’antic que no li feia el pes. Aleshores va reordenar el conjunt de poemes altre cop per edificar un poemari amb sentit complet, el seu adéu per sempre a la poesia.

Durant els anys seixanta, Ferrater va participar de l’efervescència de la cultura del país, tot gràcies al poeta i editor Carlos Barral, que transformà l’editorial Seix Barral en un segell de l’avantatge d’Espanya i Amèrica llatina. Dins d’aquesta editorial establí contacte amb Félix de Azúa, Josep Maria Castellet, Joan Petit, Jaime Salinas. A Ferrater sempre li faltaven diners, segons els seus amics, la seva desgràcia. Mai aconseguí un treball seriós, l’únic que tenia cara i ulls fou el de l’editorial Rowolth. Fou l’època de més estabilitat. A Seix Barral, la gent que el coneixia, explanava que a l’editorial apareixia i desapareixia, no tenia obligacions serioses. Però Ferrater estava ofegat de talent, deduïa la traducció de les llengües sense conèixer-les. D’altra banda, els seus informes sobre llibres versaven sobre una petita estratègia que sempre emprava: primerament, com glossava l’escriptora Núria Perpinyà, explicava les excel·lències del llibre i després, en una línia les desmuntava. Això creava un xoc en el lector que llegia la crítica, atès que, pensava que el llibre seria interessant de publicar. Els seus informes sobre les lectures que realitzava els podem trobar recollits en tres volums: «Noticias de libros» (2000), «Escritores en tres lenguas» (1994) i «Sobre literatura» (1979). Exercí com a membre del jurat de Formentor i Prix de international desedite per descobrir joves autors per a Seix Barral. Concurs literari organitzat per Carlos Barral i Jaime Salinas. Autors com Samuel Beckett o Jorge Luis Borges es van donar a conèixer ja avançats d’edat en aquest certamen. Per exemple, Ferrater fou el primer a valorar el poeta J.V. Foix. A la vegada, Ferrater fou precursor del Premi Nacional de les lletres, perquè donà a conèixer el mateix Foix. És a les acaballes de la dècada dels seixanta que en Gabriel exerceix una gran labor com a conferenciant i professor. Treballa a la Universitat central i a la Universitat Autònoma de Barcelona simultàniament. Donava classes originals, plenes de valentia i caracteritzades per una profunditat analítica del discurs, tanmateix, Ferrater tenia un problema per pronunciar la erra que no entorpia ni molt menys el seu talent, i transmetia una imatge amb el pèl tallat a l’estil de Lee Marvin o com un marina nord-americà.

Al llarg de la seva obra hi apareix de manera continuada un erotisme sincer i el pas inexorable del temps. Sobretot, les dones, que tant estimava. En d’altres poemes, hi trobem un testimoni de la guerra civil i de les seves conseqüències, als poemes: «In memoriam», on plasma la persecució i mort a trets del seu professor d’educació física i «Poema inacabat». La seva gran aportació a la poesia fou la descripció minuciosa de l’experiència moral de l’home que per contra, s’oposava a la visió romàntica. En els darrers anys de vida, ja no escrivia pràcticament poesia, perquè ja no necessitava expressar res més. A Ferrater se l’havia definit finalment com a poeta, emperò va cultivar com hem vist diverses disciplines amb excel·lència. Va estudiar matemàtiques, s’especialitzà en crítica de pintura, escrigué poesia fins a l’edat de 44 anys, fou un crític literari, conferenciant, professor i lingüista. Estimava les dones amb passió, era un bevedor, li anaven les polèmiques, i era un apassionat de la literatura conversada. Aquest era en Gabriel, fins que un mes abans de complir els cinquanta, anuncià als seus amics que no sumaria més dies a la seva vida. Aquest homenot inusual, sorprenent, que coneixia totes les llengües. Fins i tot, llegia a Witold Gombrowicz per entendre millor el polac. En Ferrater, el personatge supera l’obra. A través de les pàgines escrites no podem descobrir la seva personalitat. Sovint, canviava de curiositats, tanmateix, mai tingué un mètode d’estudi. El mite ferraterià s’inicià amb la mort del poeta suïcida, fet que agradava sempre. El poeta s’enamora i se suïcida. Així ho glossà l’escriptora Núria Perpinyà en un documental dedicat a Ferrater. Ara bé, el suïcidi ja havia posat arrels en la vida de Gabriel, n’era un aspecte a tenir en compte, de fet, podríem dir que era un tema ferraterià, que el tenia arrelat: el 1951 el seu pare se suïcidà, això va fer que la mare el 1978 afectada de diabetes i els fills decidissin fixar la residència al carrer Benedicte Mateu de Barcelona; anys després la mare prengué el mateix camí, i per acabar-ho d’adobar el seu germà Joan, ja de gran, i molts anys després d’en Gabriel. Únicament, la seva germana se salvà d’aquest fatal destí, tingué una mort natural. Quan Ferrater decidí posar fi a la seva vida, ningú es pensava que ho portaria a terme, es pensaven que deia ximpleries per impressionar, però el nostre autor sempre deia el que opinava, i un clar exemple el trobem a poema «Cambra de tardor».

