dimarts, 31 de març de 2015

El gènere del substantiu. Adreçat a Batxillerat

El nom o substantiu és un mot variable, és a dir, que té flexió de gènere i nombre.

Ex:

El cotxe—els cotxes;  la taula---les taules; el promès---la promesa...


La formació del gènere

El femení es forma afegint una –a al masculí:

Ex:

Noi—noia; mestre—mestra...


La formació del gènere pot originar canvis en l’accentuació:

Ex:

Continu—contínua; soci--sòcia...


I també en la consonant:

Ex:

Diputat—diputada...


Una altra manera de formar el gènere és a partir de sufixos específics:

Ex:

Príncep—princesa; abat—abadessa...


Creant el masculí a partir del femení:

Ex:

Tita—titot; dida—didot...


D’altres poden tenir arrels diferents:

Ex:

Cavall---euga; ase---somera...


Finalment, trobem els invariables:

Ex:

El/la cantaire; el/la dentista...


.Quadre resum del gènere del substantiu:





.Gèneres i significats diferents:





(Teoria adaptada de: DIVERSOS, (2012). Llengua catalana i literatura. Batxillerat 1, Cruïlla, Barcelona)

(Imatge extreta de: es.slideshare.net)

(Quadre dels masculins i femenins: Mercè Pallarols)



!!EXERCICIS:

1.      Amplia el llistat de paraules masculines i femenines que apareixen al quadre i que ens fan equivocar per influència del castellà.


2.      Escull quatre mots que varien el significat segons el gènere i redacta una oració amb cadascun.


3.      Escriu el significat de:

La canal, el coma, la editorial, l’ordre, el pols, la salut, l’editorial, el vall, la planeta, la delta, el casset.


4.      Pensa i anota el determinant que correspon a cadascun dels següents noms:

Titella, remor, anàlisi, compte, allau, corrent, costum, disfressa, pendent, marge, senyal, espinacs, olor, interviu, llegums, dita, avantatge, esplendor, resplendor.


5.      Escriu el plural dels següents mots:

Embruix, permís, triomf, despatx, guix, marquès, tornavís, país, plaça, taronja, arròs, congrés, esperança, esbós, embaràs, sabó, cautxú, dominó, ús, imponent.


6.      Redacta el plural dels següents sintagmes verbals:

Un jove bast—

Un poeta dolç---

Un professor adust---

Un pont llevadís—

Un tortell estantís—


7.      Inventa un exercici per treballar el gènere del substantiu.



8.   Fòrum: com t’han sortit els exercicis de la present fitxa? On t’has equivocat i per què? Fes pràctica reflexiva sobre els teus errors i intenta millorar. Siusplau, no t’oblidis d’aportar les teves reflexions.

divendres, 27 de març de 2015

La poesia i les figures retòriques. Adreçat a l'ESO

La poesia té un llenguatge que pretén un motiu estètic. Així doncs, amb els sons, la combinació i el sentit que tenen les paraules escollides, els autors volen emular allò que els ha vingut a la ment, allò que han viscut o pensat.

Aquests són els principals recursos que podem trobar dins el gènere poètic. Es poden estructurar de tres maneres: com a figures de significat (recursos de caire lèxic), figures de dicció (recursos fònics) i figures d’estructura de la frase (recursos sintàctics). Anem a veure’ls!

1.      Figures de significat:

.La metàfora:
Apareix quan utilitzem un mot en lloc d’un altre amb un significat similar.

Ex:
-La copa d’aquell arbre semblava el perfil d’un ésser humà.

(Imatge extreta de: retrobat.cat)

.La comparació:

Quan presentem un fet real que vol ésser idèntic a un altre.

Ex:
-En escoltar-lo es va posar vermell com un tomàquet.



(Imatge extreta de: sise10tomaquet.blogspot.com)


.La metonímia:

Quan agafem el continent pel contingut.

Ex:
-Va comprar un Dalí a la subhasta.




(Imatge extreta de: all-that-is-interesting.com)


.La prosopopeia o personificació:

Quan atribuïm qualitats humanes als animals, objectes o coses.

Ex:
-Aquella bombeta va connectar l’endoll.