Una vegada, a l’escriptor Mario Vargas Llosa i sobre perquè no escrivia en castellà, Ferrater li contestà: «Jo puc marcar millors gols escrivint en català». Cal valorar l’aportació d’en Gabriel a la poesia com a fonamental, ja que, irrompé en un període en què la tradició poètica estava esgotant-se. Ell la bastí de modernitat, d’originalitat. Avui dia hi ha estudiosos que diuen d’en Gabriel que fou el poeta més important del segle XX a Catalunya. Emprava un català que sense ésser vulgar s’acostava al català parlat per la gent. Si hem d’assenyalar una data essencial en la seva trajectòria literària, aquesta ocorregué el 25 de maig del 1970, al 1^r Festival Popular de la Poesia Catalana al Gran Price. Ferrater participà llegint «Cançó del gosar poder», un llarg poema recitat de memòria i emocionant als oients, així com a ell mateix.

Marta Pessarrodona fou la seva darrera dona, parella i en una de les poques entrevistes que va dedicar a versar sobre la figura d’en Gabriel Ferrater, va ser en una entrevista per a una revista de Reus, allí va explanar-se sobre la vida i obra de Ferrater, amb qui convisqué durant quatre anys. Es portaven dinou anys. Ella el veia com un mestre, un referent. Es conegueren perquè l’autor va interessar-se per ella arran del premi de poesia Carles Riba. Pessarrodona estava a Anglaterra i Marià Vancells va presentar un poemari seu al premi. Ferrater que presidia el jurat, anhelava que la Marta guanyés el premi per la qualitat del seu poemari, emperò no fou així. Fou el principi del festeig. En temps d’aquesta coneixença ell ja explanava: «Ja no soc poeta». Tanmateix, al cap d’uns mesos, encara escrigué un poema més: «Midsommarnatt», el 1968, per a la revista La Mosca, ja que aquell any traduïa la novel·la de Söderberg. De fet, podríem dir i sense por a equivocar-nos que en Gabriel mai va deixar de banda la poesia, continuava formant part de la seva vida. Si algú li demanava recitar poemes a la universitat, ho feia.

Segons la Marta, Ferrater clausurava èpoques, si es vol etapes. Tenia brots de cultura: regalava els llibres a Jaime Gil de Biedma, quan la novel·la va deixar de tenir un interès per ell. Tan sols salvava Stendhal i poca cosa més. O deixava anar: «El llatí era menyspreable perquè era una cultura que no havia donat ciència, al contrari dels grecs». Aquest cap pensant que era Ferrater, tenia el do d’una aproximació científica de les coses, tal i com deia la Marta. A la vegada, ell l’aconsellava que sempre posés títols o numerés els poemes per tal que els editors per errors no enganxessin dos poemes diferents sense encapçalament.

Ferrater quan dominava una cosa la deixava de fer, per evitar acomodar-se i no fer estil del propi estil, que deia ell, ho veia anticreatiu. Deia que havia de canviar d’ofici, perquè ja no podia millorar el que havia après. Si ens fixem en l’estil de Ferrater veurem que era original, contundent, irònic, precís en el llenguatge. L’autor no es podia encasellar en cap moviment literari perquè sortia de la tradició literària del moment, perquè escrivia d’acord amb els interessos que tenia. Gran part del seu estil rau en l’observació moral de l’home, des de diversos aspectes, com ara, l’erotisme. Ferrater emprava la mètrica i la ironia sense rima, per caracteritzar a la poesia de modernitat i donar-li versemblança. Per ell un poema havia de ser clar, sensat, lúcid i imaginatiu, en resum, divertit, si no contenia aquests ingredients, no era un poema. Ferrater sempre emprava un llenguatge col·loquial i senzill, amb el qual descriure situacions concretes i quotidianes. Una altra característica era que a través de l’erotisme volia fer moralitat, cercar la reflexió de les accions que es realitzen. A més de les dones i l’inexorable pas del temps, un i altre cop també hi naveguen, la narració història, l’experiència amorosa i l’hermetisme pur, perquè mostrava pocs significats, pensaments o sentiments, impenetrable. La seva poesia únicament era escrita per arribar a la reflexió moral, el seu principal objectiu.

En Gabriel també recomanava que calia saber gramàtica per a discutir amb els correctors i així no sempre assentir a les seves decisions. Aquest home, que no assistia a actes socials per no perdre temps, tenia una vida social limitada. No patia pel benestar material. Era un intel·lectual total, sense distraccions. Així el veia la seva darrera parella, la poetessa Marta Pessarrodona. Un homenot endreçat en els documents. Que tingué la seva plenitud poètica dels 37 als 45 anys. Que se’l menyspreava perquè bevia alcohol sense que es tingués en compte la seva saviesa. Un home que es delia per ensenyar i estar en contacte amb els joves, un clar exemple, és la dedicatòria d’un poema a Júlia Samaranch, alumna seva. Pensava més en l’alumnat que en el fet de ser un professor. A la vegada, l’alumnat s’hi reconeixia, perquè Ferrater vestia de manera moderna i juvenil. D’entre els seus desitjos hi havia anar a Uppsala a fer de professor de lingüística, finalitzar la somiada gramàtica, d’aquí que es llegia per exemple tot el que editava Chomsky, fets que no arribaren a donar-se. Morí amb una cirrosi i amb un deute de quaranta mil pessetes amb la llibreria Herder, atès que, no parava d’adquirir volums sobre gramàtica transformacional.

Per un altre costat, Gabriel mai va ser capaç d’escriure novel·la en solitari, deia que s’havien de prendre massa whiskys, que era un fet massa extens. L’autor era un gran conversador, tenia una gran capacitat discursiva, coordinava i endreçava bé les frases en l’oralitat. Però també humor, ironia, cultura enciclopèdica, fins a abandonar-ho tot amb la mort, per desinterès. Apassionat de la ginebra amb gel, de la pintura de Rembrandt, del silenci, dels genolls joves, detestava les cases on feia fred, les ideologies. Ferrater aprengué l’arrogància dels poetes anglesos. Com a anècdota, l’any del cinquanta aniversari de la revolució d’octubre li demanaren un poema un grup de comunistes russos i ell escrigué «Badel», versos sobre Isaac Badel, un poema anticomunista. Ningú se n’adonà.

Sense por a equivocar-nos podríem anomenar a en Gabriel com el gran intel·lectual del segle XX. Un home que no tingué una bona relació d’infantesa amb el seu germà Joan, en canvi, sí de gran. És d’en Gabriel la cita: «Nosaltres, quan existeix la literatura, estem a dins». Un intel·lectual del nostre temps que dins de la seva biblioteca personal sabem que havia llegit Ausiàs March, Josep Pla, Joaquim Ruyra, Joan Maragall, Caterina Albert, Josep Carner, Guerau de Liost, Carles Riba, o J.V. Foix. Tot un pou de saber! Ferrater fou un tall, si es vol, un període d’inflexió en la tradició literària catalana, sempre des de la motxilla del classicisme, font que l’alimentava. Va saber bastir la poesia amb una empremta personal, i sortida d’un home que no anava de poeta. Un poeta efímer. Seva era la màxima: «El veritable intel·lectual deixa de fer les coses quan ja les sap fer», recordem-la. Un home que va deixar una profunda petjada en les lletres catalanes, i que encara avui es manté vigent i encesa. Ara, ell ja no hi és, emperò els seus poemes ens parlen.

Josep Maria Corretger Olivart

Octubre – novembre del 2018

WEBGRAFIA:

.AMAT, Jordi, (2001). «Els Ferraté, la família i els dies», dins «La Vanguardia», 20 d’abril.

.MARTÍNEZ, Raül-David, (1997). «Marta Pessarrodona parla de Gabriel Ferrater», dins Revista del centre de Lectura de Reus, març, n.33, pp 7-10.