(Imatge extreta de: oihaneteoimatge.blogspot.com)

2.      Figures de dicció:

.L’al·literació:

És quan repetim un mateix so en una seqüència versal.

Ex:
-Salant la sal de la mar salada.


(Imatge extreta de: coachingpersonal.cat)

.La paranomàsia:

És quan fem un joc de paraules amb dos mots on només es distingeix algun fonema.

Ex:
-Privats de son i sou. (Salvador Espriu)



(Imatge extreta de: ara.cat)


.L’anàfora:

És la repetició d’una o més paraules al principi d’un vers o de les oracions.

Ex:
Oh estimada meva.
Oh amiga de l’ànima.
Oh companya de feina.



(Imatge extreta de: diamundialpoesia.wordpress.com)


3.      Les figures d’estructura:

.Hipèrbaton:

Quan trobem l’ordre invertit en una frase.

Ex:
-On són els núvols que tant anhelo.



(Imatge extreta de: calseixanta1.blogspot.com)

.L’asíndeton:

Quan suprimim les conjuncions copulatives que enllacen les oracions. Vol donar rapidesa.

Ex:
Corre, vine, vola, canta, agrada’t.



(Imatge extreta de: deporteyresistencia.com)


.El polisíndeton:

Oposat a l’asíndeton. És quan en un vers o frase apareixen les conjuncions copulatives de manera repetida i innecessària.

Ex:
I llegia, i mirava, i cantava, i pensava.



(Imatge extreta de: meditacionguiada.com)

.L’epítet:

Adjectiu que acompanya al substantiu sense destacar per la seva significació. Marca una qualitat relativa al substantiu al qual fa referència.

Ex:
-Tenia la pell pàl·lida com la neu.




(Imatge extreta de: bibliopoemes.blogspot.com)


(Material adaptat de: DIVERSOS, (2011). Llengua catalana i literatura. 4t d'ESO,    
  Editorial Teide, Barcelona)


!!EXERCICIS:

1.      Escull quatre figures retòriques i escriu un exemple de cadascuna.

2.      Cerca quatre imatges que representin quatre figures retòriques aparegudes en aquesta fitxa i comenta-les.

3.      Amplia la fitxa i aporta dues figures retòriques més de cada fitxa amb la seva pertinent explicació.

4.      Busca un poema i assenyala les figures retòriques que hi vegis. Adjunta’l a la fitxa.

5.      Fòrum: quina és la figura retòrica que et costa més d’entendre i per què? On has trobat dificultats?





dimarts, 24 de març de 2015

Maria Barbal: entre la novel·la social i el relat. Adreçat a tothom

És una escriptora trempolina, originària de Tremp que el 1963, a l’edat de catorze anys va haver de desplaçar-se a Barcelona per estudiar el Batxillerat. Posteriorment, va cercar feina a Ensenyament. De fet, va presentar-se a les primeres oposicions després del franquisme. En aquella època treballava de valent, recorda que fins i tot, feia de cap de seminari estant embarassada: “Era jove i plena d’energia”. En arribar a l’any 2000 decidí agafar una excedència per dedicar-se a la seva passió, l’escriptura, i no fou un camí de roses, quan reflexiona sobre els primers moments en què s’enfrontava al full de paper i el bolígraf a la mà, glossa: “Al quedar-me sola escrivint em vaig trobar com en un desert”.

D’altra banda, ja fa una bona colla d’anys que es dedica professionalment a l’escriptura. La seva primera novel·la fou Pedra de tartera (1985), una obra que li féu guanyar dos premis, el Joaquim Ruyra i el Creixells, i que com glossa l’autora, difícilment podrà superar. La va escriure amb trenta-sis anys, ben jove. Ho explica amb certesa. De fet l’autora ja no es presenta ni a premis, no ho troba necessari. Queda clar que amb Pedra de tartera va assolir l’èxit, encara avui dia és un supervendes, ha tingut la seva adaptació teatral i s’ha traduït a diverses llengües, emperò, tinc molt clar que no és ni molt menys la millor obra que ha escrit Maria Barbal, en té d’altres i de millors. Una escriptora per redescobrir i assaborir.

Tal i com comentà recentment en una trobada literària a Cerdanyola del Vallès: “Escric perquè m’agrada. Algunes hores escric per necessitat”. Per tant, és una autora que té passió per l’art d’escriure i s’hi dedica en cos i ànima.

Maria Barbal ha escrit diverses novel·les inspirades en el seu Pallars natal, així doncs, les obres Pedra de tartera (1985), Càmfora (1990), Mel i metzines (1992) conformen el que es coneix com el cicle del Pallars, uns paratges que coneixia molt bé de la seva adolescència. Emperò, actualment, la Maria ha deixat un pèl el seu tant estimat Pallars per tornar-se com diu ella “una mica urbana”, i sobretot per inspirar-se en fets reals, precisament, aquest és un element fonamental en la seva darrera novel·la, obra amb la qual ha estat treballant els darrers quatre anys, En la pell de l’altre (2014), que parteix de la protagonista Ramona Marquès, una senyora, que en la línia d’Enric Marco va ésser una impostora i va fingir una mentida davant de la societat, també està amenitzada per altres ingredients com les relacions de parella o les relacions familiars. Aquesta obra va sorgir de manera espontània, per influència de la gran volada que va tenir la notícia de la impostura d’Enric Marco. Va estar treballant tant de temps amb la novel·la perquè la reescrigué de manera suau. Pretenia no repetir cap personatge i una i altra vegada, Maria Barbal s’interrogava i s’anava responent. Per l’autora, tot i que reescriure una obra és una tasca costosa i grandiloqüent, sobre el fet de tornar a refer un i altre cop un fragment, l’autora explana: “Reescriure és tranquil·litat. Talles, esporgues. No sempre quedes satisfeta amb la novel·la que has escrit, emperò t’has d’acostumar. L’escriptura et fa pensar per capes”.


No és senzill que un escriptor tingui contínuament idees per crear un univers novel·lístic. Maria Barbal recull notícies de premsa, però no és l’única que ho fa, molts autors van per aquesta banda, recordo que un dia en Jordi Sierra i Fabra va dir el mateix, que s’inspirava en la premsa i que dels quatre o cinc retalls de notícies diàries en treia idees per escriure novel·les. La Maria va en aquesta mateixa línia: “Recullo notícies, però no escric res. Llavors, agafo volada, em faig preguntes i decideixo escriure sobre allò. Després creo ficció, escullo per exemple una dona, en aquest cas, Ramona Marquès, la seva família, l’escola on anirà...”

En la pell de l’altre no és la primera vegada on Barbal pren com a idea un fet o notícia real per engendrar una obra, a Emma (2008), ja va posar les cartes a sobre la taula i va originar la novel·la sobre una indigent morta en un caixer. Barbal no defuig la realitat, ni se’n vol allunyar pas, és un aspecte que marca als individus: “M’inspiro en la realitat. El que domina, val i ens afecta. No podem donar l’esquena a la realitat. La novel·la pot plantejar elements que la notícia no pot donar”.

Un dels principals temes que no escapoleix pas la seva darrera novel·la és la impostura. L’impostor sorgeix de la persona que cerca admiració, perquè com ella explana, potser no ha tingut estima i va absorvint els que sobresurten amb el tema. Ella mateixa, la Maria, el 1993 va dir: “Els escriptors també som uns impostors”. En l’actualitat, ho matisa dient que: “Explorem altres vides i que et poden suggerir uns personatges. Fabulem i inventem. Som mentiders”.

Casualment, en Javier Cercas ha tocat el mateix tema en la nova obra, El impostor (2014), però com afirma la Maria, el seu llibre va veure la llum primer i el d’en Cercas és posterior, tot i que, realitza una biografia de ficció. Això demostra que el tema va impactar molt la societat del moment.

Els personatges de Barbal sobresurten en l’obra En la pell de l’altre (2014), tal i com ella ha fet sempre. La novel·la presenta el dilema de dues dones que es poden comparar, la Ramona Marquès i la Mireia, dues amigues d’escola que malauradament es retroben uns anys després en unes circumstàncies diferents. Per l’autora són dues cares de la mateixa moneda. Llavors, va cercar uns periodistes que destapessin la història, la impostura de Ramona Marquès. Aquí, com ella no amaga gens ni mica, volia fer un homenatge a Ana Politovskaya. Tot ve d’un dia en què va assistir a una xerrada de la periodista russa, on ressaltava el millor que tenia el periodisme, donar la vida per destapar uns fets a Txetxènia. Per això ja la van intentar assassinar i la van salvar.