.MUR, Gerard E. (2018). «Les dones, els dies i les punyetetes de malalt», dins «Núvol», 26 de setembre.

.TERRÓN HOMAR, Ángel, (1977). «Aproximación a Gabriel Ferrater», dins Cuadernos hispanoamericanos, n. 319, pàgs. 103-112.

.Documental «Gabriel Ferrater: trabajos de seducción perdidos», 2015.

.escriptors.cat

.vikipedia.org

(Imatges extretes de: vikipèdia, Edicions 62, El País)

De sublimitats poètiques

—I per què et vas posar a escriure poesia?

—Et diré el que altres vegades ja hem comentat. Jo tenia una sèrie de coses a dir sobre Espanya i els espanyols i sobre Catalunya i els catalans, volia dir l'estat de decadència en què es trobava, es troba, el país. Del 54 al 57 havia escrit una mena de diari, que vaig cremar i ara em sap greu, al qual, però, no deia avui m'ha passat tal cosa i demà tal altra, sinó que sota la forma de l'aforisme, seguint els models de Nietzsche i de La Bruyère, deia el que em semblava sobre la gent de la península, i sobretot els catalans. Però no m'acabaven de satisfer.
L'agost del 57 la meva mare se'n va anar a Londres, i em deixà sol al pis: vaig estar-me tot el mes llegint, per primera vegada d'una manera seriosa, Shakespeare. Va ser una borratxera, que va durar sis mesos més, que vam passar al mas de Reus: em llegia i rellegia cíclicament les diguem quinze millors obres de Shakespeare, tu. I és ell qui em va descobrir que en poesia es pot dir tot. Aleshores, allò que no em satisfeia de l'aforisme, se'm resolgué: un bon dia vaig escriure "In memoriam", basat en Shakespeare, i cuc! Funcionava.

—Va ser el teu gran moment poètic.

—Sí, vaig tenir uns anys de producció de versos, basats en aquest punt de partida. Però des de finals del 63 pràcticament no he escrit res, excepte mitja dotzena de poemes curts. No tinc res més a dir, penso, encara que, és clar, tingui coses a dir sobre els homes, les dones i la humanitat, que són eterns. Em referia a coses directes, experimentals, meves. [...] Ara s'hauria d'explicar la complicitat, la confabulació que vam fer en Jaime Gil de Biedma i jo, i en la qual vam tenir una sort fantàstica, perquè l'un escrivia en català i l'altre en castellà, ja que si no, ens hauríem copiat mútuament, i així ens sortí diferent. En Jaime Gil i jo vam fer, et deia, una confabulació una mica pueril, però que ens excitava, i que és la següent: que un poema ha de tenir com a mínim el mateix grau de sentit que té una carta comercial, comprens? Això exclou un percentatge considerable de la poesia que s'escriu. Quin sentit té dir, com diu algun poeta, "amb sang voldria fer una cançó de marbre"? Cap. I aquesta complicitat era contra tothom, no solament contra els poetes irrealistes, sinó també contra un Blas de Otero, que era un suposat realista, però carregat d'un fons de demència socialoide.

—No faràs més poemes, oi?

—No ho sé. Potser m'engegarà una carregada...

—I allò que volies fer del rei Pere a Muret?

—Potser la carregada serà èpica, i ho faré.

—De la poesia social-realista, no en vas participar, malgrat ésser realista.

—El que volíem en Jaime i jo no eren mandangues de poesia social, sinó que la poesia fos tan interessant com, posem, una novel·la: expressar situacions humanes partint de la base que a les persones l'únic que ens interessa són els homes i les dones, amb la mateixa complexitat que pots fer-ho en una novel·la. I em penso que ho hem aconseguit, vet aquí. [...]

!!EXERCICIS:

1. Presenta l'autor Gabriel Ferrater. Pots fer-ho emprant eines TAC.

2. En quins aspectes va destacar Gabriel Ferrater? Per què es diu que era un intel·lectual?

3. Explica l'estil literari de l'autor. Què va aportar a la literatura catalana?

4. Cerca un poema de Gabriel Ferrater que t'agradi i comenta'l.

5. Realitza un punt de llibre de l'escriptor.

6. Fòrum 1: si has llegit poemes d'en Gabriel Ferrater, què t'han semblat?

7. Fòrum 2: què en penses sobre la seva filosofia de vida? Els dies? Les dones? El final de la seva vida? Argumenta la teva resposta.