Quan li pregunten per què en moltes obres apareixen les dones com a protagonistes, Barbal es justifica dient que: “Les senyores són més comunicatives i emboliquen més la troca, més que els homes”, això ho aplica a algunes de les seves protagonistes, perquè la marca molt: “Els personatges són com si fossin fills meus”.

Ja hem dit que Maria Barbal a poc a poc, “s’està tornant una mica rural”, és a dir, que en les darreres obres la ciutat, Barcelona és la gran protagonista. Un bon exemple d’això, el trobem a Carrer Bolívia (1999), on el barri del Besòs apareix retratat. L’autora confirma que els llocs que pren com a escenaris de les obres són espais on ha treballat i que coneix a la perfecció, una mica a l’estil d’en Jaume Cabré, que pren aquesta estratègia en les seves obres. En la pell de l’altre tampoc n’és una excepció. El barri del Poble Nou n’és el protagonista. Així com també la fàbrica i els personatges que vivien en aquell entorn. Ho justifica glossant que: “Els coneixia a la perfecció. La novel·la no ha de donar característiques completes de l’escenari o fets polítics, només el que convé per la trajectòria dels personatges. Cal documentar-se emperò no ofegar la narració”.

L’escriptora de Tremp sap del cert que la reeixida de Pedra de tartera possiblement no retornarà a sa vora, i com ella afirma: “L’èxit al principi és ser afortunat. Pedra de tartera sempre ha tingut lectors, s’ha mantingut viva. Hi ha lectors de diverses generacions. Mai escriuré una obra amb tanta expectació com aquesta”. El boom d’una obra de vegades ve de la mà d’una bona estratègia de publicitat, ara bé, el succés que va tenir aquesta obra a l’exterior de les nostres fronteres i que encara perdura fins als nostres dies, fou fruit d’una casualitat. Uns traductors alemanys s’interessaren per l’obra i posteriorment, un editor petit també, tot gràcies a un amic a la fira de Frankfurt. Aleshores, en set mesos, les vendes de la novel·la s’havien disparat. L’enviaren a la televisió i un editor dedicà vint minuts a parlar de l’obra en un programa sobre llibres. Després, les traduccions de la novel·la ja no s’aturaren i es podia llegir en portuguès, asturià, francès, romanès, castellà... fins a arribar a deu llengües, un fet sense precedents en la seva carrera novel·lística.

Tot i aquest boom editorial d’aquell temps, Maria Barbal mai s’ha relacionat amb els traductors de les seves obres, però sí que una mica ha atès els dubtes que li han proposat des d’Alemanya, potser perquè en aquell país se sent com a casa seva, fou l’origen del succés de Pedra de tartera.

Per un altre costat, en la llarga carrera com a escriptora de Maria Barbal no tot han estat glòries, també com comenta va escriure una obra teatral fallida intitulada L’helicòpter (2000), una obra que confirma que està reescrivint. Per contra, al TNC de Barcelona es va representar una meravellosa adaptació teatral de Pedra de tartera, amb escriptura de Mar Rossich que fou molt ben acollida per la crítica i el públic. Un fet que  Barbal venera.

Sobre si existeix alguna possibilitat de portar alguna novel·la a les grans pantalles Barbal es manté escèptica: “Les adaptacions per televisió no han sortit bé. Ara s’està intentant rodar un film de Pedra de tartera en alemany”.

En la Maria Barbal escriptora també trobem una gran relatista, descobrim gairebé tants relats com novel·les. Sobre el tema l’autora comenta: “Els relats breus m’han costat bastant, sóc de grans personatges”. És un gènere que ha conreat en diverses ocasions: La mort de Teresa (1986), Ulleres de sol (1994), Bari (1998), La pressa del temps (2010) o Cada dia penso en tu (2011), també en novel·les més curtes com Escrivia cartes al cel (1996). Per Barbal, el conte t’exigeix precisió, és a dir, hi ha poques paraules sobrants i també requereix organització, tenir una ment cohesionada. A més, tal i com gaudeix explicant l’autora: “En un relat no cal donar pistes al principi, com expliquen a les escoles d’escriptura”.

L’autora mai s’allunyarà del conte perquè a la vegada és un petit recés, i després de cada novel·la és un gènere que li agrada abordar. Ella creu que no cal assistir a les escoles d’escriptura per a ésser creador, emperò, que aquestes poden accelerar el procés de publicació d’una obra. En canvi, sí que li apassionen els clubs de lectura, tant de moda avui dia, els veu com un gran aprenentatge per l’autor.
L’univers creador de l’autora de Tremp sembla no tenir fi, però sí que és una dona d’idees ben clares i fermes, de ben segur i sense por a equivocar-me, podria dir que és l’única autora que no té pàgina web personal, ni li interessa, no té temps, com ella mateixa glossa, i amb el correu electrònic ja s’hi enganxa prous minuts.


Dels premis literaris també se’n desentén. Sap que ésser guardonada en una convocatòria literària és la publicació d’una obra, una gran oportunitat, però que molts premis vénen marcats per unes bases de poca llibertat. Només s’ha presentat realment en dos, el primer, Joaquim Ruyra, el va guanyar amb Pedra de tartera (1985), i el segon al qual va presentar-se fou el Prudenci Bertrana i a proposta de la editorial, que va guanyar el 2005 amb País íntim. D’altres, han premiat la seva trajectòria literària, com per exemple: Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana (2009) o bé el més recent, Premi trajectòria de la Setmana del Llibre en Català (2010). Aquests darrers són gratificacions que l’animen a seguir en la dura tasca d’escriure i no se n’amaga: “És pesat, però vull seguir escrivint”.

Finalment, Barbal també ha tastat la literatura infantil, emperò en va escriure poca i de manera accidental. La trobem en obres com: Pampallugues (1991), Des de la gàbia (1992), Espaguetti Miu (1995), potser, perquè al tenir fills, li van causar interès, per instigació maternal.

Troba que escriure per nens és complicat, cal evitar les paraules complicades, hi veu limitacions, similar a escriure poesia, cal ésser molt curós. És una assignatura que té pendent, com l’escriptura teatral i ho diu sense por, en veu alta. De totes maneres, per Barbal, els narradors cerquen el lirisme dins de la prosa, una prosa que alhora és molt treballada. Com l’escriptura de la Maria Barbal, perfeccionista, que reescriu un i altre cop fragments de pàgines per no repetir paraules, que busca la inspiració on sigui i tot per escriure una nova obra, una obra que agradi, una obra que arribi al públic, una obra que algun dia pugui soterrar la llarga ombra creada per Pedra de tartera, que com he dit anteriorment, és la seva novel·la més venuda, si es vol, la més exitosa, però ni molt menys la seva millor novel·la, d’una escriptora senzilla, com la seva rúbrica mostra, però enorme, una autora en majúscules i que ha dignificat la literatura catalana.

Josep Maria Corretger 
Març del 2015




.Aquí en podreu degustar unes pàgines:



(Imatges extretes de: vilanova.cat, grup62.cat i nuvol.com)

(Fotografia dedicatòria: Josep Maria Corretger)


!!EXERCICIS:

1. Realitza una recerca biogràfica de Maria Barbal i escriu una ressenya de la seva vida i obra. De vuit a deu línies.

2. Fòrum: has llegit algun llibre de Maria Barbal? Quin? Què t'atreu dels seus llibres i per què?

3. Cerca un fragment d'una obra de Maria Barbal que t'hagi agradat i adjunta'l aquí. Esmenta de quina obra és i l'any d'edició.

4. Creació literària: busca una notícia que t'hagi cridat l'atenció del diari, retalla-la i anota aquí el títol. Posteriorment redacta un text literari de cent a cent vint paraules amb inspiració de la notícia que has seleccionat de la premsa.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger... { /* Bordes redondeados */ border-radius: 15px;